L'humor que cura i l'humor que fereix

✦✦✦

Era una reunió com tantes altres. La sala feia aquella olor de tarda llarga: cafè fred, l'aire una mica viciat i la tensió invisible de qui espera que algú digui que podem plegar. A la taula hi havia sis o set persones, la majoria amb l'expressió de qui ha deixat de creure que el que queda de reunió servirà per a gran cosa.

Algú va aixecar-se per presentar una proposta nova. Ho feia amb la veu de qui creu genuïnament en el que diu —una veu que no tothom té, o que no tothom s'atreveix a treure— i la proposta no era perfecta. Tenia costures visibles, algunes ingenuïtats, una o dues idees que no aguantaven un segon d'escrutini seriós. Però tenia quelcom d'honest, de no-acabat-de-polir, que la feia viva.

Vaig fer una observació. Breu, precisa, col·locada en el moment exacte. Va arrencar rialles. No les rialles educades que la gent fa per omplir el silenci, sinó les de veritat: les que diuen «sí, tens raó, ho has vist».

I llavors va passar una cosa.

Va ser un instant. Un segon, potser menys. La persona que havia presentat la idea va baixar la mirada —no per enuig, no per drama— sinó amb aquell gest petit i involuntari de qui acaba de sentir com alguna cosa, dins seu, s'esquerda una mica. No havia quedat ridiculitzada. Havia quedat reduïda. Feta menys. Sense que ningú se n'adonés. Inclús ella, probablement, no hauria pogut dir exactament per què.

Jo sí que ho sabia. Perquè ho havia fet jo.

I per primera vegada —o potser per enèsima, però aquella vegada no era possible ignorar-ho— vaig veure el mecanisme sencer. No la broma: el mecanisme que hi havia darrere.

✦

L'humor no neix sempre del mateix lloc.

No tots els qui fan riure ho han après en un lloc còmode. Sovint, més sovint del que podem pensar, la broma és l'eina de qui no en té d'altres a l'abast. De qui ha descobert, d'una manera o altra, que fer riure la gent és una manera d'existir sense revelar-se massa. D'ocupar espai sense córrer el risc de ser rebutjat del tot. De connectar, sí, però des d'una distància calculada i segura. D'estar present sense estar, del tot, exposat.

Quan funciona, funciona bé. Qui sap fer riure té una cosa valuosa: pot suavitzar tensions, pot obrir portes, pot fer-se un lloc en entorns que sense aquella eina li serien hostils o simplement tancats. L'humor com a passaport social. L'enginy com a lliure de trànsit. Hi ha una alegria legítima i genuïna en fer riure algú: la sensació de connexió, el moment en el qual dues persones comparteixen la visió de la mateixa absurditat i es reconeixen mútuament. Això és bo. Això no és el problema.

El problema apareix més endavant. Quan l'eina es converteix en reflex.

Oscar Wilde ho sabia millor que ningú. Fill d'una família irlandesa culta però econòmicament inestable, homosexual en una Anglaterra que ho perseguia, irlandès en una Londres que el mirava amb una condescendència ben educada, va construir un personatge assentat sobre l'enginy més brillant del seu temps. No era una construcció falsa: era ell, sens dubte, però era sobretot la versió d'ell que podia existir en públic sense ser destruïda. «Man is least himself when he talks in his own person», va escriure. «Give him a mask, and he will tell you the truth.»

Wilde ho formulava com a teoria estètica. Però —ho sabem ara, llegint la seva vida sencera— era també una confessió encoberta.

La màscara diu la veritat. Però la màscara no és la persona.

✦

El moment en el qual una eina es converteix en reflex és difícil d'identificar. No hi ha una data, no hi ha una decisió conscient. Passa de manera gradual, gairebé imperceptible: com quan un múscul que has exercitat molt comença a activar-se sol, sense que tu l'hagis ordenat que ho faci.

En algun moment deixes de triar quan fer la broma. La broma simplement surt.

I quan la broma surt sola, ja no és teva del tot: t'has convertit en el seu portador permanent. Hi ha una diferència enorme entre «algú que sap fer riure» i «el tipus que sempre té una sortida». El primer és una qualitat; el segon és un personatge. I el personatge, quan és prou consistent i prou ben construït, pot acabar substituint la persona que hi havia al principi.

El cinisme és el nom que li donem a aquest estadi. No el cinisme filosòfic dels antics grecs, que era una forma radical d'honestedat: el cinisme com a postura davant del món. La convicció que res no val el que sembla valer, que tot entusiasme és ingenuïtat i que veure-ho tot és signe d'intel·ligència superior. El cínic no nega el món: el redueix. El fa manejable. I en el procés, sense adonar-se'n, es redueix ell també.

Wilde va explorar aquesta mecànica amb una profunditat que va costar-li molt. A The Picture of Dorian Gray, el personatge que es corromp no ho fa de cop: ho fa mantenint la superfície intacta. El retrat envelleix, s'esquerda, acumula les marques del que Dorian ha fet i ha deixat de fer. Però Dorian segueix brillant. Segueix sent l'home dels salons londinencs, el que encanta, el que fa dir als altres que és meravellós. La màscara i el rostre s'han separat completament, i el rostre ja no existeix com a entitat pública: existeix amagat, en una degradació progressiva.

És una imatge extrema. La vida real no és tan dramàtica. Però la mecànica és la mateixa: la superfície que es manté neta mentre alguna cosa, darrere, es va deteriorant silenciosament.

L'humor cínic —i parlo d'una experiència que conec des de dins, no com a observació externa— no fa mal de manera visible. No és la crueltat oberta, no és l'insult directe. És una forma subtil de reducció: la broma que desmunta la proposta d'algú, el comentari àcid que arrenca rialles però deixa el destinatari lleugerament menys alt del que era. La ironia que es col·loca en el moment exacte per mostrar que ho has vist tot, que res no et sorprèn, que tot té un preu de mercat i tu el saps.

Qui domina aquest instrument pot sentir-se molt intel·ligent. La veritat és que la intel·ligència que es posa al servei de la reducció dels altres és una intel·ligència mal aprofitada. I la que es posa al servei de la pròpia autoprotecció és, a llarg termini, una intel·ligència que treballa contra si mateixa.

✦

El problema real —el que tarda anys a fer-se visible— no és el que l'humor cínic fa als altres. Els altres es recuperen. El problema és el que fa a un mateix.

Quan l'humor funciona sistemàticament com a distanciador, crea distància de manera sistemàtica. I la distància, acumulada amb el temps, es converteix en impossibilitat. No és que la gent t'eviti. És que no pot arribar fins a tu. Hi ha sempre una capa entre la teva persona real i qui t'escolta. Una capa brillant, sí. Divertida, fins i tot admirable. Però una capa.

Les relacions profundes requereixen que es pugui arribar fins a tu. Que algú pugui tocar alguna cosa que no estigui protegida per una broma. Que pugui dir quelcom seriós sense que tu sortis immediatament amb algun comentari que redueixi la intensitat del moment a alguna cosa còmoda i manejable. Que pugui quedar-se en el silenci, un moment, sense que tu l'omplis.

Si sempre hi ha la capa, la profunditat és impossible.

Això no és un drama. No hi ha víctimes clares ni moments de ruptura espectaculars. Queda simplement una absència: la de les relacions que haurien pogut ser i no van ser. Les converses que van quedar a mig fer. Les persones que van intentar arribar fins a tu i van trobar, en lloc teu, el personatge. I potser en aquell moment fins i tot van riure, i van marxar pensant que eren amics teus, sense saber del cert si ho eren.

Wilde va escriure, cap al final de la seva vida, una carta llarga i devastadora des de la presó —De Profundis— en la qual intentava entendre el que havia passat. «I treated Art as the supreme reality and life as a mere mode of fiction», va escriure. Havia confós la màscara amb la persona tan completament que quan la màscara li va ser arrencada no va trobar res darrere que estigués preparat per suportar el que venia.

No és la mateixa situació. Però la mecànica del reconeixement és familiar.

✦

La presa de consciència no és un moment de revelació sobtada. No és una escena de pel·lícula. És la suma de petits instants incòmodes que s'acumulen fins que ja no pots ignorar-los. La cara d'aquella persona a la reunió. El silenci al final d'un sopar que hauria pogut anar d'una altra manera. La sensació de parlar molt i dir poc que importa.

La pregunta que m'havia de fer no era «he estat cruel?». La crueltat és fàcil de reconèixer i condemnar. La pregunta era una altra, i era més incòmoda: «he estat present?».

Perquè l'humor cínic no és crueltat: és absència disfressada de presència. És la manera d'estar en una habitació sense estar-hi del tot. D'escoltar sense escoltar de debò. D'importar-te la gent el just per fer-los riure, però no el suficient per permetre que t'importin de veritat. Que te n'afectin. Que et modifiquin.

Quan ho veus, no pots desfer-ho. Però pots decidir.

Civis et Homo neix, entre d'altres coses, d'aquesta decisió. No com a solució —seria deshonest dir que ja he resolt alguna cosa, perquè no és veritat— sinó com a gest en una direcció diferent. Com un intent d'estar present d'una manera que no sigui a distància de seguretat. D'escriure des d'un lloc on la broma no pugui substituir la paraula que costa dir.

Cada article d'aquest blog és, d'alguna manera, l'exercici contrari a l'humor defensiu: posar sobre la taula alguna cosa que penso de veritat, amb tota la seva complexitat i les seves contradiccions, sense la protecció d'una distància irònica que la faci inattacable. És incòmode, algunes vegades. I de mica en mica comença a semblar-se a alguna cosa real.

No m'he tret la màscara. Però estic aprenent a fer-ho.

✦

Hi ha una distinció que val la pena deixar clara, perquè d'altra manera podria semblar que estic fent una condemna de l'humor en general. No és això.

L'humor que cura és el que inclou. El que fa riure d'una cosa compartida: d'una absurditat del món que tots hem vist però ningú no havia tingut el valor de dir. El que permet parlar de coses difícils de manera que la gent pugui aguantar-les. El que crea connexió en lloc de distància. El que diu «jo també ho veig» i construeix ponts.

L'humor que fereix és el que separa. El que s'exerceix sobre algú, no amb algú. El que usa la brillantor com a arma, la precisió com a bisturí, el moment exacte com a punyalada ben col·locada. El que diu «jo veig coses que tu no veus» i construeix jerarquies.

La diferència no sempre és en el contingut: és en la intenció i en la direcció. La mateixa broma, dita per la mateixa persona, pot curar o ferir depenent de si neix del desig de connectar o del desig de protegir-se. I quan la intenció és protegir-se, el que es protegeix no és la persona: és la distància.

Tornem a Wilde per acabar —perquè mereix el comiat, perquè la seva vida és quelcom que no s'ha d'ignorar, sinó entendre.

Va morir a París amb només quaranta-sis anys, sol i sense diners. Havia passat dos anys a la presó i havia perdut la reputació, molts amics i la vida que havia conegut fins aleshores. En els últims anys era, en molts sentits, una altra persona: ja no hi havia el brillant home de saló, ni el personatge celebrat, ni el públic que l’havia convertit en mite. Algunes de les pàgines que va escriure en aquell tram final —sobretot a De Profundis i a The Ballad of Reading Gaol— deixen veure un Wilde que gairebé no havia comparegut mai en públic. Ferit, sí. Però present.

Potser la màscara no s’havia de trencar d’aquella manera, tan brutal i tan completa. Però quan va caure, el que va quedar va ser, finalment, un home de carn i os.

«To live is the rarest thing in the world. Most people exist, that is all.»

— Oscar Wilde

✦