L'art de mirar una pel·lícula

✦✦✦

Una nit qualsevol de les vacances de Reis, en una casa amb les llums apagades, algú tanca una porta. No és un gest dramàtic ni simbòlic: és un gest pràctic. Apaga el telèfon, posa una manta sobre el sofà, obre una ampolla del que sigui, i prem play. Durant les hores següents no existirà res més. Un cap de setmana per a una sola cosa. La vuitena vegada que ho fa, ja és un ritual.

Ara pensa una altra escena. Un ordinador portàtil sobre la taula de la cuina, una sèrie de Netflix al fons, el mòbil a la mà amb Instagram obert, un xat de WhatsApp que reclama, algú que pregunta alguna cosa des de l'habitació del costat. La sèrie sona. De tant en tant, algú mira. Quan un personatge diu una cosa important, ja s'encarrega el guió de repetir-la tres vegades més perquè no perdis el fil.

Entre aquestes dues escenes hi ha més diferència de la que sembla. No és una diferència de temps disponible ni de disciplina personal. És una diferència sobre què significa mirar.

✦ ✦ ✦

Mirar una pel·lícula és acceptar cedir el teu temps a una obra que només existeix si li cedeixes. Poques formes de consum cultural tenen aquesta exigència tan estricta. Un llibre es deixa llegir al teu ritme: pots parar, rellegir, saltar un capítol, tornar enrere. Un quadre es mira els segons que vols. Una cançó pot sonar al fons mentre cuines. El cinema no. El cinema té una durada pròpia que no admet gaire negociació: la pel·lícula dura dues hores, o tres, o la que duri, i aquesta durada és part inseparable de la seva forma. Si l'acceleres, ja no és la pel·lícula. Si la pauses per contestar un correu, trenques el seu ritme intern — aquell ritme que el muntador va construir pla a pla, decisió rere decisió, perquè la pel·lícula respirés amb el pols que ha de tenir.

Aquesta submissió temporal no és un defecte del cinema: és la seva naturalesa. Un autor a qui dono molta raó en aquestes coses, Andrei Tarkovski, deia que el cinema «treballa el temps com a matèria». No és una metàfora. El cinema modela el temps com l'escultor modela la pedra: decideix què dura, què s'escurça, què es dilata fins a fer-se quasi insuportable. Pensa en aquella escena llarga que sembla no avançar, la que et posa incòmode. Aquella incomoditat no és un error del director: és exactament el que vol produir-te. Si saltes aquesta escena, la pel·lícula queda mutilada encara que n'hagis vist tots els diàlegs.

Per això mirar cinema de veritat és un acte que demana una disposició molt particular. No és un consum: és una cessió. I en el nostre temps, les cessions d'aquest tipus s'han convertit en gairebé excentricitats.

✦ ✦ ✦

Des de fa uns anys, hem anat canviant col·lectivament la manera de mirar pel·lícules i sèries. Les mirem al transport públic, a la cuina mentre sopem, al llit abans d'adormir-nos, a trossos de vint minuts repartits en una setmana. Les pausem per respondre un missatge, les accelerem quan la conversa s'allarga, les tornem enrere quan hem perdut què ha passat perquè una part de nosaltres no hi era. Al TikTok en trobem el resum de dues hores en noranta segons. Ho fem tots — jo també, a estones.

El que potser no és tan sabut és que la indústria fa temps que ho sap i que hi ha reaccionat. Una investigadora canadenca, Daphne Rena Idiz, de la Universitat de Toronto, va entrevistar fa pocs anys productors i guionistes europeus que havien treballat en sèries originals de Netflix, i va publicar una troballa inquietant. Algunes de les peces que ens arriben són el que al sector s'anomena second-screen shows: sèries dissenyades per a ser mirades sense mirar-les. La instrucció explícita que alguns guionistes reben és que el text ha de permetre a l'espectador seguir la història encara que tingui els ulls al telèfon. Concretament: diàlegs excessivament expositius, repetició insistent dels punts de trama, narradores en off que expliquen el que acaba de passar, personatges que anuncien literalment el que senten. Un dels guionistes entrevistats ho resumia amb ironia: si un personatge ha d'estar trist, se li afegeix una línia perquè digui «estic trist», mentre plou a fora i sonen violins al fons. La vella norma d'or del cinema — show, don't tell, mostra i no expliquis — queda substituïda per show and tell, and tell again: mostra, explica, i torna-ho a explicar.

El mecanisme és pervers d'una manera particular. No és només que l'audiència s'hagi tornat distreta i que la indústria en pateixi les conseqüències: és que una part de la indústria ha decidit produir obres dissenyades per a la desatenció, i aquestes obres, com que no demanen atenció, reforcen l'hàbit de no mirar. El cicle es tanca sobre si mateix. Al final ja no saps si mires malament perquè les sèries t'ho permeten, o si les sèries són com són perquè saben que no mires. Probablement totes dues coses alhora.

El que hi perdem, mentrestant, és el cinema que demana atenció. O, millor dit, se'l relega a un nínxol — una cosa per a espectadors estranys, festivals, sales amb poques butaques, plataformes de catàleg específic. La mirada plena s'ha convertit en una excentricitat cultural.

✦ ✦ ✦

Els darrers vuit anys, cada hivern, durant les vacances de Reis, em tanco un cap de setmana a casa i miro les tres pel·lícules d'El Senyor dels Anells de Peter Jackson, en versió estesa, seguides. És un ritual estúpid en el sentit literal d'inútil — no aprenc res de nou, ja les sé de memòria — i és un dels millors caps de setmana de l'any.

M'explico com hi vaig arribar. De ben jove, devia tenir al voltant dels divuit o vint anys, vaig quedar impactat per La història interminable, de Michael Ende. Un amic em va dir que si m'havia agradat allò, em calia llegir El Hòbbit. El vaig llegir, em va desbordar, i vaig entrar al món de Tolkien amb la mateixa submissió amb què s'entra en una casa que serà teva durant molts anys. Vaig llegir la trilogia als voltants dels vint-i-tres, i des d'aleshores l'he rellegida deu vegades en castellà i una en anglès. Quan Jackson va estrenar les seves pel·lícules, la fascinació es va traslladar a la pantalla sense desplaçar el llibre. He escrit més d'una vegada que la banda sonora de la meva vida és Bruce Springsteen. La literatura de la meva vida, si algú em forcés a salvar-ne una sola cosa, seria aquesta.

Doncs bé: fa uns vuit anys vaig decidir que cada any, durant les vacances de Reis, m'aïllaria un cap de setmana per veure les tres pel·lícules seguides en versió estesa. Prop de dotze hores de cinema en dos dies. Sense mòbil, sense interrupcions, sense companyia. I el que em sorprèn cada vegada és que ho faig amb la il·lusió d'un nen. Conec les escenes de memòria. Sé quin plànol vindrà abans que arribi. I tanmateix em torna a fer un nus a la gola el moment en què cau el Boromir, em continua impactant el discurs davant la Porta Negra, continuo emocionant-me amb la música de Howard Shore quan la comunitat surt de Rivendell. Com pot ser?

El factor decisiu, abans que cap altra cosa, és que dic que sí al temps de la pel·lícula. No la pauso per contestar res. No faig segona pantalla. No accelero les escenes lentes. Accepto que durant prop de dotze hores, repartides en un cap de setmana, la meva vida tingui el ritme que Jackson va decidir fa més de vint anys. És aquesta acceptació — aquesta cessió voluntària del temps — la que fa que cada any l'obra torni a funcionar. Mirada a trossos, interrompuda, la pel·lícula es defensaria malament. Mirada sencera, m'acaba desarmant una altra vegada.

Hi ha, a més, dos factors personals que m'hi ajuden, tots dos poc heroics. El primer és que sóc de temperament bastant epicuri — entenent l'epicureisme no com l'hedonisme vulgar que ens han venut, sinó com l'art de tornar als plaers coneguts i saber-los assaborir de nou, sense necessitat de novetat. Tornar a una pel·lícula que estimo no és per a mi un consum repetit: és retrobar un vell amic. El segon, simplement, és que tinc mala memòria. El pas dels mesos em buida el cap de detalls. Escenes senceres se m'esborren. Diàlegs que creia recordar paraula per paraula reapareixen en moments o veus diferents dels que jo hi havia situat. Tots dos factors són col·laterals. El nucli és la primera decisió: cedir el temps.

✦ ✦ ✦

Potser algú dirà que aquesta manera de mirar — aïllat, sense interrupcions, entregat — és una extravagància que es pot permetre qui té temps. Potser. Però crec que aquí no es tracta de disponibilitat horària, sinó de disposició interior. No cal tancar-se un cap de setmana sencer per recuperar la mirada: n'hi ha prou, sovint, de decidir que durant les dues hores que duri una pel·lícula no passaré el mòbil, no respondré cap missatge, no la pausaré per treure-li un cop d'ull a cap pantalla. És menys que un sacrifici i és molt més que una obligació. És una pràctica.

I les pràctiques, per petites que siguin, ens van formant. Mirar una pel·lícula sencera, amb atenció plena, no només ens la fa gaudir més: ens torna a ensenyar que la nostra atenció pot reposar en un sol lloc. Que podem existir durant dues hores seguides sense consultar res. Que podem ser presents a una cosa — només a una cosa — durant un temps llarg. En un món que ens entrena constantment en el contrari, cada pel·lícula ben mirada és una petita escola d'atenció. I l'atenció plena, ja ho ensenyava Simone Weil, és una de les disposicions interiors més exigents que hi ha.

Quan Tarkovski afirmava que el cinema és una forma d'art que opera sobre el temps, no assenyalava només una veritat estètica: assenyalava una condició moral. Qui cedeix el temps a una obra està practicant una cosa que va més enllà del cinema. Està recordant-se a si mateix que hi ha coses que no es poden accelerar, que algunes experiències exigeixen la seva durada sencera per ser el que són. Una conversa honesta. Un dol. Una amistat. Una pel·lícula.

Humanitas contra strepitum — el lema d'aquest blog — no és una consigna abstracta. És una manera de viure que es practica en gestos molt concrets. I mirar una pel·lícula sense interrompre-la és un d'aquests gestos. Petit, quasi invisible, però formador.

✦ ✦ ✦

Aquest hivern, com cada any, tancaré la porta. Prepararé el cafè. Posaré play. I una altra vegada em deixaré desbordar per una història que conec des de fa dècades. Potser és una manera excèntrica de passar un cap de setmana. Potser és una resistència modesta contra la forma de mirar que se'ns imposa. Potser són totes dues coses.

«L'atenció és la forma més rara i més pura de la generositat.»

— Simone Weil, carta a Joë Bousquet, 13 d'abril de 1942

✦