El pensament crític: arrel de tot

✦✦✦

Hi ha una expressió que aquests darrers anys he sentit créixer en àmbits molt diversos —reunions de feina, articles d'opinió, plans d'estudi, declaracions polítiques, currículums—: pensament crític. La fórmula apareix amb una freqüència que crida l'atenció, i sovint en boca de qui acaba de fer just el contrari del que diu defensar.

«Sigues crític» ha passat a voler dir, en moltes converses, pensa com jo. Examinar és, sovint, atacar. La crítica s'ha confós amb la contestació, la contestació amb el rebuig, i el rebuig amb el cinisme. Així, qui més proclama exercir el pensament crític pot acabar essent qui menys el practica: el fa servir com a eina d'agressió cap enfora en lloc d'eina d'examen cap endins.

Aquesta degradació semàntica no és un detall menor: ja és part del problema. Quan una facultat es converteix en eslògan, deixa de ser facultat. Per això convé començar per la pregunta més bàsica: de què parlem realment quan parlem de pensament crític.

✦ ✦ ✦

Què és, què no és

Convé començar per delimitar. El pensament crític no és escepticisme militant ni cinisme. No és l'hàbit de qui dubta de tot per sistema, ni la fatiga de qui ha deixat de creure en res i n'ha fet mètode. Tampoc no és la contradicció reflexa: rebatre l'altre per principi no demostra rigor; demostra tossuderia. I no és, sobretot, una postura: no es porta com es porta una mirada altiva, sinó que es practica.

En sentit propi, el pensament crític és tres coses alhora —i les tres han d'anar juntes per ser-ho de veritat.

És, primer, una facultat de discerniment. La capacitat de distingir el que sé del que crec saber, l'opinió de l'evidència, la intuïció de l'argument, la conclusió de la premissa. Sense aquesta capacitat, el pensament és una massa indiferenciada on totes les afirmacions tenen el mateix pes —i quan totes les afirmacions tenen el mateix pes, res no pesa.

És, en segon lloc, una pràctica d'autoexamen. El primer exercici del pensament crític no consisteix a examinar el que diuen els altres: consisteix a examinar el que es diu un mateix. Aquesta diferència ho canvia tot. El pensament que apunta cap enfora és fàcil; el que comença pel mirall demana hores de pràctica i una tolerància alta a la incomoditat. La filosofia clàssica ho havia entès: la divisa del temple de Delfos —coneix-te a tu mateix— no és un consell terapèutic. És una instrucció epistemològica. Sense conèixer com funcionen els meus mecanismes de creença, no puc avaluar honestament les creences que tinc.

I és, finalment, una disposició escèptica controlada. No el dubte permanent que paralitza, sinó la prudència de no acceptar afirmacions sense fonamentació suficient —començant per les afirmacions pròpies. L'escepticisme ben entès és la temperatura justa entre dos extrems: la credulitat que ho accepta tot i el cinisme que no accepta res. Cap de les dues postures pensa: l'una creu, l'altra renuncia.

✦ ✦ ✦

Dos llibres, dos vessants

Hi ha llibres que es llegeixen i hi ha llibres que es queden. En la formació del meu propi pensament crític, dos llibres llegits gairebé seguits van assentar de manera definitiva alguna cosa que abans tenia de manera imprecisa.

El primer és Why People Believe Weird Things, de Michael Shermer. Un historiador de la ciència que dedica un volum sencer a desmuntar amb rigor i sense ironia barroera els mecanismes pels quals creiem coses que no es sostenen: pseudociències, supersticions, narratives de conspiració, sistemes de creença que persisteixen malgrat l'evidència en contra. La tesi central de Shermer és senzilla i incòmoda: el cervell humà està dissenyat per buscar patrons, atribuir intencions i evitar la dissonància cognitiva. Som màquines de creure, no de provar. Pensar críticament demana esforç precisament perquè anem en contra d'aquest disseny.

El segon és El cisne negro, de Nassim Nicholas Taleb. Un assagista i estadístic que estudia com els esdeveniments altament improbables però d'enorme impacte —els «cignes negres»— transformen el món, i com nosaltres, després que es produeixen, els racionalitzem en narratives que els fan semblar previsibles. Som màquines de narrar el passat com si fos coherent, però no de preveure el futur. Construïm contínuament històries que ens donen la il·lusió de control sobre allò que és, en gran part, fora del nostre abast.

Si Shermer ens ajuda a entendre per què creiem malament, Taleb ens ajuda a entendre per què preveiem malament.

Aquestes dues fragilitats —la del creure i la del preveure— són, juntes, gairebé tot el territori on el pensament crític erra. Confondre coincidència amb causalitat. Confondre fluència amb veritat —si una idea s'expressa bé, si sona bé, ja ens sembla certa. Confondre la pròpia intuïció amb evidència. Construir narratives després del fet que ens fan creure que ja ho sabíem. Subestimar la incertesa. Sobreestimar el control. Errors quotidians, gairebé invisibles, que sumats tenen un cost alt: individual, professional, col·lectiu.

Per això el pensament crític és arrel: no perquè sigui més important que altres facultats —la imaginació, l'empatia, el coratge—, sinó perquè és la facultat sense la qual les altres no tenen referent. Una imaginació sense pensament crític pot fabricar mites; una empatia sense pensament crític pot deixar-se manipular; un coratge sense pensament crític pot defensar la pitjor causa amb la millor de les voluntats.

✦ ✦ ✦

Per què costa tant

Si el pensament crític és tan central, ¿per què s'exerceix amb la lleugeresa que sovint observem? La pregunta admet diverses respostes, i cap no és senzilla.

La primera resposta és que pensar críticament comença per un mateix, i això és incòmode per naturalesa. No és agradable descobrir que la pròpia opinió de fa cinc minuts no es sostenia, que l'argument que defensaves amb passió tenia una falla bàsica, que la premissa de la qual partíem era un prejudici més que un fet. La pràctica honesta del pensament crític exigeix tolerància a aquesta incomoditat continuada. No és un exercici que es faci un cop i ja: és un exercici que demana tornar-hi cada dia. I com tot exercici, costa.

La segona resposta és que demana als formadors —pares, mestres, mentors, caps— el que volen formar. No es pot transmetre pensament crític sense haver-lo cultivat primer en un mateix. Aquest és el coll d'ampolla més pràctic: la transmissió no és teòrica, és encarnada. L'aprenent l'absorbeix observant com el seu referent dubta de si mateix, com revisa les pròpies premisses davant l'evidència, com matisa una afirmació rotunda quan algú l'interpel·la amb fonament. Si el formador no fa aquest exercici davant l'aprenent, no està formant pensament crític, encara que el nom de la matèria es digui així.

La tercera resposta —i potser la més fonda— és que anem equipats per al contrari. El cervell humà funciona per heurístiques, dreceres, marcs preestablerts. Hem evolucionat per decidir ràpid amb informació incompleta, no per analitzar amb cura cada situació. Pensar críticament és, en sentit literal, anar a contracorrent del propi funcionament per defecte. És exigir al cervell que faci allò pel qual no està optimitzat.

Aquí em correspon ser honest. He arribat a aquest punt de l'article després d'una conversa preparatòria en què jo mateix vaig caure en el mecanisme que estic descrivint. Un interlocutor atent me'n va fer notar i només llavors vaig poder reformular el que volia dir. No diria que això em passi sempre, ni tan sols sovint; però que pot passar-me, i que de fet em passa, és evident. Els apriorismes són fils subtils, gairebé invisibles, presents fins i tot en qui té anys d'experiència pensant precisament sobre això.

La diferència entre qui pensa críticament i qui no, no és que l'un caigui en biaixos i l'altre no. És que l'un està disposat a reconèixer-los quan els hi assenyalen, i l'altre no. Aquesta és la prova més fiable de pensament crític que conec: no la sofisticació dels arguments, sinó la rapidesa amb què algú està disposat a dir «tens raó, no havia pensat en això» o «deixa'm reformular el que acabo de dir, era més tort del que pensava». Qui no és capaç d'aquesta gimnàstica menor —qui prefereix defensar el que ja ha dit a costa del que és veritat— ha pres una decisió moral, no intel·lectual.

I la quarta dificultat —en darrer lloc, no en primer— és que qui pensa críticament fa companyia incòmoda. No perquè ningú vulgui impedir-ho deliberadament, sinó perquè la fricció que produeix el pensament que examina ens resulta molestosa, en algun moment o altre, a molts de nosaltres. Els grups tendeixen a la cohesió, i la cohesió descansa sovint en consensos no examinats. És més fàcil viure entre gent que confirma el que ja pensem. Per això la pràctica del pensament crític troba sovint poca demanda real, malgrat la demanda nominal: una cosa és voler-lo a la societat, una altra és voler-lo a la pròpia taula.

Aquestes quatre dificultats —la del mirall, la del formador, la del cervell, la del grup— no són excuses per no exercir-lo. Són, precisament, les raons per les quals exercir-lo importa.

✦ ✦ ✦

Per què és virtut moral

Pensar críticament no és, com de vegades es diu, una virtut intel·lectual. O ho és, sí, però en un sentit insuficient. Aquí es defensa una idea més exigent: el pensament crític és, abans que res, una virtut moral.

Ho és perquè qui no l'exercita no enganya només la pròpia ment: pot acabar enganyant els altres i contribuint a un món on cadascú es troba més sol perquè ningú no examina res. Ho és perquè cada decisió no examinada pot ser, sense saber-ho, una injustícia. Ho és perquè cap convivència democràtica funciona si els que hi participem no som capaços d'examinar el que se'ns diu i, si cal, dissentir-ne amb arguments. Sense aquesta capacitat, la democràcia es buida; sense aquesta capacitat, qualsevol veu —pel volum, per la repetició, per l'algoritme— pot prendre el lloc del raonament.

Una societat de pensadors crítics no és una societat sense conflicte: és una societat on els conflictes es desplacen del nivell de la indignació al nivell de l'argument. Aquest desplaçament és gairebé tot. Una societat on el pensament crític s'erosiona és una societat on les emocions decideixen per les persones, i on les persones, sovint sense saber-ho, decideixen contra els propis interessos perquè algun discurs, alguna màquina o algun algoritme les ha convençudes que sentir intensament és el mateix que pensar amb claredat.

Humanitas contra strepitum. La humanitat contra el soroll. El lema d'aquest blog no és una imatge bonica: és la descripció d'una elecció moral. I en aquesta elecció, el pensament crític és la primera barricada. Sense ell, el soroll guanya, perquè no queda cap criteri intern que pugui distingir entre el que mereix ser dit i el que només ressona. Amb ell, encara que sigui imperfectament, encara que caiguem cada dia en alguns dels mecanismes que diem voler combatre, hi ha una possibilitat. La possibilitat —fràgil, exigent, mai consolidada— d'una vida i d'una convivència on les paraules tornin a tenir pes.

Per això és arrel de tot. No de l'educació formal —encara que l'escola sigui el primer terreny on el pensament crític es planta o es desatén, i encara que casa, amistats, professió i lectures el reforcin o l'erosionin després—, sinó de tot. De la conversa amb un fill, del judici sobre una notícia, de la decisió professional, del vot, de l'amistat. De cada moment en què algú s'atura un instant i es pregunta: ¿el que estic a punt de dir, ho he examinat, o és el primer que m'ha vingut perquè és el que ja pensava?

D'aquesta pregunta, repetida cada dia, pot néixer la resta.

«El que jo proposo, doncs, és molt senzill: no és res més que pensar el que fem.»

— Hannah Arendt, La condició humana (1958)

✦

Contacte

Ens encanta escoltar les teves idees i comentaris.

Contacte

hola@civisetomo.cat

© 2025. Tots els drets reservats.