Patrons de poder que es repeteixen: allò que no aprenem

✦✦✦

Un dirigent del nostre temps governa una potència occidental com qui hagués nascut a un palau imperial. Escenifica el poder més que no l'exerceix. Anuncia càstigs públics i exhibeix favors. Anomena traïdors els seus opositors i premia els seus afins amb la impunitat. Considera la institució que el limita un destorb personal. No té cap teoria que sostingui aquest comportament: només té el comportament. I el desplega amb la naturalitat de qui no concep cap altra manera d'estar al món.

Qui escriu aquestes ratlles no és cap historiador professional ni cap politòleg. És un ciutadà que llegeix. I des d'aquesta posició modesta, llegint el diari del matí amb una tassa de cafè a la mà, hi ha una sensació que cada vegada costa més desempallegar-se: això ja ho havíem llegit. No abans-d'ahir: fa segles. Fa mil·lennis. Les descripcions d'aquest dirigent contemporani són ja a Tàcit. Són a Suetoni. Són a Plutarc. Són, fins i tot, en aquells papirs egipcis on els escribes de cort lloaven el faraó perquè no els tallessin la llengua.

I aleshores ve la pregunta que dona sentit a aquest article. Si tot això està descrit, analitzat i avisat des de fa dos mil cinc-cents anys, com és que ens torna a passar? Com és que cada generació hi torna a caure com si fos la primera vegada que veu el patró? Per què no aprenem?

✦ ✦ ✦

Allò que es repeteix

Convé començar pel principi. Quan parlo de patrons de poder no parlo de coincidències superficials ni de paral·lelismes forçats. Parlo de mecanismes estructurals que apareixen una vegada i una altra, amb un grau de regularitat que ja resulta difícil d'atribuir a l'atzar.

El primer mecanisme és la concentració. El poder, quan no troba resistència, tendeix a acumular-se en menys mans. Cap autoritarisme no ha començat com a autoritarisme: comença com una majoria, una emergència, una eficàcia desitjable. La crisi reclama mà ferma; la mà ferma reclama més mans; les mans tendeixen a tancar-se en un puny.

El segon és la captura de les institucions. Rarament s'aboleix el parlament, rarament es prohibeixen els tribunals, rarament es declara la fi de la premsa. Es buiden. Es nomenen jutges afins i es destitueixen els que no ho són; es promouen els servidors lleials i es jubilen els incòmodes; es retalla el pressupost dels mitjans que molesten i s'eixampla el dels que adulen. La forma sobreviu; l'ànima se'n va. La gent veu que els edificis encara són allà i pensa que la cosa encara funciona.

El tercer és el control del relat. Cada poder concentrat necessita una història oficial que el legitimi. No té importància que sigui certa: només cal que sigui repetida. August va ordenar inscriure als murs del seu imperi la versió que li convenia dels seus propis fets — la Res Gestae Divi Augusti — i fa dos mil anys que els historiadors hi llegeixen entre línies. Avui els murs són plataformes, però la lògica és la mateixa.

El quart és la construcció de l'enemic interior. Rarament s'ha sostingut un autoritarisme sense un grup a qui culpar de tots els mals. Els jueus, els cristians primitius, els pagesos rebels, els intel·lectuals, els migrants, els funcionaris, les minories sexuals, els "altres" que es triïn aquell mes. La identitat del grup canvia; la funció no.

I el cinquè és la normalització de l'excepció. El que ahir era impensable avui és normal i demà serà imprescindible. El llindar es desplaça per arrossegament. Les coses petites no es noten. Quan algú s'adona, ja és tard.

Aquests cinc mecanismes — i n'hi ha més, però comencem per aquí — apareixen junts amb tanta regularitat que un lector dels clàssics els reconeix d'un cop d'ull. Tàcit els tenia descrits al segle I. Maquiavel els tenia ordenats al segle XVI. Tocqueville els va veure venir al segle XIX. I aquí els tenim altre cop, al segle XXI, fent de les seves.

✦ ✦ ✦

Una galeria deliberadament plural

Hi ha qui pensa que parlar de "patrons de poder" és una manera elegant de dir "feixisme". No és així. La història d'aquests patrons és transversal a les ideologies, a les geografies i a les èpoques. Si només mirem una banda del mapa, falsegem el diagnòstic — i, falsejant-lo, ens en fem còmplices.

A l'antiga Roma, els emperadors van usar tots els mecanismes que acabem de descriure. Tiberi va perfeccionar la captura institucional fins a deixar el Senat reduït a un teatre. Calígula i Neró van portar el control del relat i la construcció de l'enemic interior a graus de paroxisme. Els Annals i les Històries del mateix Tàcit, les Vides de Suetoni, les Vides paral·leles de Plutarc, són un manual sobre el desviament del poder que continua tenint un valor de diagnòstic gairebé inquietant.

A les monarquies absolutes europees, el patró va canviar de vestit però no de cos. Lluís XIV va dir "l'Estat sóc jo" i, sense saber-ho del tot, va donar la fórmula moderna del personalisme autoritari. Els tsars de Rússia, els darrers Borbons d'Espanya, els Habsburg austríacs: tots van practicar variants de la mateixa partitura, amb adornaments diferents però amb la mateixa melodia de fons.

Al segle XX, els totalitarismes es van presentar en tres grans famílies ideològiques distintes — el feixisme italià, el nazisme alemany, el comunisme soviètic i les seves derivades estalinistes, maoistes o nord-coreanes — i van fer servir els mateixos mecanismes amb una eficàcia tècnica que les eines modernes feien possible per primer cop. Però convé recordar que també hi va haver els autoritarismes militars d'Amèrica Llatina, els règims teocràtics ja consolidats a l'Iran o a l'Afganistan, i les dictadures africanes postcolonials de signes ideològics molt diversos, que van usar el mateix manual amb desimboltura.

I al nostre temps, no cal mirar gaire lluny. Hi ha dirigents amb agenda autoritària oberta i descarada als Estats Units i a El Salvador, fets a la mida de qualsevol manual clàssic. N'hi ha d'altres, amb un grau d'erosió institucional ja molt avançat, a l'Índia, a Sèrbia o a Eslovàquia, on els mateixos mecanismes operen també amb permís majoritari de les urnes. N'hi ha d'autoritarismes d'esquerra a Veneçuela, a Nicaragua o a la Xina actual amb la seva versió pròpia de capitalisme d'Estat sota partit únic. Hi ha règims teocràtics consolidats a l'Iran, a l'Afganistan dels talibans o al cor de l'Aràbia Saudita. Hi ha personalismes sense ideologia gaire definida a Rússia, a Turquia, a Bielorússia, a la Corea del Nord hereditària. Els colors canvien, les banderes canvien, els discursos canvien. El mecanisme, en l'essencial, no.

I hi ha encara una variant més, que no té rostre però que actua sobre milions de persones cada dia: la captura algorítmica de l'atenció pública per part de plataformes privades. No és un Estat, no porta uniforme, no fa parades militars. Però concentra poder, captura institucions (els reguladors), controla el relat (les agendes informatives), construeix enemics interiors (la indignació diària) i normalitza el que fa pocs anys ens hauria semblat impossible. És, també, una variant del mateix patró.

Mirat de lluny, el panorama és prou clar. La família ideològica concreta és, dins del patró del poder concentrat, gairebé indiferent.

✦ ✦ ✦

La hybris generacional

Ara la pregunta de fons. Si tot això està descrit, si fa segles que sabem com es comporten els patrons del poder, com és que cada generació es deixa enganyar com si fos la primera?

La resposta, formulada des d'aquesta cadira de lector, és que el patró més estable de la història del poder no és cap dels cinc mecanismes que acabem de llistar. És un altre. Un que els toca tots i que els fa possibles. És la convicció — recurrent, gairebé sempre infundada — que cada generació té de viure un temps únic.

Els ciutadans d'Atenes pensaven que la seva democràcia era inaudita, irrepetible i invencible. Va durar el que va durar i va caure pels mateixos motius pels quals cauen aquestes coses. Els romans del segle I van veure desmuntar la república mentre molts dels que ho veien pensaven que la fi del seu món era impossible, perquè eren ells, perquè eren Roma. Els il·lustrats del segle XVIII estaven convençuts que la raó humana havia trencat per fi el cercle de les supersticions i les tiranies; la Reacció Termidoriana i, més tard, els despotismes napoleònics, van encarregar-se de matisar aquell optimisme. El segle XIX va anunciar que el progrés moral acompanyaria automàticament el progrés tècnic, i una bona part del segle XX es va dedicar a demostrar que no era veritat. La generació que va viure la Primera Guerra Mundial va anomenar el seu trauma "la guerra que acabaria amb totes les guerres", i vint anys més tard ja n'hi havia una altra de més gran. La generació que va sobreviure la Segona va dir "mai més"; avui les paraules "mai més" sonen estranyament velles a les orelles dels qui conviuen amb genocidis nous.

Quasi totes les generacions han pensat que el seu temps era diferent. Quasi totes s'han equivocat.

La hybris — aquesta paraula grega que designa la presumpció d'estar exempts de les lleis comunes — no sembla ser una característica d'unes èpoques davant de les altres. Sembla ser una característica de cada època. Inclosa la nostra. Inclosos els qui llegim aquestes ratlles convençuts que aquesta vegada, almenys, ja no ens enganyaran.

✦ ✦ ✦

Per què no aprenem

Si la Història està plena d'avisos, com és que els avisos no funcionen? Aquí entren un parell de raons que un ciutadà-lector pot intuir sense necessitat de cap doctorat.

La primera és la diferència entre saber i sentir. Tots sabem que els imperis cauen. Tots sabem que els tirans abusen. Tots sabem que les institucions es poden buidar. Però saber-ho intel·lectualment no és el mateix que sentir-ho en la pròpia carn. Per a la majoria de nosaltres, la Història és una cosa que va passar a uns altres, en un altre temps, amb una altra mena de gent. Quan ho llegim, hi posem la distància protectora del museu. Hi mirem com qui contempla un dinosaure: massa antic per pertànyer del tot al nostre món. Aquesta distància museística — útil per a l'erudició, fatal per a l'aprenentatge — és, segurament, la primera barrera contra la lliçó.

La segona raó és el desplaçament del llindar. Cap canvi catastròfic no acostuma a arribar d'una sola vegada. Els canvis catastròfics tenen una elegància tècnica: arriben per parts, amb intervals prou llargs perquè cada peça es normalitzi abans que arribi la següent. La granota — segons aquella metàfora que potser és científicament dubtosa però moralment exacta — no salta de l'aigua bullent perquè l'aigua no bullia quan hi va saltar a dins. Gairebé cap dels llindars que vam pensar mai que no creuaríem ha estat creuat amb un crit. Tots s'han creuat amb mitja-veu, demanant disculpes, justificant-se.

I hi ha una tercera raó, potser la més desagradable, que cap article honest no pot evitar. Una part del patró és en nosaltres mateixos. No vam ser nosaltres els qui vam fer Tiberi emperador, però els qui el van fer s'assemblaven prou a nosaltres. La servitud té un mecanisme intern: és gairebé sempre voluntària, almenys al començament. La comoditat, la por de la responsabilitat, l'atracció d'una mà ferma que decideixi per nosaltres, l'enveja convertida en denúncia, el plaer secret de veure caure allò que ens semblava massa amunt — tot això no ho posa el tirà des de fora. Ho posem nosaltres des de dins. Per això la història dels patrons de poder no és només la història dels poderosos: és, en una part incòmoda però essencial, la història dels qui els fem possibles.

✦ ✦ ✦

No diré que aprendrem

I aleshores, què? Aquesta no és la part de l'article on apareix la solució en un parell de paràgrafs. No la tinc. No la té ningú, penso. La història no es deixa frenar des d'un blog escrit en una nit qualsevol del juny del 2026.

El que sí que crec és que mirar bé — mirar lúcidament, sense esperança ingènua i sense desesperació còmoda — és ja, per si mateix, una forma discreta de no col·laborar. Reconèixer el patró no el desfà. Però fa una mica més difícil deixar-s'hi arrossegar amb la suavitat amb què sol arrossegar. Reconèixer la nostra pròpia hybris generacional no ens en cura — la hybris no es cura mai del tot — però hi posa un cert fre.

Hi ha una tradició, llarga i discreta, que va de Tucídides fins als nostres dies, que sosté que la Història s'ha d'escriure i s'ha de llegir perquè els qui vénen tinguin una possibilitat — només una possibilitat, no cap garantia — de reconèixer abans d'hora allò que ja s'ha vist abans. No és gaire. Però és més que res. Els qui vivien sota Tiberi no podien llegir Tàcit: Tàcit encara no s'havia escrit. Nosaltres sí que el podem llegir. Si no en traiem cap conclusió, el problema ja no és l'absència del text. És la sordesa nostra.

I aquí torno a la sensació amb què començava aquest article. Un ciutadà obre el diari del matí, llegeix les notícies d'un dirigent que governa una potència occidental com si fos un emperador romà tardà, i de cop té la sensació clara — gairebé física — d'haver llegit això mateix fa segles. No s'equivoca. Ho ha llegit. I, contra tota probabilitat, encara estem a temps que aquest reconeixement serveixi per a alguna cosa.

Encara que sigui de poc.

✦ ✦ ✦

«Auferre, trucidare, rapere, falsis nominibus imperium; atque, ubi solitudinem faciunt, pacem appellant.»

«Saquegen, maten, roben — i a tot això, amb falsos noms, en diuen imperi; allà on creen un desert, en diuen pau.»

— Tàcit, Agricola, 30

Contacte

Ens encanta escoltar les teves idees i comentaris.

Contacte

hola@civisetomo.cat

© 2025. Tots els drets reservats.