Riure de nosaltres mateixos (sense fer-nos malbé)

✦✦✦

Confesso d’entrada que aquest és, probablement, l’article que més em despulla de tots els que he escrit fins ara. I mira que n’hem parlat, en aquest blog, de fragilitats, de silencis i de mapes que no tenim. Però avui toco un nervi que fins fa poc no m’hauria atrevit a tocar: el de l’humor com a refugi. El de riure per no plorar, sí, però sobretot el de riure per no haver de dir qui som de debò.

Si us ve de gust, acompanyeu-me. Però us aviso: avui no vinc a fer gràcia. O potser sí, una mica. Perquè, al cap i a la fi, de què parlaríem si no?

✦ ✦ ✦

El nen que va descobrir un superpoder

Tots coneixem aquell nen. Potser el vau tenir a classe, potser ho éreu vosaltres. Un nen prim, sensible, amb una constitució que no l’ajudava gaire en un pati on la llei era la del cos més fort i la veu més alta. Un nen que creixia en una època — parlo dels anys setanta — on la masculinitat es mesurava en duresa, i on qualsevol forma de delicadesa era una diana.

Aquell nen, un bon dia, va descobrir una cosa: si feia riure, no li pegaven. Si feia riure, l’escoltaven. Si feia riure, existia d’una manera que no feia mal. L’humor no era un talent — era una estratègia. Una eina de supervivència tan sofisticada com desesperada, forjada amb la intel·ligència d’un nen de dotze anys que no tenia cap altra arma.

I funcionava. Vaja si funcionava. L’humor obria portes, desarmava hostilitats, generava una forma d’acceptació ràpida i gairebé miraculosa. Aquell nen va passar de ser invisible — o pitjor, de ser una víctima — a ser el tipus amb gràcia, el que sempre tenia la rèplica, el que feia que la taula fos més divertida.

Si la història acabés aquí, seria un relat esperançador. Però els superpoders de debò venen sempre amb lletra petita.

✦ ✦ ✦

Quan l’armadura es converteix en presó

El problema de les estratègies de supervivència és que no saben jubilar-se. Allò que et salva als dotze anys es converteix en un automatisme als vint, en un personatge als trenta i en una presó als quaranta. Perquè l’humor que neix de la necessitat de protegir-se té una particularitat: no s’atura quan el perill ha passat. Continua funcionant, com un sistema d’alarma que ja no distingeix entre un lladre i el carter.

I aquí comença el veritable cost. Perquè l’home que fa riure tothom descobreix, amb el temps, que ningú no el pren gaire seriosament. Que la gràcia constant genera un aura de lleugeresa que fa molt difícil — gairebé impossible — ser percebut com algú amb profunditat, amb criteri, amb substància. La gent riu, sí. Però després se’n va. No perquè sigui cruel, sinó perquè no arriba a veure res més enllà de la façana. I com podria? Si la façana està dissenyada, precisament, perquè no s’hi vegi a través.

Ho sé perquè m’ha passat. Relacions personals en què l’humor servia per conquerir però no per sostenir, perquè sostenir demana exactament allò que l’armadura està dissenyada per evitar: mostrar-se de debò. Relacions professionals en què la proximitat i la gràcia substituïen la confiança profunda, i que per tant no perduraven. Un patró que es repetia — amb variacions, però amb la mateixa estructura — com si estigués condemnat a representar la mateixa obra amb actors diferents.

I hi ha una cosa pitjor encara, més subtil i més nociva: de tant practicar la frivolitat, t’hi tornes. Ja no és que facis veure que res no t’importa: és que deixes d’aprofundir de debò. En les relacions, en la feina, en les converses, en les lectures, en tot. El múscul de la profunditat s’atrofia de tant exercitar el contrari. I un dia descobreixes, amb un calfred, que el personatge no només t’ha tapat: t’ha colonitzat. Que allò que era una disfressa ha acabat tenyint la pell que hi havia a sota.

Aquí algú podria preguntar: «Però, a veure, si n’eres conscient, per què no paraves?» Bona pregunta. La resposta és que els mecanismes de defensa són com les addiccions elegants: no semblen un problema perquè tothom al teu voltant en gaudeix. Ningú no et diu «para de fer gràcia». Al contrari: «Quina gràcia que tens!», et diuen. I tu confons l’aplaudiment amb l’afecte.

✦ ✦ ✦

Dos mecanismes, una mateixa fugida

Amb els anys vaig aprendre a reconèixer — tard, massa tard, dirien alguns, però aquí seguim — que aquella armadura s’havia sofisticat fins a desplegar dos mecanismes automàtics. Davant de qualsevol situació, sigui una conversa, una reunió, un debat, fins i tot un simple intercanvi a les xarxes, el meu cervell es disparava cap a un de dos llocs.

El primer: buscar el comentari enginyós. No per il·luminar res, no per aportar, sinó per obtenir el retorn. Fer gràcia, sí, però no com a fi — com a mitjà per aconseguir una reacció. Un somriure, un «quina bona», un like. I si la reacció no arribava, la frustració era desproporcionada, perquè el que estava en joc no era una broma: era la necessitat de ser acceptat.

El segon: la mirada cínica. La lectura clínica i distanciada de tot. Aquella posició de qui es creu per sobre perquè qüestiona tot sense comprometre’s amb res. El cinisme com a disfressa d’intel·ligència. I aquí és on la cosa es torna realment fosca, perquè vaig arribar a considerar aquesta actitud una fortalesa. Projectar una imatge de «jo passo de tot, jo no crec en res» i sentir-me’n orgullós. Fins que un dia te’n adones que no és fortalesa: és por. Por de creure en alguna cosa i que et faci mal. Por de comprometre’t i que no funcioni. Por de treure’t l’armadura i descobrir que fa molt de fred a fora.

I el pitjor de tot: arribar al punt de no aguantar-te a tu mateix. Perquè pots enganyar molta gent, però no et pots enganyar a tu. I quan et mires al mirall i veus el personatge en lloc de la persona, la cosa fa una olor terrible. Concretament, fa olor de mentida. I la mentida, quan és cap a un mateix, no prescriu.

✦ ✦ ✦

La frontera invisible

Tot això ens porta a la pregunta que dona sentit a aquest article: on és la ratlla? On acaba l’autoironia sana, la que ens fa més lliures, la que demostra maduresa i intel·ligència emocional, i on comença l’autoironia destructiva, la que ens va erosionant per dins com l’aigua erosiona la pedra: sense soroll, sense drama, però sense pausa?

La distinció, crec, no està en el contingut sinó en la funció. Riem de nosaltres mateixos per connectar amb l’altre, per rebaixar la tensió, per demostrar que no ens prenem per cap déu de l’Olimp? Això és sa, i és bonic, i és necessari. O riem de nosaltres mateixos per evitar que l’altre arribi massa a prop? Per desactivar una emoció que ens fa por? Per dir «no m’importa» quan ens importa moltíssim? Això és una altra cosa.

L’autoironia sana neix de la seguretat. És la d’algú que es coneix prou per poder-se riure dels seus defectes sense sentir-se amenaçat. L’autoironia tòxica neix de la inseguretat disfressada. És la d’algú que es burla de si mateix perquè així, si ho fa ell primer, l’atac de l’altre farà menys mal. La primera és un pont. La segona, un fossat.

I la frontera entre les dues és tan subtil que, molt sovint, el mateix que les practica no la veu. Jo no la vaig veure durant dècades.

✦ ✦ ✦

Aprendre a detectar el mecanisme

Si algú espera que ara digui que vaig tenir una epifania, un moment de revelació cinematogràfica amb música de piano de fons i una llum daurada entrant per la finestra, haurà de disculpar-me. La vida real no funciona així. La vida real funciona a base d’acumulació, de petits cruixits que un dia sumen prou perquè la paret es mogui.

En el meu cas, la consciència va arribar quan, per raons que ja he explicat en altres articles d’aquest blog, vaig decidir engegar un projecte personal que em demanava exactament el contrari del que el mecanisme m’havia ensenyat: escriure amb profunditat, amb vulnerabilitat, amb intenció de sentit. Sense gràcia com a excusa. Sense cinisme com a protecció. Sense buscar l’aplaudiment ràpid.

I va passar una cosa curiosa: el mecanisme no va desaparèixer. Segueix aquí. Es dispara cada dia, en cada conversa, en cada interacció. Però ara — i això canvia les coses radicalment — el detecto. El veig venir, com qui veu un vell conegut pel carrer i decideix si el saluda o canvia de vorera. De vegades encara el saludo, no ens enganyarem. Però cada cop més sovint, trio la vorera.

Això té un cost, i seria deshonest no dir-ho. Part de l’entorn que havia construït sobre el personatge es va allunyant, perquè ja no els encaixo jo a ells. Gent que m’apreciava pel que feia, no pel que era. I és curiós: la pèrdua d’aquells vincles no fa tant de mal com hauria esperat. Potser perquè el que es perd no era real. I el que queda, per poc que sigui, per fi ho és.

✦ ✦ ✦

L’humor que queda quan cau l’armadura

No estic predicant contra l’humor. Déu me’n guard — o l’atzar, o qui sigui que s’encarregui d’aquestes coses. L’humor és una de les poques gràcies autèntiques de l’espècie humana. Riure de nosaltres mateixos és un senyal de salut mental, de perspectiva, de la capacitat de no prendre’ns tan seriosament com per creure’ns imprescindibles.

El que intento dir — i ho dic des del lloc incòmode de qui encara hi treballa — és que hi ha una diferència enorme entre l’humor que neix de la llibertat i l’humor que neix de la por. El primer ens connecta. El segon ens aïlla, per molt que sembli el contrari.

Riure de nosaltres mateixos sense fer-nos malbé no és una tècnica, no és un consell de manual d’autoajuda, no és una competència que es pugui certificar en un curs de tres tardes. És un procés — lent, difícil, ple de recaigudes — d’aprendre a distingir entre el riure que ens fa més humans i el riure que ens fa més personatge.

Jo encara hi sóc, en aquest procés. Alguns dies em surt millor que d’altres. Alguns dies el mecanisme guanya. Però cada vegada que escric un text com aquest, cada vegada que trio la paraula sincera per damunt de la rèplica enginyosa, sento que aquell nen de dotze anys, el que va haver d’inventar-se un personatge per sobreviure, per fi pot descansar una mica.

I potser això, en el fons, ja és una forma d’humor. El més subtil i el més sa de tots: somriure — no perquè t’amaguis, sinó perquè per fi no necessites fer-ho.

«L’espècie humana només té una arma realment efectiva, i és el riure.»

Mark Twain

✦