Viatjar per entendre, no per acumular

✦✦✦

L'octubre del 2025, la meva germana la Marta i jo vam fer un viatge a Roma. El vam planificar junts, amb un pacte clar i senzill: qualitat per sobre de quantitat. No una immersió exhaustiva a la ciutat —jo ja hi havia estat altres vegades—, sinó una selecció deliberada. Uns quants llocs, però viscuts amb calma. Trastevere com a base, perquè és un dels barris que millor permet sentir el pols real de la ciutat, sobretot a la nit. I la llibertat d'ometre sense culpa tot allò que no podíem atendre amb la intenció que mereixia.

Vam anar al Colosseu, al Fòrum, al monument a Vittorio Emanuele II —fins al capdamunt, per tenir Roma als peus—, a Santa Maria in Trastevere, a Piazza Navona, a Piazza di Spagna. El que no vam fer és significatiu: no vam anar al Vaticà, perquè no teníem temps per fer-ho amb cap mena de profunditat. I no vam anar a la Fontana di Trevi, perquè sabíem el que ens hi esperava.

El Panteó no estava al centre dels meus plans. Hi havia d'anar, sí, però com una peça més del mosaic. Vam arribar-hi des de Santa Maria sopra Minerva, per un d'aquells carrers estrets que Roma amaga entre les seves places. La plaça s'obre de sobte. Em vaig col·locar a la font, al mig, i vaig alçar els ulls cap a la façana.

I llavors va passar alguna cosa.

No sé si és síndrome d'Stendhal, exactament. Però s'hi assembla: una mena d'impacte físic, una pressió al pit, el silenci interior que arriba de cop enmig del soroll extern. Dos mil anys de pedra, mirant-me. I jo mirant-los a ells, per primera vegada de veritat, tot i que no era la primera vegada que hi era.

Li vaig dir a la Marta, sense venir gaire a tomb: «Si algun dia fos milionari, compraria una planta sencera d'aquest edifici d'aquí davant. Posaria les finestres que voldria, els mobles que voldria. I viuria aquí, amb el Panteó com a única vista.» Ella em va mirar amb aquella paciència afectuosa que tenen els germans davant de les derives absurdes d'un. Però jo estava dient quelcom veritat, no una fantasia: estava dient que volia quedar-me en aquell moment.

Per què ara, si ja hi havia estat? El Panteó és el mateix. Jo no.

✦

La Fontana di Trevi és una de les imatges més belles que Roma ha donat al món. I és, alhora, un dels seus llocs més difícils de veure de debò.

No perquè sigui inaccessible. Sinó perquè difícilment s'hi pot arribar a mirar de veritat. La saturació és tal —centenars de milers de visitants cada any, concentrats en un espai petit, amb els mòbils enlaire, les selfie-sticks, les cues per aconseguir l'angle perfecte per a la foto— que l'Ajuntament de Roma ha hagut d'imposar recentment un tiquet d'accés per regular el flux de gent i evitar el col·lapse. Un tiquet per entrar a veure una font. Que hagi calgut arribar a aquesta mesura revela amb quina força hem convertit certs llocs en escenaris de consum i no de contemplació.

Nosaltres no hi vam anar. Ho vam decidir abans de sortir de Barcelona. No per esnobisme, sinó perquè sabíem que hi trobaríem exactament allò del que volíem fugir: la pressa, l'acumulació, el soroll disfressat d'experiència.

Però no cal haver estat a la Fontana di Trevi per entendre el que hi passa. N'hi ha prou amb mirar qualsevol vídeo, qualsevol fotografia recent. El que veus no és gent que gaudeix d'una font barroca del segle XVIII. És gent que documenta que ha estat davant d'una font barroca del segle XVIII. La diferència és enorme.

Penseu en els concerts. Avui, a qualsevol concert multitudinari, una part important del públic passa bona part de l'actuació filmant amb el mòbil. No per guardar un record: per demostrar que hi eren. Per compartir-ho en temps real. Per acumular un pin més en el mapa de les experiències viscudes. Mentre ho fan, l'experiència real s'escola entre els dits. El músic toca, la llum canvia, el moment és únic i irrepetible. I ells filmen el moment en lloc de viure'l.

La pregunta que em fa la Fontana di Trevi no és moral: no és «per què aquesta gent no és com jo». La pregunta és sistèmica: com hem arribat a un punt en què l'experiència s'ha convertit en contingut? En què viatjar vol dir produir proves del viatge? En què l'acumulació de llocs ha substituït la profunditat d'estar en un lloc?

✦

Civis et Homo neix, entre altres raons, d'una convicció: que el soroll del nostre temps no és només acústic. És un soroll de velocitat, d'acumulació, de superficialitat disfressada d'intensitat. En un article anterior d'aquest blog, parlant de la lentitud, ja apuntava en aquesta direcció: vivim en un temps que confon la velocitat amb la vida.

El turisme de masses és, en molts sentits, l'expressió geogràfica d'aquesta confusió. Quants països has visitat. Quantes ciutats has «fet». Quants monuments has fotografiat. L'experiència de viatjar reduïda a una puntuació en una llista invisible, a un conjunt de coordenades GPS que confirmen la nostra presència a cada racó del mapa.

No és una crítica moral al turisme de consum. Seria hipòcrita fer-la: jo també l'he practicat, el practico i el practicaré. Quan viatjo amb els meus fills —que tenen vint, divuit i dotze anys, amb interessos i energies ben diferents— no puc imposar-los la intensitat reflexiva que m'exigeixo a mi mateix. I tampoc en tindria cap sentit: hi ha una quota de frivolitat, de gaudi pel gaudi, que forma part de la vida i que seria estúpid negar. Tota persona que aspiri a una certa profunditat ha d'entendre que la profunditat sense lleugeresa és asfixiant.

Ho sé perquè ho visc des de dins: conviu en mi una dimensió epicúria —el plaer com a bé legítim, l'esbarjo sense culpa, la frivolitat ocasional com a necessitat humana— amb l'intent d'assumir una actitud més estoica davant la vida i les seves circumstàncies. Aquesta tensió no és un defecte. És, potser, el que fa que la reflexió sobre el viatjar sigui genuïna i no un discurs.

Però una cosa és l'equilibri entre intensitat i lleugeresa, i una altra és la substitució sistemàtica de l'experiència per la seva representació. Allò que els filòsofs grecs anomenarien la diferència entre la praxis —l'activitat valuosa per si mateixa— i la seva degeneració en mer instrument d'una altra cosa: en aquest cas, la producció de contingut per a les xarxes, la construcció d'una identitat digital de «gran viatger».

El soroll de l'acumulació no fa menys mal que els altres sorolls. Potser n'hi fa més, perquè és el soroll que ens priva dels moments de silenci que el viatge podria oferir. I el viatge, quan és viscut de debò, és un dels grans instruments de coneixement que tenim. No del món: de nosaltres mateixos.

✦

El que va canviar en mi, en el moment vital que va precedir aquell viatge a Roma, no va ser la meva capacitat de viatjar millor. Va ser la meva disposició a prestar atenció. A estar present en els llocs que visitava en lloc de documentar-los. A deixar que el lloc em fes alguna cosa en lloc de limitar-me a «fer» el lloc.

La clau, crec, és la intencionalitat. I aquesta no depèn del lloc: és tan vàlida davant del Panteó com en un mercat del peix a Tòquio, davant dels baobabs de Madagascar o recorrent els carrers d'Edimburg. El que canvia no és la destinació: és la pregunta amb la qual hi arribes.

Aquella conversa prèvia amb la Marta —el pacte de la qualitat per sobre de la quantitat, la llibertat d'ometre el Vaticà i la Fontana di Trevi, l'elecció de Trastevere com a base— era ja una forma d'intencionalitat. Decidir el que no faràs és tan important com decidir el que faràs. Perquè el temps és finit, i l'atenció, en el nostre temps, és un bé escàs.

Per al setembre d'aquest 2026 tinc previst un viatge a la zona de Nàpols —Pompeia, Herculà— organitzat per dos arqueòlegs, amb un grup molt reduït de persones. La intencionalitat és explícita fins a l'extrem: no anar a «veure» els jaciments, sinó a entendre'ls amb qui els coneix des de dintre.

Però la intencionalitat no requereix arqueòlegs ni formats acadèmics. De vegades n'hi ha prou amb la persona adequada al costat. Tinc pendent, encara sense data concreta, un viatge a Normandia amb el meu amic l'Àlex. L'Àlex coneix la Segona Guerra Mundial com pocs: les batalles, els homes que hi van combatre, els detalls que no surten als llibres de text. Visitar aquelles platges amb ell serà una experiència radicalment diferent de fer el mateix recorregut amb un audioguia i una entrada de grup. No per accés a la informació —avui la informació és abundant i gratuïta—, sinó per la capacitat de fer preguntes vives en un lloc viu.

Això és el que entenc per viatjar amb intenció. No un model exportable, no una manera «correcta». Simplement la manera que, ara per ara, em fa sentir que he estat de debò en els llocs que visito.

✦

Aquell matí a la Piazza della Rotonda, col·locat davant de la font, mirant el Panteó com si fos la primera vegada tot i no ser-ho, alguna cosa es va reorganitzar per dins. No vaig aprendre res nou sobre Roma. Vaig aprendre quelcom sobre mi: sobre com vull estar en els llocs, sobre el tipus d'atenció que vull cultivar, sobre la distància que separa passar per un lloc de deixar que un lloc et passi per dins.

Humanitas contra strepitum. La humanitat contra el soroll. De vegades el soroll és la saturació d'una font famosa, la multitud de mòbils enlaire en un concert, la llista de llocs «que no et pots perdre» que substitueix la pregunta «què vull trobar». De vegades el soroll és interior: la incapacitat d'estar quiet davant d'una cosa bella sense necessitar immediatament convertir-la en prova que hi érem.

Viatjar per entendre no és una categoria per a minories cultivades. És, senzillament, una decisió d'atenció. I en un temps que ho vol tot documentat, compartit i consumit, decidir estar de debò en un lloc —sense la pressa per arribar al lloc següent— és un acte petit però real de resistència.

El Panteó seguirà allà quan hi tornis. Com fa dos mil anys, indiferent a tot el que canvia al seu voltant. La pregunta és si tu hi seràs de debò, quan hi tornis.

«No es pot entrar dues vegades en el mateix riu.»

Heràclit

✦