L'art de dir "no ho sé"

✦

Fa uns anys, en una conversa sobre un tema del qual en sabia més aviat poc, vaig parlar amb una contundència que avui em fa una certa vergonya. No era malícia, ni tan sols presumpció conscient: era simplement la incapacitat de reconèixer —davant dels altres i davant de mi mateix— que no tenia prou elements per opinar amb aquella rotunditat. Vaig confondre la seguretat en el to amb la solidesa de l'argument. I no va ser l'única vegada.

Ho escric aquí sense ànim d'autoflagel·lació, sinó perquè sé que no sóc l'únic. Vivim en una cultura que penalitza el dubte i premia la certesa, encara que sigui fingida. Hem après que dir «no ho sé» és mostrar feblesa, quan potser és exactament el contrari: un acte de lucidesa i, en certa manera, de coratge.

L'era de l'opinador total

Obrim la televisió o la ràdio i hi trobem un fenomen curiós: persones que al matí disserten sobre vulcanologia, al migdia analitzen el conflicte d'Orient Mitjà, i a la tarda emeten veredicte sobre la política monetària del Banc Central Europeu. Sense solució de continuïtat. Sense cap gest de perplexitat. Com si el coneixement fos una substància líquida que s'adapta al recipient del moment.

És el que podríem anomenar el tertulianisme: l'obligació implícita de tenir opinió sobre tot, ara mateix, sense matisos. I aquest fenomen s'ha estès molt més enllà dels platós. Les xarxes socials han democratitzat la tribuna, però també han generalitzat la pressió de pronunciar-se. El silenci, que abans podia ser prudència, ara sembla absència. I l'absència, en l'economia de l'atenció, és gairebé una mort social.

Però el tertulianisme no existeix en el buit. Darrere de cada tertulià hi ha algú que l'ha convidat, algú que li fa les preguntes, algú que decideix si aprofundir o passar al tema següent. El moderador —aquella figura que sovint oblidem quan analitzem el fenomen— és, en realitat, el gran arquitecte del debat. Ell configura el marc, i el marc determina, en bona mesura, el resultat.

Un moderador que demana respostes en trenta segons sobre conflictes que porten dècades enquistats està dient, implícitament: «aquí no volem matisos». Un moderador que convida sistemàticament les mateixes veus per parlar de tot —de vacunes a economia, de geopolítica a gastronomia— està normalitzant l'opinador total. I un moderador que no exigeix fonamentació, que mai no pregunta «en què es basa vostè per dir això?», està renunciant a la seva funció de filtre. Si demanem humilitat intel·lectual a qui opina, amb la mateixa coherència l'hem de demanar a qui orquestra el debat.

El problema no és que la gent opini —opinar és legítim i sovint necessari—, sinó que ho faci sense la consciència dels propis límits. Pensem-hi un moment: quan algú parla amb absoluta seguretat sobre un tema complex que requereix anys d'estudi, què ens diu això? Paradoxalment, la seguretat excessiva sol ser un símptoma d'ignorància, no de coneixement. Qui realment sap, sap també tot allò que desconeix. Qui no sap, sovint no té ni la consciència de la pròpia ignorància.

És com aquell estudiant que surt d'un examen convençut d'haver-lo fet brillantment, mentre que el company que ha estudiat de debò surt ple de dubtes, preguntant-se si ha explicat bé aquell punt o si s'ha deixat algun matís important. La diferència no és d'intel·ligència: és de profunditat.

Les arrels d'una dificultat

Per què ens costa tant dir «no ho sé»? Les raons són múltiples i profundes.

D'una banda, hi ha una pressió social evident. En contextos professionals, admetre ignorància pot semblar incompetència. Recordo reunions on algú feia una pregunta i tothom mirava la taula, esperant que algú altre respongués, perquè dir «no ho sé» semblava una confessió de fracàs. En converses socials passa quelcom semblant: qui calla, sembla que no té res a aportar. Hem construït una cultura on el valor d'una persona es mesura, en part, per la quantitat d'opinions que és capaç d'emetre.

D'altra banda, hi ha una qüestió més íntima: l'ego. Reconèixer que no sabem és reconèixer un límit, i els límits ens incomoden. Preferim la il·lusió de domini a l'honestedat del desconeixement. És com aquella persona que, perduda en una ciutat desconeguda, prefereix caminar en cercles abans de preguntar. No és estupidesa: és orgull. I l'orgull intel·lectual funciona exactament igual.

I encara hi ha un tercer factor: la velocitat. El nostre temps no admet pauses. Tot és urgent, immediat, instantani. Quan algú et pregunta la teva opinió sobre l'última notícia —que potser ha passat fa vint minuts—, no hi ha temps per dir «deixa'm pensar-ho». El cicle informatiu demana respostes ara. I el «no ho sé» requereix precisament allò que no tenim: temps per pensar, temps per investigar, temps per matisar.

Escoltar per aprendre

Dir «no ho sé» no és només un final: és un començament. Perquè quan reconeixem la nostra ignorància, obrim la porta a quelcom que sembla obvi però que practiquem poc: escoltar.

Escoltar de debò, vull dir. No aquella escolta fingida on esperem que l'altre acabi per poder col·locar la nostra rèplica ja preparada. No l'escolta selectiva on només retenim allò que confirma el que ja pensàvem. Sinó l'escolta genuïna: la que parteix del supòsit que l'altre pot tenir alguna cosa a ensenyar-nos. 

És una escolta que requereix una certa vulnerabilitat. Perquè escoltar de debò implica acceptar que podem canviar d'opinió, que podem haver estat equivocats, que el nostre mapa mental del món és incomplet. I això fa una mica de por. És molt més còmode escoltar només per replicar.

Però aquí ve el matís important: escoltar no vol dir acceptar qualsevol cosa. Escoltar bé implica escoltar amb criteri. I aquí és on entra el pensament crític —no com a arma per destruir l'argument de l'altre, sinó com a eina per discernir.

El pensament crític ben entès no és escepticisme destructiu ni desconfiança sistemàtica. És, senzillament, l'hàbit de preguntar-se: quines evidències suporten això? Quins supòsits hi ha darrere? Hi ha perspectives alternatives? És una forma d'higiene mental que ens protegeix tant de les falses certeses alienes com de les pròpies.

Pensem en una conversa qualsevol. Algú ens explica una cosa que no sabíem. El pensament crític no ens demana que ho rebutgem automàticament, sinó que ho processem amb honestedat: té sentit? Encaixa amb altres coses que sé? D'on ve aquesta informació? I si la resposta és «sí, té sentit», aleshores hem après alguna cosa. I si la resposta és «no ho tinc clar», aleshores tenim una nova pregunta per investigar. En cap cas hem perdut: o guanyem coneixement o guanyem curiositat.

El valor del silenci

Hi ha moments en què el silenci és la resposta més honesta. No el silenci còmplice o covard, sinó el silenci de qui sap que no té prou elements per opinar amb responsabilitat.

Imaginem un sopar on sorgeix un tema delicat —posem per cas, un conflicte internacional complex. La majoria dels presents probablement en sabem poc més que els titulars dels diaris. I tanmateix, la dinàmica social ens empeny a opinar: «jo crec que...», «el problema és que...», «la solució seria...». I així, entre el primer plat i el segon, hem resolt conflictes que porten dècades enquistats.

Què passaria si, en comptes de sentir l'obligació de dir alguna cosa, algú respongués: «La veritat és que no en sé prou per tenir una opinió formada»? Potser hi hauria un moment de silenci incòmode. O potser —i això ho he vist passar— s'obriria un espai diferent: un espai on es pot parlar des del dubte compartit, des de la curiositat, des del reconeixement que el món és complex i que no tot es pot resoldre amb una frase rotunda.

Callar, en aquests casos, no és no participar: és participar des de l'honestedat. I és, paradoxalment, una forma de respecte: respecte al tema, que mereix més que la nostra opinió improvisada; respecte als altres, que mereixen interlocutors honestos; i respecte a nosaltres mateixos, que mereixem no fer el ridícul.

Una confessió final

Aquest blog —aquest espai que anomeno Civis et Homo— és, entre altres coses, un exercici personal d'aprendre a dir «no ho sé». No sempre ho aconsegueixo. De vegades, la inèrcia del to segur em guanya. Però la intenció hi és: escriure des de la recerca, no des de la proclama. Des del dubte honest, no des de la certesa impostada.

Perquè al final, l'art de dir «no ho sé» no és només una virtut epistèmica. És una forma de relació amb els altres i amb un mateix. És reconèixer que el món és més gran que les nostres categories, que les preguntes importants rarament tenen respostes fàcils, i que la humilitat —la humilitat autèntica, no la fingida— és una de les poques formes de saviesa que estan a l'abast de tothom.

Dir «no ho sé» és, en definitiva, una manera de dir: segueixo obert. Segueixo aprenent. Segueixo escoltant.

I potser, en temps de certeses estridents, això ja és prou.

«La mesura de la intel·ligència és la capacitat de canviar.»

Albert Einstein

✦