Llocs que ens han canviat

✦✦✦

Devia tenir dotze o catorze anys quan vaig trepitjar Roma per primera vegada. Hi havia anat a jugar un torneig internacional de clubs de futbol i, entre partit i partit, els entrenadors ens van portar una tarda a fer una excursió pel centre: Colosseu, Fòrum Romà, catacumbes. Allò, m'imagino, havia de ser un tràmit cultural obligatori, un respir educatiu entre eliminatòries. I ho va ser, per a la resta. Per a mi, sense saber-ho, va ser una altra cosa.

Encara recordo la primera vegada que vaig caminar pel Fòrum. No recordo les explicacions del guia. No recordo qui hi anava al meu costat. Recordo una sensació exacta: la de ser massa petit per al que tenia al davant i, alhora, la de pertànyer-hi d'alguna manera estranya. Una cosa entre el vertigen i una familiaritat impossible. Com si aquelles columnes m'haguessin estat esperant i jo, sense haver fet res per merèixer-ho, hagués arribat just a temps.

Llavors no tenia el vocabulari per anomenar allò. Ara sé que era la primera vegada que un lloc em visitava.

✦

Gairebé mig segle després, amb cinquanta-nou anys acabats de fer, hi vaig tornar. Aquest cop amb la meva germana Marta. El Colosseu era, previsiblement, el mateix i no ho era: les pedres continuaven iguals, però el noi que les havia vistes per primera vegada ja no existia, i l'home que hi tornava havia acumulat dècades d'una vida que aquell crio ni hauria pogut imaginar. L'edifici no s'havia mogut. Jo sí.

Però no va ser el Colosseu qui em va tornar a atrapar. Va ser el Panteó.

Vaig entrar-hi sense saber què esperar. En vaig sortir sense saber ben bé què m'havia passat. És un edifici sobri, mirat des de fora: una plaça, una façana, una cúpula. A dins, no hi ha cap ornament innecessari, cap dramatisme. Només aquell cercle obert al cel —l'Oculus— i la llum que hi baixa com si el temps hagués decidit, de sobte, visitar un punt concret del món. Vaig quedar dret al mig, mirant amunt, no sé quants minuts. I quan vaig sortir, li vaig dir a la meva germana, sense pensar-ho, una cosa que no havia previst dir i que no he deixat de rumiar des d'aleshores.

Li vaig dir que, si algun dia arribava a ser milionari —milionari de debò—, em compraria la planta de l'edifici just al davant del Panteó. No per luxe. Per poder-me llevar cada matí, obrir la finestra i veure aquella cúpula abans que res del dia. I muntar-hi una biblioteca d'aquelles amb escales per recórrer els prestatges. Viure-hi.

És evident que això no passarà. Però ara, escrivint-ho, em sembla que no és la fantasia el que importa. Importa que aquella fantasia va emergir sola, sense que jo la invités. Com un diagnòstic involuntari. Un lloc que m'acabava de dir, amb una claredat desmesurada: tu i jo, alguna cosa hem de fer plegats.

✦

Hi ha una idea domesticada del viatge segons la qual anem a veure llocs. Un monument, una vista, una ciutat. Els visitem, els fotografiem, els ratllem de la nostra llista. A poc a poc, sense adonar-nos-en, hem convertit el món en un inventari: he estat aquí, he estat allà, em falta allò altre.

Però hi ha una altra experiència del viatge —molt més rara, molt més silenciosa— que no s'assembla gens a aquesta. És la dels llocs que, sense saber-ho, ens estaven esperant. I quan hi arribem —de vegades per casualitat, de vegades després d'haver-los somiat sense adonar-nos-en— no som nosaltres els que els mirem: són ells els que ens miren a nosaltres, i ens veuen amb una precisió que ens incomoda i ens salva alhora.

Aquests llocs no els visitem. Ens visiten.

El que distingeix un lloc-inventari d'un lloc-trobada no és la seva importància objectiva. El Panteó és, per a milions de persones, una parada turística més, quinze minuts entre una pizza i una gelateria. Per a mi, aquell matí, va ser una altra cosa. I una altra cosa, també, va ser per al nen que quaranta-set anys abans havia caminat pel Fòrum sense parlar.

La diferència no és el lloc. Som nosaltres. Més exactament: és la trobada entre allò que aquell lloc és —la seva densitat acumulada, el seu silenci, la seva forma— i allò que nosaltres portem a dins aquell dia concret, aquella hora concreta, aquella edat de la vida. Un lloc només ens canvia si ens troba en el moment just.

Per això molts llocs cèlebres no ens diuen res. No els culpem: som nosaltres els que hem arribat distrets, o carregats, o encara no preparats. I per això llocs aparentment banals —un pati, una platja fora de temporada, una sala d'espera d'estació— ens marquen per sempre. Han trobat en nosaltres una escletxa que ells podien fer créixer.

✦

És el que podríem anomenar la Geografia Emocional: aquell mapa secret que cadascú de nosaltres porta dins i que no coincideix mai exactament amb el mapa dels altres. Un mapa fet de coordenades estranyes: l'última hora d'una tarda de juny en tal ciutat, el racó on vam entendre que havíem de dir allò que no volíem dir, el lloc on per primera vegada vam sentir que el món era més gran que nosaltres. Són llocs que, sumats, componen una biografia paral·lela. La biografia que no surt al currículum.

Hi ha una cosa inquietant en tot això, i és que no podem decidir quan ens tocarà. No val a planificar-ho. No val a anar-lo a buscar. He vist amics arribar al Taj Mahal i no sentir-hi res, i altres quedar-se parats davant d'un pati perdut de Girona. Els llocs no ens canvien perquè ens toqui que ens canviïn. Ens canvien perquè en aquell moment exacte, per raons que no sabríem explicar, hi ha en nosaltres una porta entreoberta, i el lloc la troba.

Per això, crec, els grans llocs —els que fa segles que són mirats— tenen una paciència que es nota. No insisteixen. No es fan pesats. Són allà, senzillament, i esperen. Qui arriba distret en surt amb una foto; qui arriba obert en surt canviat. I el lloc continua, indiferent, esperant el proper visitant. El Panteó fa dos mil anys que espera. Ha vist passar emperadors, sants, turistes, nens amb gelats. I cada cert temps algun visitant s'hi atura massa estona, mira amunt i en surt amb les cames tremoloses i una frase inexplicable als llavis. El Panteó ja ho ha vist. El Panteó ja ho sap.

✦

Aquella frase que li vaig dir a la meva germana —la de comprar la planta davant del Panteó— és impossible i no és impossible alhora. Impossible, evidentment, com a pla immobiliari. Perfectament possible com a diagnòstic. Un lloc havia tocat una part de mi que ni jo sabia que existia, i havia proposat, sense dir-ho, un pacte. Si aquí t'hi sents així, deia el lloc, per què no t'hi instal·les?

Un no s'instal·la físicament davant del Panteó, és cert. Però un s'hi pot instal·lar d'altres maneres: tornant-hi amb el pensament, recordant-ho en certs moments, escrivint-ne, vivint amb la consciència que aquell lloc existeix i que un dia ens va dir alguna cosa. La casa d'aquell edifici davant del Panteó és, potser, aquest article. Una biblioteca portàtil. Un prestatge interior.

No tinc resposta filosòfica definitiva a la pregunta de per què certs llocs ens canvien. Potser no cal resposta. Potser n'hi ha prou de reconèixer, amb una mena de gratitud, que alguns d'ells ens han fet un favor que no havíem demanat: ens han obligat a veure'ns d'una altra manera, o a veure el món d'una altra manera, o a veure totes dues coses alhora.

Si mai em compro aquella planta de Roma —cosa que no passarà— serà un gest de reconeixement. No a la ciutat, no al Panteó. Al nen que als dotze anys va caminar pel Fòrum sense saber encara que un lloc l'acabava de prendre com a seu.

Avui no escric sobre Roma. Escric sobre una cosa que crec que ens passa a tots i de la qual parlem poc: que la vida, si l'hem viscuda una mica, ens ha deixat dins un mapa. Un mapa amb pocs punts, però punts precisos. Llocs que, sense que nosaltres ho hàgim decidit, ens han canviat.

Els meus són els que són. Els vostres seran uns altres. Però potser, si ens hi fixem, tots tenim algun lloc —un de sol— al qual, sense dir-ho a ningú, tornaríem ara mateix si poguéssim. I potser és aquí on comença l'única guia de viatges que val la pena escriure: la que cadascú escriu, a poc a poc, sense saber-ho, amb la seva pròpia vida.

✦

Un paisatge qualsevol és un estat d'ànima.

Henri-Frédéric Amiel

✦