L'extensió del matís

✦

Durant gairebé dos anys he intentat mantenir una conversa honest sobre un tema que divideix el món. No un debat, una conversa: escoltar, preguntar, matisar, reconèixer la complexitat. Cada vegada que afegia un «però» a la meva posició, l'interlocutor deixava d'escoltar. No és que discrepés del meu «però»: és que la sola presència d'aquella paraula invalidava tot el que havia dit abans. El matís no es rebutjava per equivocat; es rebutjava per sospitós.

I aleshores vaig entendre una cosa que em va inquietar: no m'assignaven a un bàndol pel que deia, sinó pel que no deia prou fort. Com que no abraçava una posició sense fissures, automàticament quedava col·locat a l'altra banda —segons qui m'escoltés—. La mateixa frase em convertia en còmplice d'uns o traïdor dels altres, depenent de la trinxera des d'on es jutgés.

Aquella experiència em va obligar a fer-me una pregunta incòmoda: quan hem deixat de tolerar la complexitat? Quan hem decidit que el món es divideix només en dues categories nítides, i que qualsevol ombra al mig és covardia o hipocresia?

El «depèn» i el «però» s'han convertit en paraules perilloses. Ja no s'interpreten com a eines del pensament rigorós, sinó com a proves d'una lleialtat dubtosa. Quan algú diu «depèn», se l'acusa de no tenir opinió. Quan afegeix un «però», se sospita que es desdiu del que acaba d'afirmar. Com si pensar amb matisos fos una forma subtil de mentir.

I tanmateix, qualsevol persona que hagi reflexionat seriosament sobre un tema complex sap que la resposta més honest sovint comença amb un «depèn». Depèn del context. Depèn de què prioritzem. Depèn de quines conseqüències estiguem disposats a acceptar. Dir «depèn» no és no saber; és reconèixer que el món real no encaixa en categories binàries.

Però hem construït un ecosistema comunicatiu on el matís és un luxe que no ens podem permetre. Les xarxes premien la contundència i castiguen la cautela. Un titular amb un «potser» no genera clics. Una opinió amb reserves no es viralitza. I així, poc a poc, hem après a parlar sense «peròs», a opinar sense dubtes, a posicionar-nos sense matisos —no perquè estiguem més segurs de res, sinó perquè és l'única manera de ser escoltats.

Hi ha una lògica darrera d'aquesta dinàmica, i és més antiga que Twitter. La polarització no és un error del sistema; és el sistema funcionant exactament com està dissenyat. En un entorn saturat d'estímuls, només el blanc i el negre capten l'atenció. El gris és invisible.

A més, posicionar-se en un extrem és còmode. Ofereix pertinença, identitat, comunitat. Saber qui són els «nostres» i qui són els «seus» simplifica la vida. El matís, en canvi, és solitari. No tens tribu. No tens consignes. No tens la calor reconfortant de saber que els teus t'aplaudiran passi el que passi.

I hi ha encara un tercer factor, potser el més subtil: el cost emocional de la complexitat. Mantenir dues idees contradictòries al cap alhora —reconèixer que dues parts poden tenir alhora raons legítimes i comportaments condemnables— és esgotador. Exigeix una vigilància constant contra la temptació de simplificar. La polarització, en canvi, és descans cognitiu: un cop has triat bàndol, ja no cal pensar més.

Convé distingir dues coses que sovint es confonen: l'equidistància i el matís. L'equidistància és una posició geomètrica; el matís és una exigència intel·lectual. L'equidistant es col·loca exactament al mig per no mullar-se, per no incomodar ningú, per mantenir una falsa neutralitat. El qui matisa, en canvi, no busca el centre: busca la precisió. I la precisió a vegades t'acosta més a un pol que a l'altre, però sempre amb reserves, sempre amb consciència dels límits del teu propi judici.

El matís no és «no tenir opinió»: és tenir-ne una de més acurada. És la diferència entre dir «tots dos bàndols tenen part de raó» —que pot ser una manera de no dir res— i dir «crec que aquest bàndol té raó en això i s'equivoca en allò altre, i l'altre bàndol encerta en aquest punt i comet un error greu en aquest altre». El primer és covardia disfressada de ponderació; el segon és honestedat intel·lectual, i sol tenir un preu.

Perquè matisar, avui, és un acte de coratge. Requereix acceptar que et malinterpretaran, que t'assignaran a un bàndol que no és el teu, que perdràs amics que només et volien si eres un eco de les seves certeses. Matisar és arriscar-se a la solitud del pensament propi en un món que premia el pensament coral.

No sé si el matís es pot recuperar com a valor públic. Potser ja és massa tard; potser la dinàmica que l'ha arraconat és massa poderosa. Però sé que, a títol individual, cadascú de nosaltres pot decidir resistir. Podem decidir no renunciar al «però», no avergonyir-nos del «depèn», no demanar perdó per la complexitat del nostre pensament.

No es tracta de relativitzar-ho tot ni de no tenir conviccions. Es tracta exactament del contrari: de tenir conviccions tan sòlides que no necessitin la caricatura per sostenir-se. De confiar que una posició pot ser ferma i alhora matisada, clara i alhora conscient dels seus límits.

El matís és una forma de respecte: respecte a la veritat, que rarament és simple; respecte a l'interlocutor, que mereix arguments i no consignes; i respecte a un mateix, que no hauria de traicionar el seu propi pensament per encaixar en cap tribu.

Potser el matís no guanyarà mai en el debat públic. Però que no guanyi no significa que no tingui raó. I tenir raó en silenci —o en veu baixa— continua sent tenir raó.

«La prova d'una intel·ligència de primer ordre és la capacitat de mantenir dues idees oposades a la ment alhora i conservar, tanmateix, la capacitat de funcionar.»

— F. Scott Fitzgerald

✦