Quan cridar substitueix argumentar

✦

El soroll com a lingua franca

Hi ha un idioma que s'ha imposat arreu sense que ningú el declarés oficial. No té gramàtica, però té regles. No té diccionari, però tothom l'entén. És l'idioma del crit: l'eslògan com a pensament, la indignació com a posició, la rotunditat com a prova de convicció.

No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Un president anuncia que annexionarà un territori alié perquè "ho necessitem" —i l'explicació s'acaba aquí. Un conflicte que dura anys es redueix a dos bàndols pintats amb traç gruixut, sense espai per a les preguntes incòmodes. Una repressió brutal es condemna o es justifica segons el bloc, però gairebé mai no s'analitza. I a casa nostra, cada crisi es converteix en una successió de declaracions rotundes que no expliquen res, dimissions simbòliques que no resolen res, i tertúlies on la intensitat substitueix sistemàticament la substància.

El soroll s'ha convertit en la lingua franca del discurs públic. I el problema no és que hi hagi gent que cridi: sempre n'hi ha hagut. El problema és que hem acceptat col·lectivament que aquest és l'únic idioma vàlid. Que qui no crida, no existeix. Que qui matisa, dubta. Que qui vol explicar-se, molesta.

L'eslògan com a forma de govern

Hi va haver un temps —o potser només ho imaginem— en què governar implicava, almenys en part, explicar. Justificar decisions. Sotmetre's a la pregunta incòmoda. Avui, cada cop més, governar és comunicar. I comunicar és impactar. I impactar és simplificar fins que el missatge càpiga en un titular, en un tuit, en una declaració de quinze segons.

L'eslògan ha substituït l'argument no perquè sigui més eficaç —que potser ho és—, sinó perquè l'argument demana temps. Temps per formular-lo, temps per escoltar-lo, temps per respondre-hi. I el temps és precisament el que no tenim, o el que hem decidit que no volem concedir.

El resultat és un espai públic on la indignació funciona com a posició intel·lectual. On estar molt enfadat amb alguna cosa es confon amb haver-la entès. On la pregunta "per què?" es considera una impertinència o, pitjor, una mostra de complicitat amb l'enemic.

No és que no hi hagi coses que mereixin indignació. N'hi ha, i moltes. Però la indignació sola, sense anàlisi, sense matís, sense la voluntat d'entendre abans de condemnar, és estèril. Fa soroll, però no fa llum.

La frustració del que vol explicar-se

Potser coneixes la sensació. Estàs en una conversa —una sobretaula, una reunió, un fil a les xarxes— i algú llança una afirmació rotunda. Tu tens una opinió, però no és simple. Requereix context, requereix un "depèn", requereix tres minuts d'atenció per ser entesa. I en el moment en què obres la boca, ja saps el que passarà: notaràs com la paciència dels altres s'esvaeix. Veuràs les mirades que es desvien. Sentiràs que t'estàs convertint en "el pesat", en el que sempre ha de complicar-ho tot.

I callaràs.

No per covardia, exactament. Ni perquè no tinguis res a dir. Sinó perquè has après que l'espai per a l'explicació s'ha encongit tant que ja no hi caps. Que el cost de desplegar un argument és massa alt: no en termes intel·lectuals, sinó socials. Que la gent vol respostes de tres paraules, no raonaments de tres minuts.

Aquesta és una frustració que no surt als debats sobre la polarització. No és que et falti el matís —d'això ja n'hem parlat—, és que no tens ni l'oportunitat de mostrar-lo. No és que et contradiguin: és que no t'escolten prou estona per saber què volies dir.

I el pitjor és que ho acabes interioritzant. Comences a preguntar-te si el problema ets tu. Si potser sí que ets massa complicat, massa lent, massa exigent. Si potser hauries d'aprendre a parlar en eslògans com tothom.

El silenci dels que voldrien parlar

Aquí és on el cercle es tanca. Perquè quan els que voldrien argumentar callen, el que queda és el buit. I el buit l'ocupen els que no tenen aquest problema: els que no dubten, els que no matisen, els que criden sense fissures.

El silenci dels primers no és neutralitat: és rendició. Cada vegada que algú amb alguna cosa a dir opta per callar "perquè no val la pena", l'espai públic es degrada una mica més. No per malícia, sinó per esgotament. Per la sensació raonable que el cost de parlar és massa alt i el benefici massa incert.

El resultat és una paradoxa cruel: vivim en l'era de la comunicació total i, tanmateix, mai no havia estat tan difícil fer-se entendre. Tenim més plataformes que mai per parlar, i menys espai que mai per explicar-nos. Més canals, i menys diàleg.

I mentre els que voldrien argumentar es retiren en silenci, els que criden celebren victòries que no són victòries: són desercions de l'altre bàndol. No han convençut ningú; simplement, han cansat a tothom.

Sense receptes, amb preguntes

No tinc solucions. Seria irònic que un article contra els eslògans acabés amb un eslògan salvador. Però sí que tinc preguntes que em faig sovint:

Què passaria si, abans de respondre, concedíssim trenta segons més d'atenció? Què passaria si tractéssim l'explicació de l'altre no com una molèstia, sinó com un regal —el regal del seu temps, del seu esforç per fer-se entendre? Què passaria si deixéssim de premiar la rotunditat i comencéssim a valorar el dubte honest?

No ho sé. Probablement, no passaria gran cosa. El soroll és massa fort, la inèrcia massa poderosa, els incentius massa clars. Però almenys podem negar-nos a participar-hi del tot. Podem, en privat i en públic, defensar l'espai de l'explicació. Podem escoltar una mica més. Podem resistir la temptació de respondre abans d'haver entès.

I podem, sobretot, deixar de sentir-nos culpables per voler argumentar. No som pesats: som necessaris. El problema no és que vulguem explicar-nos; el problema és un món que ha decidit que les explicacions són un luxe prescindible.

No ho són. Són el mínim que ens devem els uns als altres.

«La major part de la força d'un argument resideix en saber escoltar-lo.»

— Josh Billings

✦