L'amistat i les seves categories

✦✦✦

Quan diem «amic», de què parlem?

És una pregunta que pot semblar massa senzilla per merèixer un article sencer, i potser és precisament la seva senzillesa el que la fa interessant. Diem «amic» amb molta facilitat. L'apliquem a algú que vam conèixer fa quinze anys i no hem tornat a veure des de fa deu; a algú amb qui dinem cada divendres però amb qui mai no hem parlat de res que no fos la feina; a la persona amb qui passem moments íntims de tant en tant i amb qui ja no sabem ben bé quina mena de vincle ens uneix; a un veí amable; a un seguidor amb qui hem intercanviat tres comentaris a Instagram. Tots són «amics». Tots ho són, en algun sentit —i, en algun altre, potser no del tot.

Aquesta convivència de coses tan diferents dins d'una sola paraula no és una catàstrofe del nostre temps. És, més aviat, com funciona el llenguatge. Tota paraula que carrega molt pes perd una mica la capacitat de fer distincions fines dins seu. El català, com moltes altres llengües modernes, té «amic» per a una zona molt àmplia de l'experiència humana. El grec antic d'Aristòtil tenia philia —i, dins de la mateixa família semàntica, eros, agape, storge— per distingir relacions que ara nosaltres reunim sota una etiqueta única. L'alemany té Freund i Bekannter; el rus distingeix drug i priyatel. No és que aquelles llengües tinguessin —o tinguin— la veritat de l'amistat i la nostra no: és que en aquesta zona concreta, algunes han mantingut més distincions lèxiques i d'altres en tenen menys.

Quan una llengua té menys paraules per a una zona de l'experiència, hi pot pensar amb menys finesa. No s'hi pensa malament, però s'hi pensa amb una eina més curta. Bona part dels malentesos a l'entorn de l'amistat probablement venen d'aquí —del fet que la mateixa paraula serveix per dir realitats que potser mereixerien noms diferents.

✦ ✦ ✦

Davant d'aquesta limitació, Josep Pla feia una distinció molt senzilla: hi ha amics i hi ha coneguts. No és una gran teoria filosòfica; és una neteja del lèxic, una manera modesta d'obrir un petit espai dins d'una paraula que en demanava més. Pla, que era un home d'observació exacta, sabia que confondre amistat i coneixença confon dues experiències que es viuen de manera diferent. La seva bipartició no resol l'amistat —no es proposa resoldre-la—, però hi posa una vora.

Avui aquesta vora ens pot quedar curta. No perquè Pla pensés malament: pensava amb les categories que la seva època li demanava pensar. La nostra realitat ha eixamplat les formes de coneixença d'una manera que ell no va arribar a veure. Tenim contactes a xarxes professionals, relacions amb gent que no veiem mai en persona, amistats fundades en consums culturals compartits, vincles intensos amb persones que vivim a centenars de quilòmetres i amb qui ens trobem una vegada cada dos anys. El paisatge dels nostres vincles té més pisos. La bipartició de Pla els segueix nomenant a tots com a «coneguts», però intuïm que entre el conegut del replà i la persona amb qui hi ha simpatia genuïna, però mai intimitat, alguna cosa canvia. Faltarien paraules.

✦ ✦ ✦

Aristòtil, fa més de vint segles, va intentar afegir-ne. Als llibres VIII i IX de l'Ètica a Nicòmac va proposar tres tipus de philia: la que es funda en la utilitat, la que es funda en el plaer, i la que es funda en allò que és bo en si mateix —que la tradició posterior anomenarà amistat per virtut.

L'amistat per utilitat és la que es construeix sobre un benefici mutu: tots dos en surten guanyant alguna cosa concreta i tots dos ho saben. L'amistat per plaer és la que es construeix sobre el gaudi compartit: la conversa, l'humor, l'afinitat estètica, el temps que passa millor amb l'altre que sense ell. L'amistat per virtut és la que es construeix sobre el desig del bé de l'altre per ell mateix: aquí no es busca el que ens convé ni el que ens diverteix, sinó que aquella persona estigui bé. Aristòtil deia que aquesta tercera és la més rara, perquè demana una qualitat moral compartida que no s'improvisa en un dia.

Aquí val la pena aturar-se un moment, perquè la lectura habitual d'aquesta distinció és precisament la que Aristòtil no en feia. Hem heretat, sobretot per la via de certa popularització, la idea que les tres amistats formen una jerarquia moral: a dalt, l'amistat per virtut, la presumptament vertadera; al mig, la per plaer, acceptable però menor; a baix, la per utilitat, sospitosa i gairebé indigna. Aristòtil mateix no llegia així el seu propi sistema. Les tres formes no eren tres graons d'una escala on l'objectiu fos pujar; eren tres maneres diferents de relacionar-se, totes legítimes, cadascuna amb la seva pròpia naturalesa i la seva pròpia durada.

Convé no caure en aquesta lectura jeràrquica, perquè és el lloc on una bona observació es torna mala doctrina. Una amistat per utilitat ben viscuda —amb cortesia, amb generositat, amb reciprocitat sincera— és tan respectable com qualsevol altra. Una amistat per plaer compartida amb gust durant anys també ho és. El que Aristòtil oferia no era una classificació de la dignitat de les persones, sinó una manera de reconèixer que sota la mateixa paraula s'hi guarden realitats diferents. El que potser val la pena procurar evitar és el malentès: demanar a un vincle el que no és el seu pla, esperar d'una amistat de plaer una presència que no forma part del que ens uneix, o sentir-se decebut quan una amistat per utilitat es comporta com el que és. El malentès, més que el tipus d'amistat, és el que sol fer mal.

✦ ✦ ✦

Hi ha una idea molt arrelada que convé examinar amb cura: la que diu que l'amistat profunda és, sobretot, l'amistat llarga. Que els anys, per ells mateixos, generen profunditat. Que basta comptar amb els dits els amics de tota la vida i ja sabem quins són els que ho són «de veritat».

Pot ser cert i pot no ser-ho. Els anys, per ells sols, no necessàriament generen profunditat: poden generar acumulació, que és una altra cosa. Hi ha amistats de quaranta anys que han fluït per la inèrcia de la convivència o per la fidelitat tendra del costum sense haver hagut de respondre mai a un moment crític. Són reals, valuoses a la seva manera, però potser no han demostrat la mena d'amistat que són —simplement perquè la vida no els ho ha demanat encara. I simètricament, hi ha amistats relativament breus —tres anys, cinc, set— que han adquirit una densitat especial perquè han travessat alguna cosa que pesava: una malaltia, una pèrdua, una hora difícil sostinguda en silenci.

No és que la intensitat sigui la mesura veritable de l'amistat i el temps no ho sigui. Això seria caure en una altra trampa —substituir una vara per una altra. L'amistat probablement no es deixa mesurar amb cap unitat única: ni hores, ni anys, ni intensitats compartides. Cada vincle té el seu propi pes, la seva pròpia història, la seva pròpia manera de ser important. El que potser sí que es pot dir, amb prudència, és que les sumes simples no descriuen el que tenim. Comptar anys no diu què tenim. Comptar contactes tampoc. Caldria una atenció més fina, més qualitativa, més difícil de quantificar.

✦ ✦ ✦

Hi ha gestos que algunes amistats fan i que potser revelen alguna cosa sobre el tipus de vincle que tenen.

Un d'aquests gestos és el d'actuar sense necessitat d'anunciar-ho. Imaginem una possibilitat —una entre moltes, no la prova de res. Algú travessa una etapa difícil. No ho ha comunicat formalment a ningú; potser ho ha deixat caure de passada en una conversa, potser ni això. Una persona del seu cercle ho percep. Té les claus de casa de l'altre des de fa temps, perquè la relació ja és d'aquell ordre. I un dia, en un moment qualsevol, entra a aquella casa, omple la nevera buida, deixa el rebost ple, marxa. No diu res quan el torna a veure. No espera agraïments. No farà tema d'allò mai més.

Aquest gest no és necessàriament la prova de res. És un gest possible que algunes amistats fan i d'altres no. Pot ressonar amb l'experiència d'algun lector; a un altre potser no li dirà res. El que potser orienta és una manera concreta d'atenció a l'altre, en silenci. Aristòtil l'hauria llegit, probablement, com una expressió pràctica del que ell anomenava voler el bé de l'altre per ell mateix. Cada lector pot llegir-lo com vulgui.

El silenci té una funció en aquesta mena de gestos. Si calgués anunciar-los, ja serien una altra cosa —no pitjor, però una altra. La declaració del gest el converteix en part d'una relació de comptes: gratitud que cal pagar, agraïment esperat, presència que cal recordar. Quan el gest es queda en silenci, queda sencer i intacte. No pertany al circuit del rebut i l'enviat. És només una atenció oferta a l'altre i deixada anar.

✦ ✦ ✦

¿I què en fem, de tot això?

Probablement no gran cosa. No és que ara, després d'haver pensat sobre amics, coneguts, philia, intensitat i silenci, hàgim de redibuixar el nostre cercle, classificar cada persona en una categoria, decidir a qui demanem què. Això seria, encara, una altra forma de control —el control jeràrquic disfressat de cartografia.

Potser només saber que la paraula amic és més plural del que la fem servir, i que demanar a un vincle el que no és el seu pla és sovint l'arrel del nostre desencís, ja és una observació útil. Saber-ho estalvia algun malentès. No tots. La cartografia que aquí s'esbossa —si es pot dir-ne cartografia— no és un mapa: és, com a molt, una atenció. Una manera de mirar el que ja tenim.

Una nota personal abans de tancar: jo també confonc plans més sovint del que voldria. He demanat a vincles allò que no els tocava donar, i m'he sentit decebut quan no ho donaven, sense adonar-me que el problema no era d'ells sinó meu. Continuo equivocant-me. Pensar sobre això, escriure sobre això, no resol res definitivament; em demana, només, una mica més de cura cada vegada.

I segurament hi ha una cosa última que es pot dir, sense voler clausurar res: que totes aquestes paraules —amic, conegut, contacte, company, philia, drug, Freund— són, en el millor dels casos, eines provisionals per pensar el que tenim. La realitat dels vincles que cadascú té amb les persones que estima és més intricada que qualsevol catàleg. Probablement les paraules sempre ens aniran una mica curtes. Potser és precisament per això que els gestos —els que es fan tant si la paraula hi és com si no— acaben dient més que cap classificació.

✦ ✦ ✦

«L'amor és la constatació, extremament difícil, que alguna cosa diferent d'un mateix és real.»

— Iris Murdoch, The Sovereignty of Good, 1970

Contacte

Ens encanta escoltar les teves idees i comentaris.

Contacte

hola@civisetomo.cat

© 2025. Tots els drets reservats.