Elogi de la lentitud

✦

Parar per pensar

Hi ha un gest que s'ha tornat gairebé subversiu: aturar-se a pensar abans de parlar. No reaccionar a l'instant. No tenir opinió sobre tot. Sostenir el silenci uns segons més del que sembla còmode mentre la ment treballa, avalua, dubta.

En un món que ens demana respostes immediates, aquest gest senzill —la pausa— s'ha convertit en una forma de resistència. No perquè la lentitud sigui una virtut en si mateixa, sinó perquè és la condició necessària per a qualsevol pensament que valgui la pena. I el pensament que val la pena és, precisament, el que el nostre temps sembla dissenyat per impedir.

El soroll que no ens deixa pensar

Vivim immersos en un corrent constant d'estímuls, informacions, opinions, alertes. L'entorn digital —no només les xarxes, sinó tot l'ecosistema de pantalles que ens envolta— ha creat una atmosfera on el silenci és gairebé impossible i la reflexió, un luxe que pocs s'atorguen.

Però el problema no és només el volum del soroll. És la velocitat. El cicle que abans anava de l'esdeveniment a la notícia, de la notícia a l'opinió, de l'opinió al debat, s'ha comprimit fins a fer-se instantani. Ara tot passa alhora: la cosa succeeix, i abans que ningú no l'hagi pogut entendre, ja hi ha posicions, bàndols, eslògans. La reacció precedeix la comprensió. L'emoció arriba abans que l'anàlisi.

Pensem en un gest mínim, gairebé insignificant: rebre un missatge i no contestar-lo a l'instant. Quants de nosaltres no hem sentit aquella punxada de mala consciència, aquella urgència absurda per respondre immediatament, com si el món s'enfonsés per uns minuts de silenci? No és res, i tanmateix revela tot: hem interioritzat que estar disponible és una obligació, que la pausa és una descortesia, que no reaccionar a l'instant és, d'alguna manera, fallar. Aquesta petita angoixa quotidiana és el símptoma d'una patologia més àmplia.

I en aquest clima, pensar bé —és a dir, pensar amb rigor, amb matisos, amb la voluntat d'entendre abans de jutjar— es torna gairebé impossible. No per manca de capacitat, sinó per manca de temps. El temps que caldria per llegir més d'un titular, per contrastar fonts, per deixar que la idea reposi i maduri. El temps que l'entorn digital ens arrabassa sistemàticament.

La transversalitat del mal

Potser el més inquietant és que aquest fenomen no respecta fronteres. No és cosa de joves ni de vells, d'il·lustrats ni d'ignorants, de dretes ni d'esquerres. L'erosió del pensament crític travessa tots els estrats: arriba al jove que es forma les seves opinions a cop de vídeo curt, però també al professional que repeteix sense pensar-hi el consens del seu entorn. Arriba a la celebritat que pontifica sobre conflictes que no entén, i al polític que sap que l'eslògan rendeix més que l'argument.

L'algoritme no discrimina. Alimenta a tothom amb el mateix mecanisme: contingut dissenyat per provocar reacció, no reflexió. Missatges que apel·len a l'emoció perquè l'emoció genera engagement, i l'engagement és la moneda del regne digital. En aquest ecosistema, el matís és un desavantatge competitiu. La complexitat, un llast.

I així, gairebé sense adonar-nos-en, hem anat adoptant col·lectivament una manera de relacionar-nos amb la realitat que és incompatible amb el pensament crític. Consumim posicions com qui consumeix productes: ja empaquetades, llestes per usar, sense necessitat de muntar-les nosaltres mateixos.

L'escepticisme perdut

Hi va haver un temps en què l'escepticisme era considerat una virtut intel·lectual. No el cinisme, que és una altra cosa, sinó la disposició a no acceptar res sense examen,  preguntar-se per què, a demanar proves, a considerar que potser les coses són més complexes del que semblen.

Aquesta disposició s'ha anat esvaint. No perquè la gent sigui més crèdula que abans, sinó perquè l'escepticisme requereix esforç, i l'esforç requereix temps, i el temps és exactament el que no tenim. És molt més fàcil adherir-se a una narrativa que encaixa amb les nostres intuïcions prèvies, que ens arriba validada pel nostre entorn, que ens estalvia la feina de pensar.

El resultat és una societat plena d'opinions contundents sostingudes per fonaments fràgils. Gent que sap perfectament què pensa sobre els conflictes més complexos del món, però que no sabria explicar per què ho pensa. Gent que té posició sobre tot i criteri sobre res.

I el pitjor: quan algú intenta obrir una conversa amb matisos, amb preguntes, amb la voluntat honesta d'entendre, topa amb un mur. El mur no és ideològic: és epistemològic. No és que l'altre discrepi; és que l'altre no sap —o no vol— sostenir una conversa que no sigui un intercanvi d'eslògans.

La pausa com a resistència

Davant d'això, què podem fer? Potser no gran cosa a escala col·lectiva. Però sí alguna cosa a escala personal: recuperar la pausa.

No la pausa com a estil de vida —no parlo d'encendre espelmes ni de fer ioga—, sinó la pausa com a disciplina intel·lectual. El gest deliberat d'aturar-se abans de reaccionar. De no opinar fins a haver entès. De resistir la pressió de l'instant, que ens empeny a posicionar-nos abans d'hora.

Marc Aureli governava un imperi. Tenia sobre les espatlles el pes de Roma: guerres al Danubi, pestes, intrigues, decisions que afectaven milions de persones. I tanmateix, cada nit, s'aturava a escriure. No despatxos ni ordres: reflexions. Notes per a si mateix sobre com viure, com pensar, com mantenir la claredat enmig del caos. Ningú no li ho demanava. Ningú no les llegiria mai —o això creia ell—. Les Meditacions no eren un producte, eren una pràctica: l'exercici deliberat de parar quan tot empeny a córrer.

Això vol dir, concretament: llegir més d'un titular abans de formar-se una opinió. Buscar la font original quan una notícia ens indigna. Preguntar-se qui es beneficia que pensem exactament això que estem pensant. Acceptar que hi ha temes dels quals no sabem prou per opinar, i que això no és una feblesa sinó una forma d'honradesa.

Vol dir, també, tolerar la incomoditat del dubte. No tenir resposta per a tot. Sostenir la complexitat sense reduir-la a un bàndol o a un altre. Entendre que la realitat és, gairebé sempre, més rica i més confusa del que cap eslògan pot capturar.

Pensar com a acte moral

En el fons, el que estic proposant és una recuperació del pensament com a acte moral. Perquè pensar malament —és a dir, pensar amb pressa, sense rigor, sense escepticisme— no és només un error intel·lectual: és una forma de negligència. Una negligència que té conseqüències: alimenta la polarització, difon falsedats, atorga poder a qui no el mereix.

Pensar bé, en canvi, és una manera de respectar la realitat i les persones que hi habiten. És reconèixer que els altres —fins i tot aquells amb qui discrepem— potser tenen raons que mereixen ser escoltades. És acceptar que nosaltres mateixos podem estar equivocats, i que canviar d'opinió davant l'evidència no és una derrota sinó una victòria.

Res d'això és possible sense temps. I res d'això és possible si ens deixem arrossegar pel corrent de la reacció instantània.

Humanitat contra soroll, humanitat contra pressa

Humanitas contra strepitum. El lema d'aquest espai sempre ha volgut dir això: la humanitat contra el soroll. Però ara veig que el soroll i la pressa són germans bessons. El soroll és l'excés d'estímuls; la pressa és la compressió del temps. Junts, formen un ambient irrespirable per al pensament.

Defensar la humanitat contra el soroll és, doncs, també defensar-la contra la pressa. Reivindicar el dret a pensar abans de parlar. A entendre abans de jutjar. A callar quan no sabem, i a parlar només quan tenim alguna cosa que valgui la pena dir.

No és un programa polític ni una recepta de felicitat. És, simplement, una forma de dignitat: la dignitat de qui es nega a ser arrossegat, de qui es reserva el dret de pensar pel seu compte, de qui entén que la lucidesa és, encara avui, una forma de llibertat.

Una invitació final

Si has llegit fins aquí —sense saltar, sense pressa, deixant que les idees et ressonin—, ja has fet un petit acte de resistència. Has dedicat uns minuts a una activitat que el món contemporani desaconsella: llegir un text llarg sense rendiment immediat.

Potser això és tot el que podem fer: petits actes de lentitud deliberada. Moments en què decidim no córrer. Espais on el soroll s'atenua i el pensament pot respirar.

No canviarà el món. Però potser ens canviarà a nosaltres. I des de nosaltres, qui sap, potser alguna cosa més.

El temps, si el reclamem, encara és nostre.

«Totes les desgràcies de l'home provenen d'una sola cosa: no saber quedar-se quiet en una habitació»

— Blaise Pascal

✦