La tirania de l’opinió obligatòria

✦✦✦

L’altra tarda, en un plató de televisió, un tertulià va rebre una pregunta concreta. Era una d’aquelles preguntes netes, sense trampa, que demanen una resposta igual de neta. L’home —algú al qual segueixo perquè raona bé, no necessàriament perquè hi estigui d’acord— va quedar un instant suspès. Es veia, amb tota la claredat del món, que no sabia la resposta. I aleshores va passar el que sempre passa: en lloc de dir-ho, va desplegar un argument lateral, hàbil, ben construët, que parlava de tot menys del que se li havia preguntat.

No el jutjo. El reconec.

La pregunta que em va quedar és la que vull explorar aquí: per què és tan difícil dir «no ho sé»? No en abstracte —perquè en abstracte tothom entén que el dubte és legítim— sinó en els moments concrets en què tocaria dir-ho. En la reunió, al plató, a l’aula, a la tribuna. Quan les circumstàncies ho demanen i alguna cosa ens ho impedeix.

La resposta, crec, no és psicològica sinó estructural. No es tracta de valentia o covardia individuals. Es tracta del sistema d’incentius que hem construët al voltant de la paraula pública, i del preu real que cobra a qui s’hi resisteix.

✦

L’arquitectura de la certesa obligàtoria

Hi ha escenaris que han estat dissenyats —no per ningú en concret, sinó per l’acumulació de milers de decisions petites— per eliminar la incertesa visible. El plató de televisió, la sala de reunions on el client t’escolta, l’aula on trenta alumnes esperen que diguis alguna cosa que valgui la pena apuntar. En tots tres, el silenci es llegeix igual: com a buit, com a feblesa, com a manca d’autoritat.

El saber —o l’aparènça de saber— funciona en molts entorns com a divisa de credibilitat. I les divises s’aprenen a gestionar molt aviat: qui omple el silenci guanya la sala. Qui admet que no té resposta perd terreny. No perquè la gent sigui maliciosa, sinó perquè el sistema premia consistèntment una cosa i penalitza l’altra. Amb el temps, el comportament s’ajusta als incentius. Com sempre.

El resultat és que gairebé tots els espais de paraula pública —i molts de privada— han quedat configurats com a escenaris on la performance de la certesa és la norma. On la pregunta «Té raó?» ha quedat desplaçada per «Ha sonat convincent?». On el que es valora no és la precisió sinó la solidesa aparent. I on qui diu «no ho sé» ha de tenir molt clar que assumeix un cost que el sistema no compensarà.

✦

La confessió personal

Durant anys he treballat en entorns d’agència multinacional, en reunions on representaves una empresa davant d’interlocutors exigents, on l’expectativa tàcita era que tenies criteri format sobre tot: estratègia de marca, anàlisi de mercat, decisions de comunicació. I tot, en temps real, sense marge visible per al «deixa’m pensar-ho».

S’aprèn de pressa. No a saber-ho tot —això és impossible— sinó a gestionar la distància entre el que saps i el que sembla que saps. A construir respostes que sonin sòlides fins que arribes a l’oficina i pots verificar si eren correctes. A fer servir el que domines per cobrir el que no domines. Era una habilitat professional real. I alhora era, si em sóc honest, una forma refinada de dissimulació que el sistema no tan sols tolerava sinó que premiava activament.

A l’aula el mecanisme és diferent però idèntic en l’estructura. El professor ocupa una posició d’autoritat que els alumnes han delegat en ell. Quan arriba la pregunta que t’agafa al límit del que saps, tens dues opcions: admetre el buit i arriscar que l’autoritat s’erosioni, o redirigir cap a un terreny segur i mantenir-la intacta. La majoria de vegades guanya la segona opció. No per maldat. Per càlcul.

Ho explico no per autoflagel·lar-me sinó perquè crec que la crítica honesta d’aquest fenòmen ha de passar per aquí: per reconèixer que no és un defecte dels polítics o dels tertulians televisius. És una tendència que opera en qualsevol context on la credibilitat és un bé que cal preservar. I això és, pràcticament, qualsevol context.

✦

El cas extrem: la política com a mirall

La política porta aquest mecanisme al seu límit lògic i, per tant, el fa visible amb una cruesa que cap altre àmbit no iguala.

El polític professional ha après, amb anys de pràctica, una forma de comunicació que inclou com a competència central la capacitat de no respondre directament les preguntes incòmodes. Però convé no caure en la crítica còmoda: no es tracta d’una patologia moral exclusiva de la classe política. És una adaptació racional a un entorn que penalitza la vulnerabilitat de manera brutal i transparent. El polític que admet que no sap en una roda de premsa apareix demà als titulars com a incompetent. El que construeix una resposta convincent al voltant del que sí que domina —esquivant hàbilment el que no domina— apareix com a hàbil, fins i tot com a sòlid.

El sistema premia la performance i castiga l’honestedat. La conseqüència és previsible: el discurs polític es buida progressivament de contingut real, no perquè els polítics no tinguin res a dir, sinó perquè han après que dir la veritat sobre els límits del que saben té un cost que l’entorn no recompensa. I quan això passa durant prou temps, amb prou gent, en prou contexts, la paraula pública deixa de ser un instrument per orientar la ciutadania i es converteix en un exercici de gestió d’aparències.

No és una novetat. Però la mediatització total i les xarxes socials han accelerat el procés fins a fer-lo estructural. La pregunta ja no és «és correcte?» sinó «com ha quedat?». I quan la pregunta canvia, canvien les respostes que s’optimitzen.

✦

El preu real i qui el paga

Quan ningú no pot dir «no ho sé» —quan el sistema penalitza de manera sistemàtica l’honestedat sobre la pròpia ignorància— passa quelcom més greu que la degradació del discurs: deixem de saber on som. Construïm un mapa col·lectiu fet de certeses fabricades, d’opinions de performance, d’arguments que ocupen l’espai de les respostes vertaderes sense ser-ne. I llavors ens preguntem, genuînament desconcertats, per què les decisions col·lectives fallen, per què la confiança en les institucions s’erosiona, per què les converses públiques semblen tan desconnectades de la realitat.

La resposta és incòmoda: en part, perquè les hem construïdes sobre el consens tàcit que és millor semblar segur que ser honest. I aquest consens no l’han pres uns quants dolents en una sala fosca. L’hem ratificat tots, dia rere dia, cada vegada que hem omplert un silenci que no tocava omplir.

El preu no el paga el tertulià, que manté la seva credibilitat d’aquesta nit. No el paga el polític, que evita el titular incòmode. No el paga el professor, que preserva l’autoritat davant dels alumnes. El preu el paga l’espai comú: la capacitat col·lectiva de tenir converses reals sobre coses reals. I aquest és un bé que, un cop deteriorat, és molt difícil de recuperar.

✦

Resistir, quan es pot

No vinc aquí amb receptes. Un article sobre el cost de les certeses fabricades no pot acabar amb una certesa consoladora sobre com revertir-ho tot.

Però sí que crec que hi ha un primer pas, i és el més difícil: nomenar-ho. Reconèixer que la pressió és real i estructural. Que quan el tertulià va fer el seu «no ho sé, però...» aquella tarda, no estava improvisant: estava aplicant una lògica que el sistema ha validat mil vegades. Que quan jo omplia el silenci en aquella sala de reunions, estava prenent una decisió. Conscient, calculada, racional. I que les decisions racionals, quan s’acumulen en milions de persones durant anys, construeixen realitats que ja no semblen decisions de ningú.

Potser, en els espais on tenim prou seguretat per permetre-ho, val la pena practicar l’alternativa. No com a heroïsme —el gest heroic és insostenible— sinó com a hàbit petit i persistent. Dir «no ho sé» quan és veritat. Admetre un buit quan el tenim. Deixar una pregunta oberta en lloc de tancar-la amb una resposta de substitució.

No canviarà el sistema sol. Però contribueix a fer-lo una mica menys còmode. A recordar-nos, i a recordar als que ens escolten, que el dubte honest no és feblesa: és l’única base sobre la qual es pot construir qualsevol cosa que duri.

El tertulià de l’altra tarda va triar no dir-ho. Potser la propera vegada triarà diferent. O potser no. En qualsevol cas, la tria és seva. Com la nostra és nostra.

«El dubte és incòmode; però la certesa és absurda.» — Voltaire

✦