Lliçons d'un imperi que va caure

✦

Parlem sovint de la «caiguda de Roma» com si hagués estat un moment, un cop de teatre, una porta que es tanca sorollosament. La imatge és potent: els bàrbars travessen les muralles, les torxes il·luminen el saqueig, i el teló baixa sobre un mil·lenni de civilització.

Però Roma no va caure. Roma es va anar desfent, lentament, com una túnica que es descús fil a fil sense que ningú no s'adoni fins que ja no tapa res. No hi va haver un moment en què tot es va acabar. Hi va haver generacions senceres que van viure la decadència sense saber que ho era, convençuts que les dificultats eren conjunturals, que les institucions aguantarien, que els fonaments eren sòlids encara que les parets mostressin esquerdes.

La paraula «caiguda» ens enganya perquè suggereix un final. «Declivi» és més honesta: descriu un procés, una pendent que es baixa sense adonar-se'n, una erosió que treballa en silenci. I és precisament perquè és silenciosa que resulta tan difícil de reconèixer quan s'hi està immers.

Què va passar a Roma, doncs? No va ser una invasió que ho destruí tot, sinó una acumulació de fractures internes que van fer que, quan els bàrbars van arribar, trobessin un edifici que ja s'aguantava amb prou feines.

La corrupció s'havia normalitzat. El cursus honorum —la carrera dels honors públics que havia estat columna vertebral de la República— s'havia transformat en un mercat on els càrrecs es compraven, es venien, s'heretaven. Servir la res publica havia deixat de ser un deure per convertir-se en una oportunitat de lucre. Els qui havien de ser els primers defensors del bé comú eren els primers a saquejar-lo.

Les elits vivien en un món paral·lel. Els senadors del segle V dissertaven sobre retòrica i filosofia mentre els bàrbars ja eren dintre les fronteres. No és que fossin malvats; és que havien perdut contacte amb la realitat que teòricament governaven. Les seves vil·les eren cada vegada més grans, les seves preocupacions cada vegada més petites.

La paraula pública s'havia buidat. Les grans paraules —civitas, virtus, pietas— continuaven dient-se, però ja no significaven res. Eren fórmules buides, rituals sense substància, com monedes gastades de tant circular sense valor real darrere. Quan el llenguatge deixa de significar, la comunitat que s'hi sostenia comença a dissoldre's.

I el poble? El poble estava entretingut. Panem et circenses —pa i circ— no és només una frase cèlebre: és el diagnòstic d'una societat que ha renunciat a la ciutadania activa a canvi de ser espectadora passiva. Mentre hi hagués gra a les sitges i espectacles a l'arena, el malestar no esclataria. L'anestèsia funcionava.

Mirar Roma és incòmode perquè és mirar-se en un mirall que no afalaga.

No dic que siguem Roma. Les analogies històriques sempre coixegen, i res no és tan simple com un paral·lelisme net entre èpoques. Però hi ha dinàmiques que es repeteixen perquè la condició humana té constants, i les societats, quan es descuiden, tendeixen a caure en els mateixos paranys.

Veiem una classe política que ha convertit el servei públic en professió rendible. Una successió de casos de corrupció que ja no escandalitzen perquè s'han normalitzat, gota a gota, fins a semblar part del paisatge. Representants que haurien de ser els primers defensors dels valors cívics i que, en canvi, els trepitgen cada vegada que l'interès particular xoca amb el bé comú.

Veiem un debat públic on govern i oposició no parlen dels temes que importen —els que són capitals per a la societat— sinó que es dediquen a insultar-se, a tirar-se en cara mútuament el que fan malament, sense que mai es produeixi una conversa real sobre els problemes reals. El Senat romà del Baix Imperi també discutia, i molt: però discutia sobre formalitats mentre l'edifici s’anava esmicolant.

Veiem una societat que sembla anestesiada davant d'aquesta degradació. Potser perquè és gradual, potser perquè el confort material encara aguanta, potser perquè les pantalles ofereixen prou circ per distreure de la manca de pa —o de la mala qualitat del pa que queda. L'espectacle continua, i mentre continuï, la pregunta incòmoda pot ajornar-se un dia més.

Però hi ha una cosa que potser no veiem prou, perquè és tan gradual que es fa invisible: la corrupció de les coses mateixes. No només la corrupció dels polítics, sinó la corrupció en el sentit més estricte del terme — el procés pel qual allò que no es cuida es podreix, allò que no s'usa bé es degrada, allò que es maltracta acaba per no servir.

Pensem en el llenguatge. Les paraules no es conserven soles: requereixen ús precís, cura, respecte pel que signifiquen. Quan s'abandonen o es prostitueixen, es corrompen. Com un múscul que s'atrofia, com un jardí que s'ensalvatgeix, com una casa que es podreix si ningú no hi viu.

Pensem en la paraula «nazi». Designava alguna cosa molt concreta i terrible: el règim que va assassinar milions de persones, que va industrialitzar l'horror, que va convertir el mal en burocràcia. Avui s'usa per desqualificar qualsevol que no pensi com nosaltres. Nazi ja no és una descripció; és un projectil. I quan tot és nazi, res no ho és. I quan res no ho és, perdem la capacitat de reconèixer el mal real quan apareix. Hem corromput una paraula que necessitàvem intacta.

Pensem en la paraula «feminista». Un terme que va néixer per designar una lluita per la igualtat, amb una història, unes conquestes, uns matisos interns. Avui és usat com a insult per uns i com a escut per altres. Ha perdut precisió, s'ha convertit en trinxera. I quan una paraula és només trinxera, ja no serveix per pensar: només serveix per disparar. Hem corromput un concepte que ens feia falta per entendre'ns.

No són casos aïllats. «Democràcia», «llibertat», «justícia», «feixisme», «progre» — el vocabulari públic s'ha anat buidant, paraula rere paraula, fins a quedar-se en un arsenal d'armes arrossegadisses que ja gairebé no signifiquen res. I quan el llenguatge es corromp així, el pensament que s'hi sosté es degrada. No podem pensar bé amb eines malmeses.

El mateix passa amb les formes. La manera com els polítics es tracten entre ells no és cosmètica: és el teixit connectiu de la convivència pública. Quan l'insult substitueix l'argument, quan el menyspreu és norma, quan la voluntat d'humiliar l'adversari supera la voluntat d'entendre's, la cosa pública es corromp perquè el respecte era el que la mantenia unida. Les formes no són formalitats: són substància.

I el mateix passa amb els conceptes, amb les institucions, amb els valors. Tot això només existeix mentre algú ho practica, mentre algú ho cuida, mentre algú hi posa atenció. La ciutadania no és un títol: és un exercici. Quan deixem d'exercir-la, desapareix. La democràcia no és un sistema que funciona sol: és una planta que cal regar cada dia. Quan deixem de regar-la, es marceix.

Roma va oblidar això. Va creure que les paraules grans es mantenien soles, que les institucions funcionarien per inèrcia, que els valors es transmetrien sense esforç. I quan va voler adonar-se'n, ja no quedava res a conservar.

Confesso que arrossego un desencant que no sé ben bé quan va començar. Potser va ser el degoteig de casos de corrupció, cadascun petit, cadascun «aïllat», però tots junts formant un riu de fang que ho embruta tot. Potser va ser constatar que els qui haurien de donar exemple de valors cívics són precisament els que menys en tenen. Potser va ser veure com el debat polític es degradava fins a fer-se irreconeixible: ja no es discuteixen idees, es llancen insults; ja no s'argumenta, es gesticula per a la galeria.

Potser va ser, sobretot, veure com les paraules que necessitem per entendre'ns es convertien en armes per ferir-nos. Com «nazi» deixava de ser una advertència històrica per ser un insult de barra de bar. Com «feminista» es buidava fins a no dir res. Com tot el vocabulari públic es degradava, paraula rere paraula, fins a deixar-nos muts davant la complexitat del món.

No soc catastrofista. No crec que demà s'acabi res ni que estiguem condemnats a repetir Roma. La història no és destí. Però tampoc soc ingenu: els símptomes hi són, i negar-los no els fa desaparèixer. El declivi no s'atura sol. S'atura quan prou gent decideix que no vol continuar baixant. Quan prou gent entén que les coses —les paraules, les formes, els valors— cal cuidar-les activament, perquè el que no es cuida es corromp.

Mirar el passat no serveix per resignar-s'hi. Serveix per entendre. I entendre és el primer pas per actuar diferent. Potser l'únic que podem fer és això: ser conscients de la pendent, reconèixer que hi som, i decidir —cadascú des del seu petit espai— que no volem contribuir a l'erosió. Que les paraules que fem servir les farem servir amb cura. Que les formes que practiquem seran formes de respecte. Que allò que ens ha estat confiat, ho custodiarem.

Roma va trigar segles a desfer-se. Nosaltres encara tenim temps. Però només si deixem de mirar cap a una altra banda. I només si entenem que el manteniment no és passiu: és l'acte més actiu que hi ha.

«Els imperis no moren assassinats; moren per suïcidi.»

— Arnold J. Toynbee

✦