Per què necessitem la bellesa

✦

Hi ha moments en què el món s'atura.

No passa sovint, però quan passa ho sabem. Alguna cosa —una llum, un acord, una línia, un rostre— ens travessa i ens deixa quiets, despullats, sense paraules. No és que no vulguem parlar; és que no cal. La bellesa, quan és autèntica, no demana explicacions. Demana silenci.

Tots hem viscut aquests moments. Potser davant d'una obra d'art en un museu, potser davant d'un paisatge que no esperàvem, potser escoltant una cançó que, sense saber per què, ens fa un nus a la gola. La bellesa ens troba quan vol i on vol. I quan ens troba, ens canvia —encara que sigui per un instant.

Però, per què? Què és aquesta força estranya que ens atura enmig de la vida i ens obliga a mirar, a escoltar, a sentir? Per què necessitem la bellesa? I la necessitem realment, o és només un luxe, una distracció agradable per als moments d'oci?

Aquest article vol explorar aquestes preguntes. No per respondre-les de manera definitiva —la bellesa no admet veredictes—, sinó per caminar-hi al voltant, per il·luminar-ne alguns racons. Perquè intueixo que la bellesa no és un ornament de la vida: n'és una part essencial. I en un temps tan sorollós com el nostre, potser fins i tot una forma de resistència.

Una escultura, una cançó

Comencem per dues imatges. Dues experiències de bellesa molt diferents, però igualment poderoses.

La primera és una escultura que molts coneixeu: la Pietà de Miquel Àngel, a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Una mare sosté el cos mort del seu fill. El marbre és fred, però l'escena és d'una tendresa aclaparadora. Maria no crida, no es desespera. Sosté. Accepta. I en aquesta acceptació hi ha una dignitat que ens arriba al fons.

Miquel Àngel tenia vint-i-quatre anys quan la va esculpir. Vint-i-quatre anys, i ja havia descobert que la bellesa no sempre necessita exhibir força: de vegades neix, precisament, de la fragilitat acceptada. La Pietà no és bella perquè sigui perfecta; és bella perquè és veritable. Perquè diu alguna cosa sobre el dolor, sobre l'amor, sobre la condició humana, que les paraules no saben dir.

La segona imatge és molt diferent. És una cançó: Thunder Road, de Bruce Springsteen. Potser no l'esperàveu en un article sobre la bellesa. Però escolteu-me.

Hi ha una història que m'agrada explicar. Fa temps, parlant amb algú amb qui comparteixo l'admiració per l'obra de Springsteen, em va dir una cosa que no he oblidat mai: "Si algun dia baixés una parella d'extraterrestres a la Terra i em preguntessin què és la música, els posaria aquesta cançó i els diria: això és la música."

No deia que fos la millor cançó del món, ni la més complexa, ni la més virtuosa. Deia una altra cosa: que Thunder Road conté, d'alguna manera misteriosa, l'essència d'allò que la música pot ser. L'anhel, la fugida, la promesa d'una vida millor, la fragilitat d'un noi que demana a una noia que pugi al cotxe i se'n vagin junts cap a algun lloc on tot sigui possible. "It's a town full of losers, and I'm pulling out of here to win."

No és la Pietà. No és marbre ni té cinc segles d'història. Però quan sona aquella harmònica inicial i la veu de Springsteen entra com qui obre una porta, alguna cosa s'atura dins nostre. I això també és bellesa.

La bellesa ens atura

Què tenen en comú aquestes dues experiències? Una és alta cultura, l'altra és cultura popular. Una és visual, l'altra és sonora. Una té el pes de la tradició, l'altra el de la memòria personal. I tanmateix, totes dues fan el mateix: ens aturen.

Aquesta és, potser, la primera pista. La bellesa ens atura. En un món que ens empeny constantment cap endavant —més ràpid, més eficient, més productiu—, la bellesa ens diu: para. Mira. Escolta. Estigues aquí, ara, en aquest instant.

No és poca cosa. De fet, és gairebé subversiu. Vivim en una cultura que mesura el valor de les coses pel seu rendiment, per la seva utilitat, pel que ens permet aconseguir. I la bellesa no serveix per a res. No ens fa més rics, ni més productius, ni més competitius. Simplement ens atura. Ens treu del corrent i ens deixa, per un moment, suspesos.

I en aquesta suspensió passa alguna cosa important. Alguna cosa que té a veure amb el coneixement, però també amb l'emoció. Alguna cosa que no és ni purament racional ni purament sentimental, sinó totes dues coses alhora.

La bellesa com a forma de coneixement

Hi ha una idea que travessa la història del pensament occidental, des de Plató fins a Simone Weil: que la bellesa no és només agradable, sinó reveladora. Que ens mostra alguna cosa que d'una altra manera no podríem veure.

El poeta John Keats ho va dir de manera lapidària: "Beauty is truth, truth beauty." La bellesa és veritat, la veritat és bellesa. Sembla una frase bonica però buida. I tanmateix, si hi pensem una mica, diu alguna cosa profunda: que la bellesa no és un vel que amaga la realitat, sinó una finestra que l'obre.

Quan mirem la Pietà, no estem simplement admirant una tècnica escultòrica. Estem entenent alguna cosa sobre el dolor d'una mare, sobre la dignitat davant la pèrdua, sobre l'amor que sosté fins i tot quan tot s'ha acabat. Cap tractat de psicologia ens ho podria explicar tan bé. El marbre ho diu millor.

Quan escoltem Thunder Road, no estem simplement gaudint d'una melodia agradable. Estem revivint l'anhel de fugir, de començar de nou, de creure que la vida encara pot ser una aventura. Cap assaig sociològic sobre la joventut americana dels anys setanta ens ho transmetria així. La cançó ho fa millor.

La bellesa, doncs, és una forma de coneixement. No el coneixement analític de la ciència, ni el coneixement discursiu de la filosofia. Un coneixement més immediat, més carnal, més total. Un coneixement que passa pel cos i per l'ànima alhora.

La bellesa està en la mirada

Però aquí cal fer un matís important. Perquè si diem que la bellesa és coneixement, algú podria pensar que hi ha una bellesa objectiva, universal, indiscutible. Que hi ha obres que són belles i obres que no ho són, i que qui no ho veu simplement s'equivoca.

No ho crec. O, més ben dit, no ho crec del tot.

És cert que hi ha obres que han emocionat milions de persones durant segles. La Pietà és una d'elles. Però també és cert que cadascú de nosaltres té les seves belleses particulars, intransferibles, que potser no diuen res a ningú més. I aquestes belleses no són menys legítimes.

M'agraden els cotxes. Ho confesso sense vergonya. I sovint m'he trobat admirant la línia d'un vehicle amb la mateixa intensitat amb què altres admiren un quadre. Alguns cotxes són, al meu entendre, autèntiques obres d'art. I fins i tot els que potser no ho són desperten en mi una experiència estètica tan intensa com qualsevol quadre: alguna cosa en aquella forma, en aquella proporció, em sembla justa, harmònica, bella.

És la meva mirada qui fa bell aquell cotxe? O la bellesa és al cotxe i la meva mirada simplement la reconeix? Probablement totes dues coses alhora. La bellesa és un encontre: necessita un objecte que la contingui i un subjecte que la percebi. Sense l'un o l'altre, no hi ha experiència estètica.

Això vol dir que la bellesa és purament subjectiva? No exactament. Vol dir que és personal. Que cadascú de nosaltres té el seu repertori de belleses, format per la seva història, la seva sensibilitat, les seves experiències. I que aquest repertori és valuós precisament perquè és únic.

No es tracta de dir que "tot és bell" o que "tot val igual". Però tampoc no hi ha un tribunal suprem de la bellesa que dictamini què mereix admiració i què no. La veritat, potser, és més incòmoda: la bellesa és un encontre, i com en tot encontre, hi ha afinitats, intensitats, profunditats diferents. Hi ha coses que han emocionat milions de persones durant segles, i això indica alguna cosa —no un veredicte, però sí una ressonància. I hi ha belleses íntimes, que només parlen a una mirada concreta, i que no per això són menys legítimes. El que ningú no pot fer és imposar-te què has de trobar bell. Però potser sí que podem convidar-nos els uns als altres a mirar amb més atenció.

✦

«La bellesa no fa feliç aquell qui la posseeix, sinó aquell qui la pot estimar i adorar.»

— Hermann Hesse

La bellesa com a resistència

I aquí arribem al punt que més m'importa. Perquè vivim en un temps estrany, un temps que ha produït més imatges, més sons, més estímuls que cap altra època de la història, i que tanmateix sembla haver-se tornat gris, anodí, lleig.

No parlo de la lletjor física —que també—, sinó d'una mena de lletjor moral i estètica que ho impregna tot. La lletjor de la pressa, del soroll, de la superficialitat. La lletjor dels missatges que només volen vendre'ns alguna cosa. La lletjor d'un món on tot és ràpid, efímer, descartable.

En aquest context, la bellesa esdevé un acte de resistència.

No una resistència sorollosa, de proclames i pancartes. Una resistència silenciosa, íntima, gairebé secreta. La resistència de qui s'atura davant d'un quadre mentre tothom corre. La resistència de qui escolta una cançó amb atenció, de principi a fi, sense saltar-se'n cap tros. La resistència de qui encara creu que algunes coses mereixen temps, cura, silenci.

Humanitas contra strepitum, diu el lema d'aquest blog. La humanitat contra el soroll. I la bellesa és, potser, una de les armes més poderoses que tenim en aquesta batalla. Perquè la bellesa ens recorda que no tot és útil, rendible, monetitzable. Que hi ha coses que simplement són, i que en el seu ésser ens fan més humans.

Una necessitat, no un luxe

Comencem aquest article preguntant-nos si la bellesa és una necessitat o un luxe. Crec que ara podem respondre.

La bellesa no és un luxe. No és quelcom que ens podem permetre un cop hem cobert les necessitats bàsiques. És, ella mateixa, una necessitat bàsica. Tan bàsica com menjar, com dormir, com estimar.

Necessitem la bellesa perquè ens atura, i necessitem aturar-nos per no perdre'ns en el corrent de la vida. Necessitem la bellesa perquè ens revela veritats que d'altra manera no veuríem. Necessitem la bellesa perquè ens connecta amb allò més profund de nosaltres mateixos i dels altres. I necessitem la bellesa perquè, en un món sorollós i lleig, ens recorda que una altra manera de viure és possible.

No cal anar a Roma a veure la Pietà —tot i que, si podeu, aneu-hi—. No cal tenir coneixements d'art ni de música. Només cal estar atent. Estar disposat a deixar-se aturar. A mirar, a escoltar, a sentir.

La bellesa ens espera. A tot arreu. En una escultura de marbre i en una cançó de rock. En un paisatge i en un rostre. En un cotxe i en un poema. En un gest petit i en una obra monumental.

Només cal que la mirem.

I que ens deixem mirar per ella.