Els codis que ningú no ensenya

✦

Hi ha competències que no s'aprenen a cap universitat ni a cap màster. Competències que no apareixen als currículums, que cap entrevista de feina no avalua directament, però que determinen, sovint més que els coneixements tècnics, la trajectòria professional d'una persona. Em refereixo a allò que en podríem dir, de manera imprecisa però entenedora, les habilitats socials. O, més exactament, la capacitat de navegar amb naturalitat els codis tàcits de la interacció humana en contextos professionals.

No parlo de fòbies diagnosticables ni de trastorns clínics. No parlo del pànic escènic davant d'una presentació —que és visible i, per tant, comprensible— ni de l'agorafòbia —que és extrema i, per tant, identificable. Parlo d'alguna cosa més subtil, més quotidiana i, precisament per això, més difícil de reconèixer i de verbalitzar: la dificultat estructural per dominar aquells rituals aparentment banals que funcionen com a lubricant de les relacions professionals. El small talk. El networking. La conversa lleugera que precedeix la reunió important. El cafè informal després de la ponència. El sopar de Nadal de l'empresa.

Imaginem una convenció sectorial. Tres-centes persones en un hotel, dues jornades de ponències, dinars i sopars col·lectius, pauses per al cafè dissenyades expressament perquè els assistents facin contactes. Per a la majoria, aquesta és una oportunitat. Per a alguns de nosaltres, és un camp de mines.

No és que no vulguem parlar. És que no sabem com iniciar la conversa sense sentir que interrompem. No és que rebutgem el contacte humà. És que no dominem l'art de la pregunta intranscendent que obre la porta a la relació transcendent. Mentre els altres semblen moure's pel saló amb la fluïdesa d'un peix a l'aigua, nosaltres calculem trajectòries per evitar quedar-nos sols al mig de la sala, ens refugiem a la taula del càtering fingint interès pel pa amb tomàquet, o sortim al balcó a consultar el mòbil amb una urgència que no existeix.

I això no és perquè siguem antisocials. Ni perquè menyspreïm aquestes interaccions. És perquè no tenim el mapa. El protocol que sembla venir de fàbrica a tothom, a nosaltres no ens va arribar.

✦

✦

Algú podria pensar que això és un problema menor, una raresa simpàtica, una introversió que es pot superar amb voluntat. Però qui ho pensi probablement no ha viscut l'experiència de passar trenta anys en un sector que es construeix, precisament, sobre les relacions. La publicitat, la comunicació, la gestió de comptes: camps on el vincle personal amb clients i col·legues no és un complement, sinó l'essència mateixa de la feina. On les presentacions brillants no serveixen de res si no saps construir la confiança que les fa possibles. On una conversa aparentment casual pot obrir més portes que el millor dels portfolis.

I, tanmateix, algunes persones sobrevivim —i fins i tot prosperem— en aquests entorns. No gràcies a haver superat la dificultat, sinó malgrat ella. No perquè un dia es resolgués, sinó perquè vam aprendre a conviure-hi, a compensar-la amb altres fortaleses, a construir trajectòries que minimitzessin l'exposició als nostres punts febles. Això és possible, sí. Però té un cost que rarament es verbalitza.

El cost és el desgast d'una actuació permanent. El cost és tornar a casa després d'una convenció amb una fatiga que no és física sinó mental, l'esgotament de qui ha hagut de pensar cada paraula, cada gest, cada moviment. El cost és veure com col·legues amb menys experiència i menys coneixements avancen més ràpid perquè dominen l'art de caure bé, de fer sentir còmode l'interlocutor, de ser recordats. El cost és la sospita recurrent que, si haguéssim nascut amb aquest talent, hauríem arribat més lluny, més ràpid, amb menys esforç.

I també el cost de la incomprensió. Perquè aquesta dificultat és invisible. No provoca compassió, sinó perplexitat. No desperta solidaritat, sinó sovint un cert judici implícit: per què no fas un esforç? Per què no surts més de la teva zona de confort? Per què sempre et trobo sol a les festes d'empresa?

✦

Seria fàcil caure en l'autocompassió. Seria fàcil, també, caure en la resignació cínica que converteix la limitació en identitat i l'identitat en excusa. Però cap de les dues respostes no em sembla honest ni útil.

El que proposo és una tercera via: la lucidesa sense drama. Acceptar que hi ha dimensions de l'experiència humana que no dominarem mai, no perquè no vulguem, sinó perquè la nostra arquitectura interna està configurada d'una altra manera. Acceptar-ho sense ràbia, sense enveja, sense la pretensió ingenua que tot es pot superar amb actitud positiva i cursos de coaching. Acceptar-ho com s'accepta que hi ha persones amb orella musical i persones sense, persones amb sentit de l'orientació i persones que es perden al seu propi barri.

Això no és derrota. És realisme. I el realisme, ben entès, és el primer pas cap a qualsevol estratègia mínimament intel·ligent per viure amb el que som.

✦

Hi ha, però, una reflexió que ultrapassa el personal i que em sembla necessària.

Vivim en una cultura que ha sobredimensionat el valor de les habilitats socials fins a convertir-les, de facto, en una mena de virtut moral. L'extraversió es premia, la capacitat de xerrera s'admira, el networker nat s'erigeix en model. Les empreses contracten per competències tècniques però promocionen per competències relacionals. I tot això, que en certa mesura és comprensible —les organitzacions són, al cap i a la fi, col·lectius humans—, té un efecte secundari pervers: converteix en ciutadans de segona aquells que, tenint molt a oferir, no saben empaquetar-ho en el paper de regal que el sistema demana.

Quantes bones idees s'han perdut perquè qui les tenia no sabia vendre-les? Quantes trajectòries brillants han quedat truncades perquè el seu protagonista no dominava l'art del passadís? Quants talents genuïns han estat eclipsats per talents menors però més ben comunicats?

No tinc la resposta. Però tinc la intuïció que alguna cosa es perd quan confiem massa en el format i poc en el fons. Quan l'embolcall compta més que el contingut. Quan saber parlar importa més que tenir alguna cosa a dir.

✦

Escric això des de l'experiència, no des de la teoria. Des de trenta-cinc anys de conviure amb una dificultat que no es cura però que tampoc defineix tot el que soc. Des de la certesa que es pot tenir una trajectòria professional plena i alhora sentir-se, cada cop que entra a una sala plena de gent, com un impostor que ha après a dissimular.

I escric, sobretot, per a aquells que s'hi reconeguin. Perquè saber-se acompanyats en una dificultat no la resol, però l'alleugereix. Perquè verbalitzar allò que sovint es calla és, ja, una petita forma de resistència. I perquè, en un món sorollós que premia els que parlen alt, potser hi ha alguna dignitat en reconèixer que alguns de nosaltres parlem baix —i que això, també, és una manera legítima d'habitar el món.

✦

«Al mig de l'hivern, vaig descobrir que hi havia en mi un estiu invencible.»

— Albert Camus