Springsteen: el Marc Aureli del rock

✦✦✦

Hi ha qui guarda, en algun racó de si mateix, un parell de noms als quals torna quan les coses pesen. No mestres en sentit estricte, ni ídols, ni models a imitar. Més aviat presències: gent —de vegades viva, de vegades morta fa segles— que, sense saber-ho i sense proposar-s'ho, ens assenyalen una manera de viure que reconeixem com la que voldríem fer nostra, encara que poques vegades ho aconseguim. Llums, podríem dir-ne. No perquè enlluernin, sinó perquè orienten.

Dues d'aquestes llums, per a mi, tenen noms que sobta veure junts. Un és Marc Aureli, emperador de Roma al segle II de l'era comuna, l'home més poderós del món conegut. L'altre és Bruce Springsteen, fill d'una família treballadora de Nova Jersey, que va aprendre sol a tocar la guitarra de ben jove i no l'ha deixada des d'aleshores. No els uneix res evident. No vull suggerir que s'assemblin, ni que l'un sigui la versió antiga de l'altre, ni que siguin dues cares d'una mateixa cosa. Seria fals i, sobretot, seria innecessari. El que comparteixen no és una cosa que tinguin entre ells, sinó una manera de viure que cadascun, des del seu món, m'ha ajudat a veure-hi més clar —i que continua eixamplant-se cada vegada que hi torno.

✦ ✦ ✦

El que assenyalen

Tots dos m'assenyalen una mateixa cosa: la manera com un ésser humà mira de no deixar-se arrossegar. No parlo de gestos d'èpica ni de moments grandiosos, sinó d'allò que passa en silenci i sense testimonis —la decisió, refeta cada dia, de no abandonar-se. De seguir essent un mateix quan tot al voltant, i de vegades alguna cosa de dins, sembla empènyer en sentit contrari. És una lluita que cadascú lliura a la seva manera i amb el que té; jo no sé com la lliura ningú més, només sé que la reconec quan la veig, i que la vaig reconèixer en ells.

I la reconec precisament perquè cap dels dos no la presenta com una victòria. Marc Aureli no escrivia per ensenyar ningú. Escrivia per a si mateix, de nit, a la frontera del Danubi, entre campanya i campanya, enmig de la pesta i d'un imperi que sabia que no podria salvar. Les seves notes —les que després hem anomenat Meditacions— no són un tractat: són els recordatoris d'un home que cada nit s'havia de tornar a dir com volia viure, perquè el dia següent ho tornaria a posar tot en dubte. «Mentre puguis, fes-te bo», s'escrivia. No ho deia des de la calma de qui ja ho ha aconseguit; ho deia des de la necessitat de qui sap que demà haurà de tornar a intentar-ho.

Springsteen tampoc no parla mai des de la victòria. Ha explicat obertament la seva llarga convivència amb la depressió, i una por que l'acompanya des de fa dècades: la de quedar atrapat en la mateixa foscor que va envoltar el seu pare cap al final de la seva vida. No és una metàfora ni una pose d'artista: és una lluita literal, heretada, que als setanta-cinc anys encara l'obliga a estar amatent, a vigilar quan la foscor torna a baixar. La seva obra no és el relat d'algú que se n'ha sortit. És el rastre d'algú que segueix, malgrat tot.

✦ ✦ ✦

Dues formes de no rendir-se

El que em commou no és que tots dos lluitin —lluitar, en algun sentit, ho fem tots—, sinó la forma que dona cadascun a la seva lluita, i com aquesta forma els defineix sense que se la proposin.

La de Marc Aureli és el quadern. Un home que governa mig món i que, en lloc de descansar, obre cada nit unes notes per recordar-se que ha de ser pacient, just, que no s'ha de deixar arrossegar per la ira ni per la desesperació. Hi ha una humilitat immensa en aquest gest: el més poderós de tots reconeixent, en privat, que cada dia ha de tornar a començar. No escriu per passar a la posteritat —de fet, no volia que allò es conservés. Escriu per no perdre's. La filosofia, aquí, no és un sistema d'idees: és una manera de sostenir-se dret.

La de Springsteen és la cançó. I n'hi ha una que ho mostra amb una nuesa que costa d'oblidar: «My Father's House», de l'àlbum Nebraska. Springsteen ha explicat que durant anys conduïa de nit per davant de l'antiga casa del seu pare, sense saber per què. Un terapeuta li va dir que tornava al lloc on alguna cosa s'havia trencat, pensant que potser encara la podria arreglar; i després va afegir que no, que no es podia. La cançó neix d'aquí: un home que somia que torna a casa del pare per reconciliar-s'hi i, en arribar, descobreix que és massa tard. Springsteen no resol res en aquella cançó. No ofereix consol fàcil ni redempció. Fa una altra cosa, més valenta: mira de cara el que no es pot arreglar i el converteix en una cosa que es pot compartir. Aquesta és la seva manera de no rendir-se —no negant la ferida, sinó cantant-la perquè altres hi reconeguin la seva.

Un escriu per a ningú; l'altre canta per a milers. Un ho fa amb la disciplina silenciosa de l'estoic; l'altre, dalt d'un escenari, davant de multituds. No cal forçar cap semblança entre aquestes dues maneres tan distintes. N'hi ha prou de veure que totes dues neixen del mateix lloc: d'algú que ha decidit no deixar-se vèncer per la seva pròpia foscor i que ha trobat la manera de fer-ho amb el que tenia a les mans.

✦ ✦ ✦

Per què poques vegades, i per què igualment

Caldria preguntar-se de què serveix tot això si un, la majoria dels dies, no se'n surt. Si la inclinació a abandonar-se torna i guanya. Si la lluita acaba, tantes vegades, en caiguda.

La resposta que m'ofereixen aquestes dues llums és incòmoda però neta: el valor de sostenir-se no depèn d'haver guanyat. Marc Aureli reescrivia cada nit precisament perquè la batalla no es guanya d'una vegada per sempre; si l'hagués guanyada, no hauria calgut tornar a escriure. Springsteen, dècades després del seu primer ensorrament, encara ha de vigilar. Cap dels dos no va arribar mai a un lloc de calma definitiva on la lluita ja no fes falta. I tots dos, així i tot, van fer de la seva vida una cosa digna de ser mirada. No perquè vencessin, sinó perquè no es van rendir.

Ho escric, també, des de qui no se'n surt gairebé mai. Des de qui coneix bé la temptació de deixar-se anar i la troba, molts dies, més forta que la voluntat de plantar-li cara. I és per això, no malgrat això, que aquestes presències m'importen tant: no com a exemples d'una victòria inabastable, sinó com a prova que la victòria no era el punt. El punt era seguir. Tornar a obrir el quadern. Tornar a agafar la guitarra. Tornar a llevar-se l'endemà i intentar, una vegada més, ser una mica millor del que un va ser ahir.

✦ ✦ ✦

Una mà, no una lliçó

No he escrit això per a qui admira Roma ni per a qui col·lecciona discos, sinó per a tothom qui, ara mateix, lliura en silenci una batalla que ningú no veu: la de ser, simplement, una persona. La de no deixar-se destruir per dins. La de buscar, contra el que sigui, una mica de la felicitat que sembla sempre a l'altra banda d'un vidre.

A tots ells, i a mi mateix els dies que en sóc capaç de recordar-ho, aquestes dues llums no ens ofereixen una lliçó. Ens ofereixen companyia.

És una companyia que no minimitza la ferida ni la disfressa d'oportunitat. Només recorda que la lluita per sostenir-se no és una anòmalia que calgui amagar, sinó potser la cosa més humana que fem. Que ningú no la guanya del tot, i que això no la fa inútil. Que continuar —obrir el quadern, agafar la guitarra, llevar-se un cop més— ja és, en si mateix, una forma silenciosa de dignitat.

No prometo que ajudi a guanyar. Ni Marc Aureli ni Springsteen no curen ningú; només acompanyen. Però hi ha una companyia que, sense resoldre res, fa la nit una mica menys fonda. Hi ha un soroll que no ve de fora, sinó de dins: el que repeteix que no val la pena seguir, que més val deixar-se anar. Resistir-lo no és una gesta; és una feina callada que es refà cada matí, i que mai no queda del tot enllestida. Marc Aureli la feia amb un quadern, Springsteen amb una cançó, i la resta de nosaltres com podem i amb el que tenim. Tornar a començar, sense garanties, segueix essent una de les formes més humanes —i més silencioses— de no deixar-se arrossegar. És en aquest punt, modestament, que aquest blog voldria arribar: no a donar respostes, sinó a encendre, enmig del soroll, una petita llum que faci la nit una mica més serena —la humanitat contra el soroll, també quan el soroll és el nostre.

✦ ✦ ✦

«Hem de saber quins motius inspiren la nostra lluita, i hem de començar per nosaltres mateixos, cada dia de nou.»

— Etty Hillesum, Diari, 1941–1943

Contacte

Ens encanta escoltar les teves idees i comentaris.

Contacte

hola@civisetomo.cat

© 2025. Tots els drets reservats.