Humanitas contra strepitum: escriure en veu baixa

Vivim envoltats de veus que criden, però costa trobar algú que parli amb calma.

Les pantalles ens aboquen una cadena interminable de titulars, opinions, consignes, acudits ràpids i indignacions a l'engròs. Hi ha dies que tot plegat s'assembla més a una fira que a una plaça. A la fira, tot és moviment, llums, anuncis, gent que passa de pressa sense mirar-se. Cadascú ven el seu producte, crida més fort que el veí, i tu vas d'un lloc a l'altre sense saber ben bé què buscaves. La plaça, en canvi, és un altre espai: el lloc on la gent es reuneix per conversar, per escoltar-se, per pensar plegats. La plaça té bancs per seure, té temps per a la paraula reposada, té espai per al silenci entre frase i frase. És el lloc de la polis, de la ciutadania que es reconeix en el diàleg.

El problema és que hem convertit les nostres àgores digitals en fires. I tu, jo, tots, estem al mig, intentant recordar què hi havíem vingut a fer.

Jo tampoc en sóc aliè. També actualitzo portades, també entro 'a veure què es cou', també caic en el reflex de dir la meva abans d'haver pensat gaire què vol dir, exactament, 'la meva'.

Amb el temps, però, ha anat creixent una incomoditat: la sensació que les paraules han anat perdent pes. Com si tot hagués d'estar dit de pressa, en format consumible i amb resposta immediata. Com si pensar fos un luxe que no ens podem permetre.

D'aquí neix Civis et Homo. I d'aquí neix també aquest lema una mica solemne, però honest: Humanitas contra strepitum — la humanitat contra el soroll.

No és un crit de guerra, ni un manifest de superioritat moral. No es tracta de posar-nos per sobre de ningú, ni de fer veure que vivim al marge del món. És més modest i més ambiciós alhora: és un recordatori que, fins i tot enmig del brogit, encara podem triar des d'on parlem. Podem parlar amb lucidesa, amb una mica d'ànima i, quan toca, amb humor. Sense caure en el cinisme fàcil que tot ho desgasta.

Aquest espai no vol aixecar dogmes ni repartir veredictes. No pretén 'tenir raó'. Voldria una cosa més simple i més exigent: pensar en veu alta sense deixar de respectar el món i les persones que hi viuen. Mirar el que passa, mirar-nos a nosaltres mateixos, i provar de posar-hi paraules que no siguin només reaccions automàtiques o frases de manual.

Aquí hi trobaràs textos sobre la vida interior, la fragilitat, les contradiccions i els petits gestos de coratge de cada dia (HUMANITAS).

Mirades sobre la ciutat, la política, la societat i aquest temps estrany que ens ha tocat viure (CIVITAS).

Històries del passat que ens ajudin a entendre què fem avui i per què (HISTORIA).

Paràgrafs sobre art, música, literatura i cinema, no per fer crítica acadèmica, sinó per deixar que la bellesa ens ajudi a pensar (ARS ET CULTURA).

Relats de camins fets fora i dins de casa, perquè viatjar —encara que sigui per dins— també és una manera de buscar sentit (ITINERA).

I, sobretot, no hi faltarà el somriure: l'humor com a manera de desinflar les pompositats, d'assenyalar l'absurd i de fer més habitable el que és greu (HOMO RIDENS).

Al final, tot el projecte gira al voltant de quatre verbs senzills:

Pensar, per no viure del tot en pilot automàtic.

Escriure, per donar forma al que, si no, quedaria confús.

Recordar, per no començar de zero cada dia.

Riure, per no concedir al món el privilegi d'endurir-nos per dins.

No sóc un mestre espiritual ni un gurú de res. Sóc, com tu, algú que prova de situar-se enmig d'aquest temps i entendre'l una mica. Aquest blog és, en el fons, una llibreta oberta: hi abocaré preguntes, intuïcions, lectures, contradiccions i alguna alegria discreta. Si a l'altra banda hi ha algú disposat a llegir, a matisar, a discrepar sense destruir, a continuar el fil als comentaris, la feina ja haurà valgut la pena.

Humanitas contra strepitum.

Si alguna cosa té sentit, avui, és això: intentar que les paraules tornin a pesar una mica, sense deixar que el cinisme ens robi les ganes de construir.

«No són les coses que ens inquieten, sinó la manera com ens les expliquem.»
— Epictet