El valor de la discrepància respectuosa

✦✦✦

A la prestatgeria del meu estudi d'Argentona hi ha un llibre que no he mogut des de fa anys. Es diu Cinc cèntims d'òpera, i el va escriure en Marcel Gorgori fa ja molt de temps. No el llegeixo —ja el vaig llegir—, però el deixo allà. Potser perquè sé que, de tant en tant, hi passaré els ulls i em recordaré d'alguna cosa important.

En Marcel i jo vam coincidir als anys noranta a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vam compartir els tres primers anys comuns amb periodisme: les aules, els corredors, els ferrocarrils de la Generalitat amunt i avall, i moltes hores d'estudi —algunes a casa seva, a qualsevol hora que fes falta. Era d'aquelles amistats que neixen sense planificar-se i que després, quan les perds, t'adones que eren dels vincles essencials.

No ens assemblàvem gaire, políticament ni en moltes altres coses. Ell tenia tendències clarament esquerranes; jo defensava amb convicció els fonaments d'una economia de base liberal. Teníem visions gairebé contraposades sobre política, filosofia, el Barça i bona part de les coses del món. I tanmateix —i és aquí on comença el que vull explicar— mai no ens vam escridassar. Ni una sola vegada.

✦

Recordo especialment un debat sobre l'empresariat. Jo defensava la figura de l'empresari com a agent moral legítim: algú que arrisca, que crea ocupació, que construeix quelcom de no-res. Ho feia a partir d'un exemple molt concret i molt personal: el meu pare, que havia bastit un negoci amb esforç i honestedat irreprotxables. En Marcel, des de la seva posició, tendia a qüestionar el sistema que fa possible aquells guanys, a desconfiar de l'acumulació com a fi en si mateixa. Hauríem pogut acabar cridant-nos. No ho vam fer. Vam acabar entenent una mica millor la posició de l'altre.

Diu Aristòtil, en un passatge de l'Ètica a Nicòmac que no envelleix, que hi ha tres tipus d'amistat: la d'utilitat, la de plaer i la de virtut. Les dues primeres es desfan quan desapareix allò que les sosté —l'interès o el gaudi comú. La tercera, l'amistat de virtut, és la que resisteix perquè es fonamenta en l'admiració mútua per allò que l'altre és, no per allò que t'aporta. Potser algú objectarà que la nostra amistat, la d'en Marcel i la meva, no pot ser d'aquest tercer tipus si fa més de trenta anys que hem perdut el contacte i cap dels dos no ha fet res per recuperar-lo. És una objecció legítima. Però jo crec que hi ha amistats de virtut que no necessiten continuïtat per ser reals: es completen en el temps que duren, deixen empremta i no requereixen cap rescissió. Simplement s'aturen. I el que queda és el record net d'algú que et va fer millor.

Hi ha una idea de John Stuart Mill, a On Liberty, que m'ha acompanyat des que la vaig descobrir: aquell que només coneix el seu propi costat d'un argument, en sap ben poc. Necessitem adversaris intel·lectuals honestos no per vèncer-los, sinó per afinar les nostres pròpies idees. El debat genuí —aquell en què els dos interlocutors entren disposats a ser convençuts, no només a convèncer— és una de les formes més elevades d'activitat intel·lectual que existeixen. I jo, en aquells anys, tenia la sort de tenir-ne un.

✦

Fa temps que penso que la capacitat de discrepar amb respecte no és un talent nat. És una disciplina. Requereix, primer, creure de debò que l'altre pot tenir raó en alguna cosa —no com a concessió retòrica, sinó com a convicció sincera. Requereix, segon, saber separar les idees de les persones: pots trobar equivocada la posició d'algú i alhora admirer-ne la intel·ligència, la bona fe o el coratge de sostenir-la públicament. I requereix, tercer, una certa humilitat epistèmica: la consciència que les teves pròpies certeses són provisionals, que la realitat és més complexa que qualsevol esquema ideològic i que, de tant en tant, t'equivoques.

El problema és que vivim en un temps que castiga exactament aquestes tres coses. Les plataformes digitals recompensen la contundència i penalitzen el matís. La tribu exigeix lleialtat, no veritat. I la velocitat del cicle informatiu fa impossible la reflexió que necessita qualsevol debat honest: aquella pausa entre l'estímul i la resposta en la qual rau, precisament, tota la llibertat humana.

El resultat és conegut: un espai públic on quasi ningú no escolta, on la discrepància s'interpreta automàticament com a hostilitat, on canviar d'opinió es llegeix com a debilitat i on la categoria de l'adversari intel·lectual ha estat substituïda per la de l'enemic a destruir. No és que la gent sigui pitjor que abans. És que les condicions estructurals del debat contemporani fan quasi impossible ser-ne millor.

✦

De tant en tant miro el llibre d'en Marcel a la prestatgeria i em pregunto com devia ser per a ell aquella època. Si recorda els ferrocarrils, les discussions, aquelles nits d'estudi. Si guarda algun llibre meu a la seva prestatgeria —cosa que dubto, perquè no n'he escrit cap, encara, però la idea em fa somriure.

El que sé és que d'aquells debats en vaig aprendre molt. No perquè em convencessin de canviar de posició en tot —no sempre va ser així—, sinó perquè em van obligar a pensar millor. A trobar arguments més sòlids. A entendre la complexitat d'allò que creia simple. I, sobretot, a comprovar que era possible estimar algú amb qui no estaves d'acord en gairebé res.

Potser és en això, i no en cap altra cosa, on rau el valor de la discrepància respectuosa: no en arribar a un acord, sinó en sortir de la conversa sent una mica més intel·ligent que quan hi has entrat. I, si tens sort, amb un amic que t'ha fet millor.

Avui, aquella mena de conversació sembla un luxe anacrònic. Però jo tinc proves que va existir. Les tinc a la prestatgeria d'Argentona, a l'alçada dels ulls, entre un Camus i una Arendt.

«El qui no coneix més que el seu propi costat d'un argument, en sap molt poc.»

John Stuart Mill, On Liberty (1859)

✦