El poder dels mitjans i la construcció de l'opinió pública

✦✦✦

Hi ha una pregunta que m'he hagut d'aprendre a fer-me, i no sempre amb el resultat que m'agradaria. Quan opino sobre alguna cosa —sobre qualsevol cosa—, l'opinió és realment meva, o és el reflex d'alguna cosa que m'han repetit fins a interioritzar-la?

Vull començar amb la confessió, perquè em sembla el punt de partida més honest. M'he trobat moltes vegades repetint arguments i llocs comuns que no recordava haver pensat jo, sinó haver-los sentit. Sobre temes molt diferents entre si i de pesos molt diferents: l'estil de joc d'un equip de futbol, un posicionament polític, una decisió judicial, una política educativa, una controvèrsia científica. La lògica de la repetició no entén de categories: opera amb la mateixa naturalitat sobre el que aparentment és menor i sobre el que tothom considera decisiu. En totes aquestes ocasions, quan m'he aturat un instant, m'ha aparegut la mateixa incomoditat: el sospitós parentiu entre el que jo deia i el que aquesta setmana —i la setmana anterior, i la d'abans— m'havien dit que es deia.

Aquesta incomoditat no és anècdota. És el primer indici, vist des de dins, d'un mecanisme que afecta la societat sencera i que opera amb una eficàcia tan silenciosa que la majoria de la ciutadania ni tan sols el detecta. Un mecanisme que no parla d'opinions de consumidor: parla d'Opinió Pública, en majúscules. És a dir, parla de què considerem com a societat important, raonable, urgent, moderat, extremista. Parla de què entra al camp del nostre judici i què en queda fora abans que el judici comenci.

Aquest article és sobre aquest mecanisme. I vull deixar-ho clar des del primer instant: no l'escric des de l'exterior del fenomen, com qui el descriu sense estar-hi exposat. L'escric des de dins. Com qualsevol altre ciutadà, jo el pateixo i l'he de combatre cada dia. La meva única arma —l'única que tenim els ciutadans davant d'una construcció tan vasta— és la voluntat sostinguda d'exercir pensament crític. Sense garanties de victòria. Però és el que hi ha.

✦ ✦ ✦

Al pla anterior del que es diu

El debat sobre els mitjans, quan apareix, sol quedar atrapat a un pla que és real, però que no és el pla decisiu. El pla de la veracitat: quin mitjà diu la veritat, quin mitjà la deforma, quin mitjà menteix, quin mitjà manipula més. És un debat legítim, té els seus terrenys fèrtils, té conseqüències civils. Però s'ubica més endavant en el procés. Quan ja discutim si una notícia és certa o falsa, ja és tard: el camp del que considerem notícia ja s'ha decidit.

El pla que importa de veritat és anterior. És el pla on es decideix què és tema i què no ho és, què mereix atenció i què no la mereix, amb quines paraules s'anomena la realitat i a quina velocitat se'ns ofereix. Aquest pla queda fora del debat habitual perquè és invisible —o, més exactament, perquè s'ha fet invisible per la pura quotidianitat de la seva operació. Quan un mecanisme funciona cada dia, deixa de ser un mecanisme i passa a ser «la manera com són les coses».

I aquí cal una precisió que considero essencial: el resultat d'aquest pla anterior no és una herència. Les herències s'accepten o es rebutgen; sobre una herència, la persona té sobirania jurídica i moral. Una herència t'arriba i pots renunciar-hi. El que ens succeeix amb el marc mediàtic és diferent. No ens arriba: ens el miren d'imposar. Cada dia, per molts canals alhora, amb una persistència que no admet renúncia neta. Podem combatre'l —ho podem intentar—, però no podem fer com si no ens estigués sent ofert constantment com a única manera de mirar.

✦ ✦ ✦

Els cinc mecanismes que rarament veiem

Per entendre què opera abans del que veiem, val la pena nomenar els mecanismes amb claredat. No són secrets professionals: són dinàmiques que qualsevol observador atent pot detectar si decideix mirar-les. N'identifico cinc.

Selecció. El més decisiu de tots i, paradoxalment, el menys discutit. Què entra al camp de visió de la ciutadania i què en queda fora. No estem parlant del que es diu d'un tema, sinó del fet anterior i més senzill: que el tema existeixi, o no, com a tema. La llista d'absències possibles és tan vasta que escollir-ne uns quants exemples és ja un acte arriscat —tota selecció d'absències és, també ella, una selecció. Però l'efecte n'és prou il·lustratiu. Pots mirar les portades dels mitjans durant setmanes senceres dedicades a un debat domèstic concret i preguntar-te: ¿i la crisi sostinguda del nostre sistema educatiu, més enllà del titular puntual sobre una vaga o una nota a l'alça? ¿i la degradació ecològica de fons, més enllà de l'última onada de calor o l'última cimera amb declaració final? ¿i la violència criminal que ha reorganitzat territoris sencers d'Amèrica Llatina, amb desplaçaments humans equiparables a guerres? ¿i les guerres oblidades —Sudan, Iemen, Mianmar, el Congo— que any rere any acumulen morts amb un cost humà difícilment imaginable? ¿i la realitat sostinguda del nostre teixit industrial, del nostre món rural, dels nostres barris perifèrics? Són realitats que el ciutadà mitjà gairebé no percep com a tals. No perquè algú les amagui a dins d'un calaix: perquè el conjunt dels mitjans coincideix a no prioritzar-les. La invisibilitat és la forma més pura de control, perquè el ciutadà ni tan sols sap que hi ha res a discutir.

Jerarquització. Un cop una notícia ha entrat al camp, queda la pregunta de quina importància se li assigna. Què va a portada i què queda al peu de pàgina. Quin titular dura tres dies i quin se'n va en tres hores. La jerarquia, en si mateixa, és un missatge. El dia que coincideixen una decisió de política internacional amb conseqüències a deu anys i una notícia esportiva, sabem perfectament quina dominarà titulars i quina quedarà reduïda a nota breu. I sabem, també, que això és sistemàtic.

Enmarcament. L'adjectiu i el substantiu amb què s'anomena un fet no són descriptius: són constitutius. La mateixa decisió econòmica es presenta com a «reforma» o com a «retallada» i el ciutadà acaba amb dos camps mentals diferents per a una sola realitat. La mateixa mobilització és «moviment ciutadà» o «alteració de l'ordre públic». El mateix conflicte armat és «operació militar» o «agressió». Els mateixos morts són «víctimes col·laterals» o «civils assassinats». Aquí, cal reconèixer-ho, sí que hi ha pluralisme: diferents mitjans trien diferents fórmules. Però és el pluralisme del com, no del què. I el marc real, el que configura ciutadanies, es construeix al nivell del què.

Tempo. La urgència permanent que impedeix estructuralment la profunditat. Cada hora hi ha una nova última hora. L'anàlisi de la setmana queda enterrada per la novetat del dia. Els temes apareixen amb una intensitat tan alta i desapareixen amb una velocitat tan absoluta que cap d'ells es queda prou estona perquè el ciutadà hi pugui pensar realment. La superficialitat no és un defecte ocasional: és una conseqüència estructural del ritme. Un ritme dissenyat per a altres finalitats —la fidelització, l'audiència, la rendibilitat publicitària— però amb un efecte civil clar: el pensament reposat queda fora de joc.

Conjunció. Aquest és el mecanisme més invisible de tots, i probablement el més inquietant. Mitjans de signes ideològics molt diferents —un diari conservador, un d'esquerres, una televisió pública, una privada, una ràdio de gran audiència, un mitjà digital alternatiu— coincideixen massivament en quins són els cinc o sis temes del dia. La discrepància entre ells es manifesta en el com —en els adjectius, en els enquadraments, en les valoracions— però la coincidència en el què és estructural. La prova és senzilla i qualsevol lector la pot fer pel seu compte: comparar les portades del mateix dia de cinc mitjans diferents. Hi trobarà cinc maneres d'anomenar les mateixes coses. Difícilment hi trobarà cinc llistes diferents de coses.

Aquesta conjunció no exigeix conspiració. Em sembla important subratllar-ho, perquè és precisament aquí on el diagnòstic pot lliscar cap a la teoria fàcil i perdre tot el seu pes. La conjunció no és coordinada: és estructural. Sorgeix de la lògica compartida de la professió, dels mateixos teletips i agències, de la mateixa pressió per l'audiència, del fet que tots els periodistes llegeixen i veuen els mateixos mitjans, dels mateixos cicles d'incentius econòmics i polítics. És, en bona mesura, inconscient. I és, precisament per inconscient, més difícil de combatre.

✦ ✦ ✦

Hi ha una operació suplementària, que travessa tots cinc mecanismes i els amplifica fins a fer-los gairebé incontestables: la propensió sistèmica del conjunt mediàtic a presentar els temes en termes maniqueus. La realitat —que gairebé sempre és complexa, amb terrenys intermedis fèrtils, amb causes múltiples i conseqüències ambivalents— arriba al ciutadà reduïda a una pinça binària. A favor o en contra. Nosaltres o ells. Opció A o opció B. Les terceres vies, les matisacions, els «sí, però», les preguntes que no encaixen al dilema, queden tractades com a sorolls a esquivar o, en el millor dels casos, com a tecnicismes inintel·ligibles per al gran públic.

No estem parlant aquí del símptoma cultural de la polarització o de la desaparició del matís en el debat —això és una altra qüestió que pertany a un altre tipus de conversa. Estem parlant d'una pràctica activa, generada des de la indústria mateixa de la informació, que té una raó funcional molt concreta: el maniqueisme fa el mecanisme més eficient. La pinça binària tanca el judici del ciutadà abans que aquest pugui pensar; accelera la decisió; fixa els bàndols; retroalimenta el debat amb adrenalina i amb identificació de grup; i, sobretot, garanteix la conjunció. Una realitat presentada amb les seves cinc o sis dimensions reals és gairebé impossible de mobilitzar informativament. La mateixa realitat reduïda a dues opcions és gestionable, repetible, virable cada vegada que convingui. La complexitat és enemiga del cicle informatiu; el maniqueisme n'és l'aliat natural.

✦ ✦ ✦

Les verticals i el modelatge de la ciutadania

Quan els cinc mecanismes —amb la pinça maniquea com a multiplicador— operen alhora i de manera sostinguda durant anys, el resultat agregat no és simplement una agenda informativa: és la construcció d'unes verticals temàtiques tan potents que configuren l'estructura mateixa del que considerem important. La crisi econòmica ocupa l'agenda durant mesos i tot s'hi orienta. Després passa a la crisi de l'habitatge i tot s'hi orienta. Després a un altre tema. I cada tema, mentre dura, es presenta amb la implicació tàcita que aquesta és l'única cosa que mereix la nostra atenció. La resta queda subordinada, secundària, gairebé inexistent.

El cost per a la Societat d'aquest mecanisme és gran i en bona part invisible. Configura el que considerem normal, raonable, moderat o extremista. Modela el camp de les opinions «acceptables». Determina què val la pena discutir i què queda fora dels límits del debat. Modela ciutadans, vots i comportaments. I tot això —insisteixo— abans del que solem anomenar «debat democràtic», no en el seu si.

Em sembla intel·lectualment honest dir-ho amb la contundència que el fet mereix: això és, al meu entendre, un mecanisme de control social. No coercitiu, no centralitzat, no orquestrat per cap voluntat única. Però amb conseqüències civils profundes. Que ningú el dirigeixi conscientment no el converteix en menys eficaç —ans al contrari, el fa més difícil d'impugnar, perquè no té un responsable clar a qui demanar comptes. La paradoxa del nostre temps és que hem construït un dispositiu de configuració col·lectiva de la percepció més potent que cap dels que les autocràcies del segle XX podien somiar, i ho hem fet sense voler-ho i en règim de llibertat formal.

El més perillós no és, doncs, que el ciutadà tingui un debat dins d'un marc i el rebutgi argumentadament. Si tot anés així, encara estaríem en un terreny clarament democràtic. El més perillós és que el ciutadà no veu el marc. El marc és aire: és la condició mateixa del seu pensament. I opinar lliurement dins d'un marc invisible que s'ha instal·lat sense permís no és opinar lliurement. És reproduir-lo.

✦ ✦ ✦

Cap immunitat: la lluita comuna

Aquí torno a la confessió del començament, perquè és essencial. Ningú està blindat davant d'aquest mecanisme. Tampoc jo. La pròpia educació, els propis arguments, les pròpies indignacions —fins i tot les que sentim com a més autèntiques— poden venir parcialment configurades sense que ho sapiguem. La consciència del mecanisme no atorga immunitat: només permet la lluita.

I reconèixer això sense vergonya em sembla el primer acte intel·lectualment honest. La trampa més temptadora —i probablement la més perillosa— seria adoptar la postura del qui ho té tot superat: el crític professional que tot ho desemmascara, el ciutadà il·luminat que veu el que els altres no veuen. Aquesta postura és perversa per dos motius. El primer és la falsedat: ningú no està fora del marc. El segon, encara més greu: qui es creu fora del marc dominant sovint només ha quedat instal·lat en un marc alternatiu —el dels mitjans dissidents, contraris al corrent majoritari, identitàriament perifèrics— que opera exactament amb els mateixos cinc mecanismes amb el signe canviat. La selecció hi és, la jerarquització hi és, l'enmarcament també, el tempo i la conjunció igualment. El marc majoritari ha estat substituït per un marc minoritari, però el ciutadà continua pensant amb un marc que no és seu. Només n'ha canviat el contingut.

La posició que em sembla més propera a la realitat del mecanisme és, simplement, la del qui es manté en lluita sense pretendre haver-la guanyat. Algú que sap que pot caure-hi, que ha caigut moltes vegades, que probablement torna a caure-hi sense adonar-se'n, i que tot i així continua aturant-se, preguntant-se i intentant obrir el marc cada vegada que pot. No és heroic. És modest. Però aquesta modèstia em sembla intel·lectualment més habitable que la suficiència de qui ja s'ha declarat fora del problema.

✦ ✦ ✦

El pensament crític com a defensa civil

La setmana passada vaig dedicar un article sencer al pensament crític com a arrel. Aquell article afirmava per què és imprescindible. Aquest, en certa manera, n'és la cara complementària: aquí parlem de davant què és imprescindible.

Cal entendre, però, que el pensament crític no és una virtut intel·lectual elegant, ni un do innat d'algunes persones especialment dotades, ni un acabat acadèmic. Davant del mecanisme que acabem de descriure, és una cosa molt més pràctica i molt menys lluïda: és, fonamentalment, l'hàbit d'aturar-se. Aturar-se davant del que els mitjans ens estan oferint cada dia i no donar-ho immediatament per bo. No prendre l'agenda del dia com a l'agenda del món. No prendre l'adjectiu com a descripció. No prendre la urgència com a importància. Reconèixer la pinça binària quan se'ns ofereix i resistir-se a agafar-la només per estalviar-nos la feina del matís.

És un hàbit lent, repetit, sempre incomplet. La majoria de vegades no porta a cap conclusió ferma —no es tracta d'arribar a una contraopinió més pulcra, sinó de mantenir un marge respecte de l'opinió preconfigurada que se'ns vol fer passar per pròpia. Aquest marge no és gran. La maquinària és vastament superior al gest individual; qualsevol persona honesta ho ha de reconèixer. Però el marge, per petit que sigui, existeix. I la seva existència és la diferència entre opinar dins d'un marc construït per algú altre i opinar lluitant perquè el marc no ens pensi del tot.

Humanitas contra strepitum —el lema d'aquest blog— no és, doncs, una consigna estètica sobre el soroll genèric del nostre temps. És exactament això: la paraula plena i pensada del ciutadà davant l'agenda imposada del conjunt mediàtic. La consciència oberta davant el marc tancat. El judici propi, lent i construït, davant l'opinió preconfigurada que se'ns vol fer passar per pròpia. Una lluita modesta, sense garanties, que probablement no es guanya mai del tot. Però que val la pena.

Perquè la diferència entre ser ciutadà i ser peça d'un dispositiu es juga, cada dia, exactament aquí.

✦ ✦ ✦

«L'absència de pensament que predico tan freqüentment no és estupidesa; pot trobar-se en gent molt intel·ligent, i una mala voluntat no n'és la causa. Es tracta més aviat de l'absència d'una decisió: la de pensar.»

— Hannah Arendt, La vida de l'esperit, 1971

✦

Contacte

Ens encanta escoltar les teves idees i comentaris.

Contacte

hola@civisetomo.cat

© 2025. Tots els drets reservats.