L'egoisme disfressat d'incivisme

✦✦✦

El cotxe era un Polo blanc. Petit, lleuger, anodí —un d'aquells utilitaris que no et farien mirar dues vegades si no fos perquè estava aparcat en una de les places reservades per a persones amb discapacitat, sense cap targeta visible al vidre davanter.

Per què el conductor ho havia fet, jo no ho podia saber. Els motius dels altres se'ns escapen quasi sempre. Potser tenia una urgència que jo no veia des de fora. Potser una criatura al darrere que necessitava atenció immediata. Potser una negligència sense més. No em corresponia jutjar aquella persona concreta, i no era això el que m'ocupava aquella tarda.

Però l'acte hi era. I no era un acte aïllat. Tots hem vist aquesta imatge moltes vegades, en moltes versions diferents. El cotxe petit ocupant ell sol dues o tres places en un pàrquing prou ample. El cotxe en una plaça reservada per a persones amb discapacitat, sense cap indicatiu que el conductor en sigui una. El cotxe gran ocupant una plaça reservada per a famílies amb infants petits, aquelles que el supermercat ha pintat més amples precisament per facilitar l'obertura de les portes amb les cadiretes. Coses que veiem tots, gairebé cada dia, i que han deixat de sorprendre'ns.

I la pregunta que aquestes escenes obren no és el motiu interior de cadascun dels conductors —cosa que no podem conèixer i que tampoc seria útil debatre cas per cas. La pregunta és una altra. Com és que els anomenem, tots aquests fets, amb una paraula suau, neutra, gairebé tècnica, que ens estalvia d'haver-ne de pensar el fons moral?

Aquest article és sobre aquesta paraula. I sobre el que oculta.

✦ ✦ ✦

El nom suau

Diem «incivisme». I la paraula, examinada de prop, és estranyament tranquil·la. In-civisme: la manca d'aquella virtut col·lectiva que ens fa bons ciutadans. Una mancança, una absència, una negació feta substantiu. La paraula no acusa ningú directament. No assenyala el conductor del Polo; assenyala una qualitat que potser li falta, com si fos una vitamina. Trobem la paraula i ja podem deixar de pensar.

Hi ha una altra paraula, més antiga, més dura, que descriu el mateix fet amb molta més precisió: egoisme. Però aquesta no l'utilitzem gairebé mai per parlar del cotxe aparcat com no toca. La reservem per a coses que ens solen semblar més grans —el dictador, el magnat, el cunyat insuportable—, i fins i tot allà ens en l’estalviem sovint. Per a casos com aquests en tenim prou amb «incivisme», una mena de neologisme cívic-administratiu que sona a article del codi de circulació més que no pas a judici moral.

La diferència entre les dues paraules no és estilística. És substantiva.

Incivisme, desplaça la responsabilitat cap a una categoria sociològica: és un problema d'educació, de manca de cultura cívica, de mala formació col·lectiva. La solució, vista des d'aquí, és general i abstracta —més educació, millors campanyes, més normes— i el conductor concret del Polo concret queda dissolt en una massa que no té cara.

Egoisme, en canvi, no permet aquest desplaçament. És un atribut moral d'un acte concret comès per una persona concreta, algú que ha decidit, conscient o inconscientment, que l'espai compartit podia ser tractat com a propi. La qualitat moral d'aquesta decisió no depèn de si hi ha algú que en pateix les conseqüències o no n'hi ha cap; depèn, simplement, de la disposició de qui la pren. La paraula obliga a un judici. I per això la rebutgem.

Es podria dir que el rebuig és per delicadesa: no volem etiquetar moralment ningú per un acte tan menor. Però aquesta delicadesa té un cost. Quan retirem la paraula moral, retirem també l'exigència moral. I la suma de petits actes a què hem retirat l'exigència moral és, exactament, el problema.

✦ ✦ ✦

Les disfresses habituals

La paraula «incivisme» no és l'única disfressa. N'hi ha d'altres, més domèstiques, que utilitzem tots —jo també— quan ens demanen comptes de petits gestos.

La primera és l'estrès. «Anava tard.» «Tenia pressa.» «Eren només cinc minuts.» L'estrès és una excusa molt eficaç perquè és vagament certa per a tothom: tots tenim pressa, sempre, més o menys, en alguna mesura. Si l'estrès és una causa atenuant universal, deixa de ser una causa: és simplement el fons sobre el qual operem. Però l'invoquem com si fos excepcional, com si el dia en què vam aparcar malament tinguéssim una pressa qualitativament diferent de la dels altres.

La segona és la inadvertència. «No me n'havia adonat.» «No l'havia vist, el cotxe del costat.» «Ho he fet sense pensar.» I aquí entrem en un terreny més delicat, perquè la inadvertència és real: hi ha actes que cometem sense plena consciència. Però la inadvertència, com a excusa, té un límit. Quan un patró de no adonar-nos s'instal·la a la nostra conducta —i a la d'una comunitat sencera—, la pregunta deixa de ser per què no ens vam adonar i passa a ser per què hem deixat d'estar atents a allò que afecta els altres. La inadvertència crònica és una mena d'absència moral disfressada de detall.

La tercera, més corrosiva, és la falsa equivalència: «tothom ho fa». És una frase amb una funció única: dissoldre la responsabilitat individual en una mitjana col·lectiva. Si «tothom ho fa», llavors fer-ho és simplement participar de la normalitat, i la normalitat no és immoral. Aquesta lògica, aplicada amb consistència, justifica gairebé qualsevol cosa —i, de fet, històricament l'ha justificada.

Les tres disfresses tenen un denominador comú: desplacen el centre del judici. De l'acte concret al context, del context a la mitjana, de la mitjana a la fatalitat. A cada pas el subjecte moral s'aprima una mica més, fins que pràcticament no en queda res. I el problema, quan no queda subjecte, és que tampoc no queda solució.

✦ ✦ ✦

La societat que es replega

Aquí potser caldria fer un pas enrere i preguntar-se per què hem hagut de muntar tota aquesta arquitectura de paraules suaus. Per què hem necessitat inventar tantes disfresses per a allò que abans s'anomenava, simplement, «pensar només en un mateix».

La hipòtesi —llarga d'argumentar i jo no la podré desenvolupar del tot aquí— és que les paraules suaus són símptomes d'una deriva més profunda. Vivim una època que, lentament, ha anat substituint el vincle pel càlcul, la confiança per la sospita, la pertinença per la negociació individual amb la pertinença. Una societat que es replega cap a dins —cap a la casa, cap al cotxe, cap a la pantalla, cap a la càpsula privada que ens transporta pel món sense haver de tocar-lo gaire.

Pensem en els gestos quotidians del replegament. El porter automàtic que no obrim sense saber qui truca. L'auricular que portem pel carrer no només per escoltar música, sinó per construir un perímetre privat que avisi els altres que estem fora de servei. El cotxe entès cada vegada més com una segona casa: climatització, equip de so, intimitat lluny dels altres. El barri convertit en un escenari travessat —no en un lloc habitat. El veí que ja no sabem com es diu.

Cap d'aquests gestos és, en si mateix, terrible. Ho serien si fossin elecció única i exclusiva, però ningú no els escull aïllats: són elements d'una vida que demana protecció, intimitat, descans del soroll. El problema no és el porter automàtic ni el cotxe ni l'auricular. El problema és l'agregació. La suma. La direcció. El conjunt d'aquests gestos defineix una manera d'estar al món —una mentalitat— que es desplaça lentament cap a la idea que els altres són, en el millor dels casos, un context i, en el pitjor, un obstacle.

No es tracta de fer nostàlgia. Les societats anteriors tenien problemes propis que no enyorem: el control comunitari sufocant, la manca d'intimitat, l'exposició constant a la mirada del grup. Però aquelles societats sabien una cosa que la nostra ha anat oblidant: que el bé comú no és una entitat abstracta. És el resultat —diari, quotidià, microscòpic— de gestos petits i no espectaculars. La vorera neta, el silenci a la nit, l'aparcament que respecta les línies, la conversa amable amb el caixer, la salutació al veí del replà. Coses tan menudes que no semblen morals, però que ho són.

Quan aquests gestos es debiliten —i es debiliten quan la mentalitat replegada es generalitza—, l'espai compartit es degrada. No de cop. A poc a poc, com una pintura que es va desgastant sense que ningú pugui assenyalar el dia en què va deixar de ser nova. Un Polo aparcat com no toca és, en aquest sentit, un fragment d'una pintura que es desgasta. No el dany principal, però sí el dany visible. La punta de l'iceberg.

L'iceberg és la mentalitat. I la mentalitat ens travessa, en major o menor mesura, a tots.

✦ ✦ ✦

El mateix patró a totes les escales

L'argument seria només una queixa de barri si l'haguéssim de tancar al Polo i al pàrquing del supermercat. Però el mecanisme que hem descrit —triar la paraula suau per evitar el judici moral, triar el criteri menys exigent per no haver de respondre del més exigent— opera a totes les escales de la vida pública. Es repeteix. I es repeteix amb tanta naturalitat que sovint ni el detectem.

Pensem en el debat públic sobre el comportament dels nostres representants. Quan un ex-càrrec polític —pot ser ex-diputat, ex-conseller, ex-ministre, ex-president; passa a totes les escales i a tots els colors ideològics, aquí i a fora— deixa la política i passa a una empresa privada que monetitza el seu capital simbòlic, el coneixement acumulat o l'agenda de contactes construïda durant anys al servei públic, el debat que s'obre és, amb previsible regularitat, un debat sobre la legalitat de l'operació. Es discuteix si el període d'incompatibilitat ha estat respectat. Si l'activitat present entra en conflicte formal amb l'anterior. Si la llei ho permet o ho prohibeix. Tot legítim, tot necessari.

Però el debat es queda allà. I es queda allà de manera reveladora. La pregunta que no es planteja —o que es planteja a l'esquena de l'altra— és si l'operació respon al perfil moral d'algú que va dedicar anys a servir el bé públic. Si l'agenda i el coneixement adquirits exercint funcions de servei haurien de ser monetitzables a posteriori amb la mateixa lleugeresa amb què s'arrenden uns serveis qualssevol. Si la mateixa lògica que justifica les portes giratòries —«si és legal, és legítim»— no està erosionant alguna cosa més profunda que les portes giratòries mateixes.

Hi ha un cas afí, recurrent —i no menor. Ex-presidents de govern que renuncien a càrrecs institucionals de l'Estat —llocs consultius amb funcions reconegudes i, val a recordar-ho, amb una retribució pública pròpia que en cap cas és simbòlica— perquè la pertinença a aquests òrgans els obligaria a limitar la seva activitat privada. La paraula «honorífic» que tantes vegades se'ls aplica fa una bona feina amagant el detall: no estem parlant d'un honor sense més, estem parlant d'un encàrrec institucional retribuït amb diners públics. La tria, doncs, no és entre l'honor i el lucre. És entre dos lucres: el públic, més modest i amb límits a l'activitat privada paral·lela; i el privat, més generós i sense límits. I se'n va, sense gaire dramatisme, pel segon. La defensa pública del seu gest és, novament, formal: tenen tot el dret a optar per l'una via i no per l'altra, cap llei no els obliga, tot és perfectament legítim i legal. I efectivament ho és. Però l'argument legal exhaureix l'argument? Vam triar aquestes persones perquè el seu perfil legal era impecable, o perquè el seu perfil moral pretenia ser exemplar? Hi ha alguna distinció entre el sòl mínim d'una conducta acceptable i el sostre cap al qual hauríem d'aspirar?

Els romans tenien una paraula per anomenar aquest sostre. En deien Integritas: la qualitat d'algú que no està fragmentat ni partit en peces que es contradiuen entre elles. Una sola peça. Una conducta que no canvia segons qui la mira. Una decisió pública que no es desmenteix per una decisió privada. Integritas no és un sinònim refinat d'honestedat. És una mena de coherència moral substantiva: ser íntegre vol dir, literalment, no estar trencat per dins.

Si la legalitat és el sòl mínim que ens permet conviure, la Integritas és el sostre al qual hauríem d'aspirar. La confusió contemporània —i no és confusió innocent, és comoditat per a tots— consisteix a fer passar el sòl per sostre. A donar per definitiu allò que només havia de ser inicial. La pregunta sobre la Integritas desapareix del debat no perquè ningú no la formuli, sinó perquè el llenguatge dominant l'ha anat fent prescindible.

I el llenguatge dominant és, sempre, el que tots emprem.

✦ ✦ ✦

La dissonància entre el discurs i el gest

Aquí l'argument, si fos honest, hauria de girar el mirall.

Tots —jo també, no me'n eximeixo— sabem parlar amb fluïdesa del bé comú quan estem en mode reflexiu. Defensem amb naturalitat el valor dels serveis públics. Reivindiquem la democràcia com a forma de vida i no només com a procediment electoral. Lamentem la degradació del debat públic. Diem que els polítics haurien d'estar al servei del poble, que les institucions són un patrimoni col·lectiu, que el bé comú no és un eslògan sinó una pràctica. Quan parlem, parlem bé. La nostra retòrica cívica acostuma a ser impecable.

Però el bé comú no es construeix amb discursos. Es construeix —o s'erosiona— amb la pràctica individual de cadascú, sumada milions de vegades al llarg dels dies i de les setmanes. I aquí és on apareix la fractura.

Hi ha el que diu, des de la serenor del púlpit, que cal cuidar el bé comú. I hi ha el que aparca el Polo. I pot ser, més vegades del que ens agradaria reconèixer, exactament la mateixa persona. Som dos. Un que defensa el comú i un altre que el malmet. Un que reclama Integritas als governants i un altre que aprofita la més petita ocasió per dispensar-se de l'exigència que demana. Un que escriu un comentari indignat a les xarxes contra qui ha fet alguna cosa lletja i un altre que, després, surt al carrer i no recull la deixalla que veu a la vorera.

No és, gairebé mai, hipocresia conscient. No és que enganyem deliberadament. És dissonància cognitiva: hem après a viure amb la contradicció sense fer-la dialogar amb ella mateixa. El jo discursiu i el jo pràctic operen en compartiments separats, comuniquen poc entre ells, no es contrasten gairebé mai. El primer s'omple la boca; el segon viu com pot, fent dreceres petites que sap —i no sap— que erosionen el que el primer defensa.

He d'incloure'm en aquesta descripció, perquè si no, l'article esdevé sermó, i el sermó és precisament la forma més refinada de la dissonància —el discurs que es construeix sobre la presumpció que qui parla està fora d'allò que descriu. No ho estic. Hi he caigut. He aparcat alguna vegada com no havia d'aparcar. He parlat amb molta més eloqüència del bé comú del que l'he cuidat. He confós, també jo, la indignació pública amb la pràctica privada. Ho reconec aquí no com a confessió, sinó com a constatació elemental: aquesta dissonància és el clima en què respirem, i pretendre que un mateix se'n salva és, també, una forma de no anomenar-la.

La dissonància, mentre no s'anomena, no genera cap moviment. És possible viure-hi tota la vida sense reconèixer-la. Però quan es reconeix —i només quan es reconeix— pot començar a operar com a pregunta. La pregunta seria simple: defenso això? Doncs en quina mesura el meu acte concret hi correspon? La distància entre la resposta del discurs i la resposta del gest és, exactament, la mesura de la nostra Integritas.

Si la distància és gran, no caldria castigar-se: caldria simplement estrenyer-la una mica, en algun gest concret, demà, sense gaire més pretensió. La Integritas no és una posició moral grandiosa. És, en la versió més modesta i probablement més real, l'exercici diari de fer dialogar el que diem amb el que fem.

✦ ✦ ✦

No es tracta, doncs, d'indignar-se contra el Polo. La indignació és una emoció barata: produeix consum d'energia sense produir conseqüència moral. Indignar-se davant del cotxe de l'altre és, en realitat, un dels mecanismes més refinats per esquivar la pregunta sobre el propi cotxe. El dit assenyala enfora; la mà queda dispensada.

Tampoc no es tracta de carregar contra una classe política suposadament corrupta, ni de retreure als servidors públics —d'aquí, d'allà, de tots els colors— que cuidin també les seves vides privades. Es tracta d'una cosa menys espectacular i més incòmoda: no acceptar més el vocabulari suau que ens permet, a tots, no veure'ns en allò que diagnostiquem. Recuperar el dret a anomenar les coses pel seu nom moral. Substituir «incivisme» per «egoisme» quan toqui. Substituir «és legal» per «és íntegre?» quan toqui. No com a campanya pública, ni com a postura, sinó com a pràctica privada de la pròpia atenció.

Cuidar el bé comú no és una virtut espectacular. No demana sacrificis ni gestos heroics. Demana coherència privada, repetida, gairebé invisible: aparcar bé, parlar amb el veí, no monetitzar el que no s'hauria de monetitzar, no aprofitar el que no s'hauria d'aprofitar, recordar que l'altre existeix encara que no el veiem. Aquesta és la forma més humil de l'ètica pública —i possiblement la més decisiva, perquè és l'única que sobreviu quan els discursos s'han esgotat i les indignacions han passat.

Mentrestant, un Polo blanc segueix aparcat en una plaça reservada al pàrquing d'un supermercat qualsevol. La vida continua. Probablement ningú no esmentarà mai aquell cotxe a ningú; ja és tard, ja no és cap notícia. Però potser, qui sap, el conductor del Polo ha llegit aquesta tarda alguna cosa sobre el bé comú, ha clicat «m'agrada» a un article sobre la Integritas dels representants públics, ha trobat impresentable la decisió d'algú que no estima prou la cosa pública. I demà tornarà a aparcar igualment com no toca.

El soroll mai no és només el dels altres. Comença, sempre, en algun lloc de nosaltres mateixos. I per això la Humanitas contra la qual el lema d'aquest blog s'aixeca és una Humanitas sense púlpit, sense privilegi, sense distància protectora. Una Humanitas que comença per anomenar, sense delicadeses lingüístiques, allò que cadascun de nosaltres fa quan ningú no ens veu.

I que, després d'anomenar-ho, intenta —modestament, sense fer-ne tampoc bandera— fer-ho una mica millor demà.

«L'individualisme és un sentiment reflexionat i pacífic que disposa cada ciutadà a aïllar-se de la massa dels seus semblants i a retirar-se a banda amb la seva família i els seus amics; de manera que, després d'haver-se creat així una petita societat per al seu ús, abandona de bon grat la gran societat a si mateixa.»

— Alexis de Tocqueville, De la democràcia a Amèrica, vol. II, 1840

Contacte

Ens encanta escoltar les teves idees i comentaris.

Contacte

hola@civisetomo.cat

© 2025. Tots els drets reservats.