Quan el passat no era millor (però tampoc pitjor)

✦✦✦

Fa uns mesos, en plena ebullició del debat públic arran dels atacs del 7 d'octubre de 2023 i la resposta militar israeliana a Gaza, vaig observar un fenomen que m'inquietà profundament. No era el debat en si —que era legítim, necessari i dolorós— sinó la manera com es construïen els arguments. Veia persones amb una evident manca de coneixement del context històric del conflicte —les resolucions de 1947, les fronteres de 1948, els acords d'Oslo, les múltiples guerres, intifades i processos de pau fracassats, la complexitat demogràfica i política d'una regió que acumula dècades de ferides superposades— pronunciar-se amb una seguretat absoluta. Pitjor: amb una superioritat moral que excloïa qualsevol matís. Des dels seus telèfons, des de les seves tribunes mediàtiques autoatorgades, construïen relats sòlids sobre fonaments de sorra. I la societat, en massa, els escoltava. Els compartia. Els validava.

No parlo de qui tenia raó en aquell conflicte. El conflicte israelopalestí és un dels més complexos de la història contemporània, i qualsevol simplificació —vingui d'on vingui, tengui la bandera que tengui— és una traïció a la seva profunditat. Parlo d'una altra cosa: d'una epidèmia de certeses sense fonament. D'un refús, de vegades inconscient i de vegades deliberat, de l'esforç intel·lectual que requereix entendre abans de jutjar.

Avui, el mateix mecanisme es repeteix amb la crisi provocada per les decisions de Donald Trump entorn de l'Iran. Nous relats estrambòtics construïts sobre lectures parcials o directament falses de la història. Noves veus autoautoritzades que parlen de regions que no han visitat, de contextos que no han estudiat, d'equilibris de poder que no comprenen. I una nova societat que consumeix sense qüestionar, que comparteix sense verificar, que s'indigna o s'entusiasma sense preguntar-se: és això cert? Qui m'ho diu? Per què ara?

La maquinària no s'atura mai. I jo em pregunto: d'on ve tot això? La resposta, crec, és anterior a qualsevol posicionament polític: rau en un hàbit mental, o en la seva absència. I per trobar-la, cal mirar endarrere —no cap a un passat millor ni cap a un passat pitjor, sinó cap a un passat que ens explica.

✦

El personatge que no pensava

El 1961, Hannah Arendt assistí com a corresponsal del New Yorker al judici d'Adolf Eichmann a Jerusalem. Eichmann era el funcionari nazi que havia coordinat la logística de la deportació de milions de jueus cap als camps d'extermini. Arendt esperava trobar la bèstia, el monstre ideològic, la maldat encarnada en forma humana. El que trobà fou, en les seves pròpies paraules, alguna cosa molt més pertorbadora: la banalitat.

Eichmann no era un fanàtic ni un sàdic. Era un funcionari. Un home de procediments, d'ordres, de formularis, de categories administratives. Al judici, parlava en clixés. Mancava d'opinions pròpies sobre el que havia fet; en tenia de professionals. Havia organitzat la deportació de milions de persones amb la mateixa mentalitat amb la qual un altre home podria gestionar una xarxa de distribució de mercaderies: amb eficiència, amb sentit del procediment, amb lleialtat al sistema. El que impressionà Arendt no era la seva monstruositat: era la seva absència de pensament. La seva incapacitat —o la seva negativa— de fer-se la pregunta elemental: Què és el que estic fent, realment?

Aquí resideix el nucli del que Arendt anomena thinking, el pensar com a activitat moral. No es tracta d'intel·ligència acadèmica. No es tracta d'erudició ni de coneixement especialitzat, ni d'haver llegit els clàssics ni de tenir un títol universitari. Es tracta de la capacitat —i de la voluntat— de qüestionar-se les coses. De fer-se preguntes incòmodes. De resistir la comoditat de les veritats precuinades. De no acceptar cap relat —cap— sense demanar-se: és això cert? Quin és el context? Quins interessos hi ha al darrere? Qui guanya si jo crec això?

Eichmann no es feia cap d'aquestes preguntes. Les ordres venien de dalt. El sistema funcionava. El tren sortia a l'hora. I milions de persones moriren en el ple exercici d'una monstruositat perfectament ordinària, executada per homes perfectament normals que simplement havien renunciat a pensar.

La reflexió d'Arendt no era una acusació exclusivament contra Eichmann. Era —i aquí rau la seva vigència escandalosa, seixanta anys després— una acusació contra qualsevol sistema que dispensa els individus de pensar. Contra qualsevol cultura que premia la repetició del relat oficial i penalitza el dubte. Contra qualsevol temps —el seu, el nostre— on la comoditat de tenir la veritat digerida és més temptadora que l'esforç de construir-ne una de pròpia.

El nostre temps, és clar, és un festival d'aquesta comoditat. Hem democratitzat l'opinió fins al punt que opinar ha deixat de costar res. No cal llegir. No cal estudiar. No cal conèixer el context ni la història ni els antecedents. Basta tenir connexió a internet i una sensació forta. I la sensació, ja se sap, és l'enemic natural del pensament. Perquè la sensació és immediata, i el pensament demana temps. Perquè la sensació és còmoda, i el pensament és incòmode. Perquè la sensació ens uneix en una tribu, i el pensament, massa sovint, ens en separa.

✦

La llança: com la història es converteix en arma

Prenem la Revolució Francesa. En la memòria col·lectiva occidental —especialment en certs sectors de l'esquerra europea— és un mite fundacional: la llibertat que s'alça contra la tirania, la raó que venç el fanatisme, el poble sobirà que trenca les seves cadenes i inaugura una nova era de la Humanitat. I hi ha veritat en tot això. La Revolució aportà principis que fonamentaren el món democràtic modern: la igualtat davant la llei, la sobirania popular, la declaració dels drets de l'home i el ciutadà. Tot això és real, i és important.

Però n'hi ha una altra meitat que sol quedar en silenci quan el mite es construeix.

El Terror. Entre setembre de 1793 i juliol de 1794, el Comitè de Salvació Pública envià a la guillotina entre setze mil i quaranta mil persones, segons els càlculs dels historiadors. Molts d'ells no eren aristòcrates: eren camperols, sacerdots de poble, mercaders, dones que havien dit la paraula equivocada en el moment equivocat. Robespierre, que es proclamava portaveu de la virtut i la raó, signava llistes d'execucions amb la mateixa eficiència administrativa que Eichmann, dos segles més tard, signaria ordres de deportació. La Vendée, on les tropes republicanes massacraren poblacions senceres en nom de la llibertat, deixà entre cent mil i dues-centes mil morts en pocs mesos. I les guerres napoleòniques que seguiren —directament emparades en l'ideari revolucionari exportat per la força— costaren entre tres i sis milions de vides a l'Europa que calia alliberar.

Res d'això invalida els avenços reals de la Revolució Francesa. Però ignorar-ho és construir un mite, no una comprensió. I els mites —com tota simplificació de la complexitat— es presten a ser usats. Per legitimar violència revolucionària present invocant genealogies glorioses. Per presentar el fi com a justificació de qualsevol mitjà. Per construir una noblesa d'origen per a allò que en realitat és brutal.

La idealització del passat —qualsevol passat, el de la revolució gloriosa, l'imperi perdut, la tradició pura i intacta, la nació feliç d'abans— és sempre, sempre, una operació de poder. No necessàriament conscient. Però sempre al servei d'algú. Sempre amb un beneficiari. I el primer pas per identificar-lo és preguntar-se: qui guanya amb aquest relat?

Però si la idealització de la Revolució Francesa és un exemple de distorsió per enaltiment, el revisionisme de l'Holocaust ens situa davant del cas extrem en l'altra direcció: la distorsió per negació. I aquí el mecanisme és tan nu, tan clarament visible en la seva mecànica, que fa mal mirar-lo de front.

L'Holocaust és un dels esdeveniments més documentats de la Història de la Humanitat. Hi ha arxius alemanys, aliats i soviètics. Hi ha fotografies, mapes, ordres escrites, registres de transport, comptabilitats de camp. Hi ha els protocols de la Conferència de Wannsee —aquella reunió de funcionaris nazis el gener de 1942 on l'extermini sistemàtic d'un poble es planificà amb l'eficiència freda d'una reunió de consell d'administració, amb ordre del dia, actes i cafè. Hi ha les sentències de Nuremberg. Hi ha el judici a Eichmann, que admeté la seva participació davant del tribunal de Jerusalem. Hi ha els testimonis de supervivents, milers. Hi ha els cossos, les fosses comunes, les cendres.

I tanmateix, hi ha persones —no moltes, però existents i actives— que ho presenten com a "debatible". Que invoquen el "dret a tenir opinió" i el "lliure pensament" per posar en dubte no la interpretació d'un fet, sinó el fet mateix. I la societat, massa sovint, els deixa fer. Perquè el "debat obert" s'ha convertit en un escut darrere del qual qualsevol falsificació pot refugiar-s'hi sense que ningú se senti legitimat per dir: aquí no hi ha debat. Aquí hi ha evidència.

La mecànica és precisa i ha estat perfeccionada amb els anys. El revisionisme no nega l'evidència de cop. L'erosiona. Introdueix el dubte com si fos un acte de pensament crític —"jo no m'empasso el relat oficial"— quan en realitat és exactament el contrari: una negativa a examinar l'evidència. L'autèntic pensament crític demana examinar-la, verificar-la, contrastar-la. El revisionisme demana ignorar-la i substituir-la per la comoditat del conspiracionisme, que sempre té la virtut de ser irrefutable perquè l'evidència contrària s'incorpora com a part de la conspiració.

✦

L'escut trencat: la diferència entre interpretar i falsificar

Cal ser molt precisos aquí, perquè hi ha una distinció fonamental que massa sovint s'oblida. I confondre-la és el primer pas cap a l'abdicació intel·lectual.

La Història és —i ha de ser— un camp de debat legítim. El paper exacte de Napoleó en la consolidació o la traïció dels ideals revolucionaris: debatible. La responsabilitat relativa de les potències europees en l'esclat de la Primera Guerra Mundial: debatible. La periodització del declivi de l'Imperi Romà i les seves causes: debatible. Les causes profundes de la caiguda de la República de Weimar i l'ascens del nazisme: debatible. Fins i tot alguns aspectes de la implementació concreta de la política nazi —la seva progressió, les seves fases, el grau de coneixement de la població alemanya— forma part d'un debat historiogràfic seriós que els especialistes sostenen amb rigor i en revistes acadèmiques. Tot això és interpretació legítima.

El que no és debatible és si l'Holocaust va ocórrer. El que no és debatible és si sis milions de jueus —i centenars de milers de gitanos, homosexuals, discapacitats, dissidents polítics— foren assassinats de manera sistemàtica i deliberada per l'Estat alemany. El que no és debatible és la realitat factual d'un genocidi documentat fins a l'esgotament. Aquí no hi ha «interpretació alternativa». Hi ha la realitat i hi ha la seva negació.

La confusió entre ambdues categories no és innocent. Presentar la falsificació com si fos interpretació legítima —presentar la negació del fet com si fos una posició historiogràfica vàlida— no és pluralisme. És una operació de poder emmascarada en el llenguatge de la llibertat intel·lectual. I és exactament el que necessita qui vol reescriure el passat per legitimar el present.

Perquè el poder, quan vol manipular, no necessita mentir de manera grollera. Tan sols cal introduir el dubte. Tan sols cal presentar la certesa com a dogma i la falsificació com a debat. Tan sols cal que una part suficient de la societat hagi renunciat a fer les preguntes elementals: Quina evidència hi ha? Qui l'ha verificada? Existeix una font primària accessible? Qui té interès que jo cregui això? Quines conseqüències té que jo ho cregui?

La societat que no es fa aquestes preguntes és una societat que es deixa escriure el relat per altri. I els qui detenten el poder —polític, mediàtic, ideològic— ho saben molt bé. No és cap secret. És l'ABC de la manipulació des que existeix la comunicació organitzada: un poble que no pensa és un poble governable. Un poble que pensa és un problema.

I aquí és on la manca de thinking —la condició que Arendt va diagnosticar fa seixanta anys observant un funcionari a Jerusalem— es converteix en còmplice involuntari del poder. No perquè les víctimes siguin malvades ni ingènues. Sinó perquè no estan equipades —o han renunciat— a distingir entre la interpretació que enriqueix i la falsificació que destrueix. Perquè ningú els ha ensenyat a fer-se les preguntes correctes. O perquè se les havien apreses i un dia han decidit que ja no valia la pena l'esforç.

✦

La resistència possible

Seria fàcil acabar aquí amb un gest de pessimisme elegant. La Humanitat és incapaç d'aprendre. El poder sempre manipula. El passat sempre es repeteix. I nosaltres, les ovelles, sempre serem esquilades.

Però no és el que crec. I tampoc és el que diu Arendt.

Perquè el thinking que ella reclama no és una facultat reservada a filòsofs ni a historiadors professionals. No requereix un doctorat ni una biblioteca universitària ni haver llegit la Conferència de Wannsee en l'original alemany. Requereix, essencialment, una sola cosa: la voluntat de fer-se preguntes incòmodes. I aquesta voluntat no és innata ni excepcional: és cultivable. És un hàbit. Una disciplina. Una tria que cada individu pot fer cada dia, davant de cada relat que li arriba.

Desconfiar del primer titular. Buscar una segona font. Preguntar-se qui parla i des d'on parla i per a qui parla. Distingir entre "no ho sé" i "és fals". Tolerar la incertesa sense precipitar-se a omplir-la amb la certesa més còmoda. Reconèixer que la complexitat de la història —com la de qualsevol realitat humana— no cap en un tuit ni en un discurs de tres minuts ni en una infografia de colors dissenyada per a la indignació immediata.

Tot això és thinking. I tot això, en el nostre temps, és un acte de resistència.

La lucidesa històrica no és nostàlgia ni és progressisme ingenu. No és creure que el passat era millor, perquè el passat tenia els seus propis horrors, les seves pròpies injustícies, els seus propis Eichmanns: homes normals que un dia decidiren no pensar i, en no pensar, feren possible l'impensable. Però tampoc és creure que el present ha superat el passat, perquè els mecanismes de la manipulació, de la banalitat, de l'abdicació intel·lectual, no han desaparegut: han canviat de forma. Avui porten algoritmes i pantalles i titulars dissenyats per a l'emoció immediata. Però la mecànica és la mateixa de sempre.

El passat no era millor. Però tampoc era pitjor d'una manera que ens absolgui del present. Tenia els seus herois i els seus covards, els seus pensadors i els seus funcionaris que signaven llistes sense fer-se preguntes. Com el nostre temps. La diferència és que ara tenim el luxe —i la responsabilitat— de saber-ho.

Saber-ho, i actuar-hi, és tot el que se'ns demana.

✦

“L'ideal de la dominació totalitària no és l'home convençut, sinó aquell per al qual la distinció entre el fet i la ficció i entre el veritable i el fals han deixat d'existir.”

— Hannah Arendt, Els orígens del totalitarisme

✦