Pensar per poder respirar

Pensar per poder respirar

Hi ha dies en què no ens falta l’aire, però sí una mica d’espai interior.

No és exactament angoixa, ni només estrès. És aquesta sensació d’anar sempre “enmig de”: enmig de correus, enmig de missatges, enmig de decisions petites i dubtes grans. Una mena d’ofec discret, però que coneixem prou bé.

En dies així, pensar pot semblar una mala idea. “No hi donis tantes voltes”, ens diem. Com si reflexionar fos complicar-ho tot encara més. Com si mirar endins fos perillós.

Però sovint el que ens pesa no és el que passa, sinó no haver trobat encara paraules per al que ens passa. No haver-nos aturat ni un moment a veure què hi ha, exactament, sota aquest malestar difús.

Pensar no és flagel·lar-se

És fàcil confondre pensament amb rumiació. La rumiació és aquest bucle que repeteix la mateixa frase: “hauria d’haver fet…”, “per què sempre…”, “i si al final…”. No és pensament; és una roda que gira i no avança.

Pensar té una altra textura. No és donar voltes al mateix, sinó girar lleugerament el focus per mirar-ho des d’un altre angle. Fer-se preguntes que obren finestres, no ferides. Pot ser incòmode, sí, però no està orientat al càstig, sinó a entendre una mica millor on som.

Pensar pot fer mal quan toca alguna cosa que havíem amagat, però aquest dolor acostuma a ser el d’una espina que surt, no el d’una ferida que s’obre.

Assumir la fragilitat sense dramatitzar-la

Una part de la nostra agitació interior neix de la fantasia del control: la idea que hauríem de tenir-ho tot clar —la feina, la parella, la vocació, els principis, el futur. I que, si no és així, hi ha alguna cosa que fem malament.

La condició humana, però, és molt menys neta. Som limitats, canviem d’opinió, ens contradiem, ens penedim, i de vegades no sabem ni què sentim. Això no ens fa menys dignes; ens fa humans.

Reconèixer la fragilitat no és resignar-se ni fer-se la víctima. És acceptar el terreny de joc real. Des d’aquí, el pensament deixa de ser una arma contra nosaltres mateixos i pot començar a ser una eina per viure amb una mica més de coherència i de calma.

Obrir espai a dins

“La vida interior” sona solemne, però sovint comença amb coses molt concretes. Pot ser:

• un passeig sol, sense auriculars ni pantalles;

• una conversa on algú escolta de debò, sense pressa per donar consell;

• una pàgina en blanc on escrius el que no sabries dir en veu alta.

No calen grans rituals; cal decidir que el que passa dins també té dret a existir i a ser mirat amb atenció, no només el que passa fora.

En aquest sentit, HUMANITAS vol ser una habitació una mica més silenciosa dins del blog: un lloc on es pugui parlar de por i de desig, de cansament i d’esperança, de dubtes morals, de canvis vitals, sense la necessitat de treure’n una lliçó brillant ni un eslògan.

No hi trobaràs receptes infal·libles. Hi trobaràs preguntes, experiències, lectures que fan companyia i, de tant en tant, alguna imatge que potser t’ajuda a posar nom a allò que tu també intueixes.

Si pensar és —com diu la descripció de la categoria— una manera de respirar, HUMANITAS voldria ser això: un recordatori que, de tant en tant, val la pena aturar-se, inspirar a fons, mirar què hi ha realment a dins i continuar caminant una mica més lleuger.

«La vida de cadascú és el que en fan els seus pensaments.»
— Marc Aureli