El compromís i la involucració

✦✦✦

Vull començar per una distinció lèxica que el català conserva i que altres llengües no marquen amb la mateixa claredat. No en faré anàlisi lingüística rigorosa —els usos de ser i estar són plurals i tenen matisos que aquí em saltaré—, però em valdré de la diferència entre ser-hi i estar-hi com a metàfora útil per pensar dues maneres d’habitar el que un fa. Hi soc no és exactament hi estic. Es pot estar en un lloc sense ser-hi; es pot ser en un lloc fins i tot quan el cap sembla ocupat en una altra banda. El primer és, més aviat, una situació, una posició, una localització. El segon és una manera, una qualitat del vincle amb el que un fa o amb les persones que té al voltant. Una vegada un comença a tenir aquesta diferència en compte, descobreix que organitza una part inesperada de l’experiència humana.

Sembla una subtilesa gramatical, i en cert sentit ho és. Però aquesta subtilesa explica força bé alguna cosa que es viu sovint i que no és fàcil de verbalitzar —i que, a més, no sempre es veu des de fora. La diferència entre ser-hi i estar-hi és, sobretot, una diferència interior. Cadascú sap amb prou claredat en quin estat habita una activitat, una relació, un projecte concret. El de fora ho sap molt menys: a vegades es nota, sovint no. Pot ben passar que algú visqui un procés amb una entrega que el va esgotant físicament i psicològicament i que, malgrat això, la seva presència en aquell procés sembli quasi transparent als ulls dels altres. Pot passar també el contrari: que algú estigui en un projecte amb correcció funcional i, alhora, la seva presència visible —la veu, el carisma, la capacitat d’omplir una sala— s’imposi a tothom. La presència visible té el seu propi valor i el seu propi pes, però no diu gairebé res segur sobre si una persona és o està en el que fa per dins. La diferència que aquí m’ocupa no es llegeix a les actes ni als ulls dels altres: es llegeix per dins.

És sobre aquesta dimensió interior que vull pensar avui. Per fer-ho em valdré de tres paraules que sovint es fan servir com a sinònimes i que no ho són: compromís, involucració i iniciativa. La trampa que pretenc desfer no es resol amb dues categories soles.

✦ ✦ ✦

Compromís, iniciativa, involucració

El compromís és, sobretot, una qüestió de paraula complerta. M’he compromès a fer una cosa, i la faig. M’he compromès a ser-hi, i hi soc —o més ben dit, hi estic, perquè el compromís garanteix presència, no manera. El compromís és el fonament del professionalisme, de la confiança social, de la convivència mateixa. Sense compromís no hi ha civilització: és el que sosté que el metge atengui el dilluns el que havia promès el divendres, que el professor entri a l’aula a l’hora, que l’amic vingui al funeral. El compromís es pot exigir, es pot avaluar, es pot incorporar a un contracte. És la prova externa de la fiabilitat humana, i com a tal és valuós i necessari. No té res de menor.

La involucració és una altra cosa, encara que sovint coincideix amb el compromís a la mateixa persona. La involucració és que la cosa em contingui i que jo la continc: que el projecte m’importi pel projecte mateix, no per la posició que m’ocupa dins del projecte; que la conversa m’interessi per la persona que tinc al davant, no per la satisfacció que m’aporta; que l’amistat hi sigui per l’amic, no per la utilitat que em reporta. La involucració es viu per dins. No deixa marca administrativa. No apareix en un currículum ni en una llista d’aportacions. És un mode de relació, no una acció. I per això mateix no es pot exigir per contracte, no es pot mesurar des de fora amb gaire fiabilitat, i no es pot fingir gaire temps —encara que es pugui simular força bé durant temporades llargues si convé.

Entre les dues hi cap la iniciativa, que és la que sovint es confon amb la involucració i no ho és. Una persona pot tenir molta iniciativa per molts motius diferents. Pot tenir-la perquè és inquieta per temperament, perquè és ambiciosa, perquè vol fer carrera, perquè li agrada distingir-se, perquè calcula —encertadament o no— que fer més del que toca acabarà reportant-li avantatges. Cap d’aquestes motivacions és il·legítima en si mateixa; són motivacions humanes, comunes, i que no demanen ser jutjades. Però cap d’elles, per ella sola, no és involucració. Es pot fer molta més feina del que es demana sense que el projecte t’importi per ell mateix. Sovint és exactament així. La iniciativa és una manera particularment activa de complir; pot ser el camí cap a una involucració genuïna, però també pot no portar-hi mai. La proactivitat externa no és garantia de presència interior.

Si tornem ara a la distinció inicial: el compromís és, en essència, estar-hi. Es compleix, s’està disponible, no es falla. La iniciativa és una manera intensa d’estar-hi —se n’està amb energia, però se n’està. La involucració, en canvi, és ser-hi: la cosa em té i jo la tinc. Ja no es tracta d’estar present físicament o administrativament; es tracta d’haver-la fet pròpia. I aquí cal una precaució important. Això no implica que ser-hi sigui millor que estar-hi. Implica només que són dues maneres diferents d’habitar el que un fa. Una vida sencera viscuda majoritàriament en l’estar-hi —complint, sent fiable, fent allò que toca— pot ser una vida del tot honorable. Ningú pot ser-hi a tot arreu, i pretendre-ho seria, més aviat, una forma d’esgotament o de simulació. La diferència que aquí m’ocupa és descriptiva, no jeràrquica.

✦ ✦ ✦

Una descoberta tardana

Em fa fer aquesta reflexió, sobretot, una descoberta que m’ha arribat tard. Durant molts anys vaig pensar que la manera com em vinculava amb la feina, amb les amistats, amb les persones que m’importaven i amb els projectes en els quals participava era una manera comuna —si no la més comuna— de fer aquestes coses. La cosa em travessava, no podia evitar-ho, i suposava que a la majoria li passava igual. Suposava, en altres paraules, que la involucració era el règim per defecte: que tothom es vinculava amb una intensitat semblant amb el que tenia entre mans, i que les diferències havien de ser, més que res, de circumstància —cadascú feia el que podia, alguns hi posaven més temps perquè en disposaven més, alguns hi posaven menys per cansament momentani.

Em va costar admetre que això no era exactament així. Hi ha una manera de relacionar-se amb les coses que és més estar-hi que ser-hi, no per defecte humà sinó per opció raonable —i fins i tot saludable. Hi ha persones que escullen, conscientment o no, no fer-se travessar gaire pel que fan, perquè saben que la travessada té un cost, perquè volen reservar el cor per a altres coses, o perquè senzillament la seva relació amb les seves activitats funciona millor en aquest registre. No és que se’ls escapi la dimensió més fonda; és que la fan jugar en altres àmbits o en altres èpoques de la vida. Em va costar entendre-ho perquè jo no funciono així. Vaig necessitar temps per veure que el que jo vivia com a norma —la presència sencera, la cosa que m’entra a dins fins que la sento meva— no era universal, sinó una manera meva de ser-hi, i que aquesta manera tenia el seu propi cost, els seus propis efectes secundaris. I no que era la manera correcta de fer les coses.

Confesso també que durant temps vaig llegir aquesta manera meva com a excés d’empatia. Em deia: et vincules massa, t’has d’aprendre a separar, no pots dur-te totes les coses dins de tu. I la diagnosi no anava del tot desencaminada —hi havia, sí, un component d’empatia que treballava pel seu compte i que m’esgotava. Però amb el temps em vaig adonar que sota l’empatia hi havia una cosa més arrelada i menys plàstica: l’instint de fer propi el que feia, de ser-hi en lloc d’estar-hi, com a manera per defecte i no com a elecció ocasional. No havia cultivat la disposició; em sortia així, des de no recordo quan. Era el meu temperament, no la meva virtut. I per això mateix no podia presumir-ne: el que un porta de sèrie no és cap mèrit. Era, simplement, com era.

I tot i amb això —i aquest és l’element més útil de la descoberta— hi ha hagut moments en la meva vida en què he funcionat només per compliment. Hi ha hagut feines, èpoques, contextos, projectes en què jo, que portava la disposició de sèrie, he estat sense ser-hi. Sense fer cap fracàs visible: complint correctament, fent el que tocava, sent fiable. Però per dins sabia perfectament que el projecte no m’havia entrat. I sabia distingir aquell estat —el d’haver decidit, conscientment o no, no donar-li carta interior— del de quan sí li donava. Si fins i tot a algú que té l’instint de fer propi el que fa li passa que en certs moments es retira a la línia del compliment, la conclusió que en treia era senzilla: la involucració no és una qualitat estable que un té o no té. És una disposició que s’exerceix o no s’exerceix cada vegada, en cada relació, en cada projecte, en cada conversa.

✦ ✦ ✦

El preu del ser-hi

Si la involucració fos una virtut neta, no caldria pensar-hi gaire. Però no ho és. Ser-hi del tot, en allò que es decideix que comptarà del tot, té un cost real, i convé conèixer-lo per no fingir que no existeix.

El cost més immediat és energètic. Una jornada plena de ser-hi esgota d’una manera diferent del cansament d’una jornada plena d’estar-hi. Pot ser una jornada idèntica en hores i en tasques i, tanmateix, l’una donarà com a resultat un cansament administratiu —cansament físic, cansament cognitiu, però amb el cap clar— i l’altra donarà un cansament més profund, perquè un hi ha posat alguna cosa pròpia que no es recupera tan fàcilment. El ser-hi no és intensiu en hores; és intensiu en alguna cosa més difícil de mesurar, que un mateix nota però que costa de quantificar. Hi ha èpoques de la vida en què aquest cansament s’acumula i no es paga amb un cap de setmana. Cal una cura particular per saber-lo gestionar.

El segon cost és la fusió. Quan un és allà on és, el límit entre la cosa i un mateix s’aprima. Pot esdevenir difícil distingir on acaba el projecte i on comença un mateix. Això, que té avantatges —dona pes propi a la feina, fa pesar el resultat, alimenta la cura del detall— té també un risc: que la pèrdua del projecte amenaci la pèrdua del jo. Quan una cosa que ha estat per a tu ser-hi s’acaba, no notes que se’t tanca un calaix: notes que se’t buida una habitació interior. Això explica per què certes pèrdues professionals, certs comiats d’una etapa de la vida, certs canvis aparentment menors, fan més mal del que s’admetria. Ser-hi implica que el comiat tindrà un pes que el comiat des de l’estar-hi no té.

I el tercer cost és el de la invisibilitat. Qui és allà on és rarament es queixa, perquè la manera mateixa de fer-hi no entén la queixa com a llenguatge. Per això és sovint qui menys es protegeix. La gent del seu voltant pot acabar pensant que es tracta, simplement, de la seva natura, i pot deixar de notar el que hi ha posat. No és malícia; és un efecte previsible. Qui és hi és sense fer soroll, i el silenci permet oblidar que algú està sostenint. Aquest no veure és, potser, el cost més subtil i el més corrosiu a llarg termini.

Cap d’aquests costos no és una raó per no ser-hi. Són, més aviat, raons per saber el que es fa quan un decideix —o no decideix, simplement viu— ser en lloc d’estar. Conèixer el preu de les coses no és el mateix que renunciar-hi. Però fer com si no n’hi hagués sí que és una manera de fer-se mal en silenci.

✦ ✦ ✦

Camins diferents cap a una mateixa disposició

Cada persona arriba a la disposició a ser-hi per camins diversos, i convé no proposar un únic camí com a vàlid. Hi ha qui, com el cas que he posat sobre mi mateix, té aquesta disposició com a temperament: li surt instintivament, l’ha tinguda des de sempre, no l’ha hagut de buscar enlloc. No és la majoria, i no és cap virtut: és com l’oïda absoluta o la facilitat per als idiomes —un do natural, no un mèrit.

Hi ha qui la cultiva al llarg dels anys, primer per imitació d’algú estimat —un pare, una mare, un mestre, un amic que feia així les coses— i després per hàbit propi. Cultivar una disposició interior no és el mateix que adquirir una habilitat tècnica: no s’aprèn en un curs, no es treballa amb exercicis, no es certifica. Es va construint per repetició lenta, per fidelitat petita a moments concrets, per haver-se vist a si mateix del tot present a alguna cosa i haver descobert que això produïa un cert tipus de sentit. A força d’experiències així es va arrelant una disposició que de jove no s’hi tenia. La predisposició a ser-hi es pot entrenar, sí; però l’entrenament és lent i el mecanisme funciona més per contagi i per hàbit que per voluntat directa.

Hi ha qui mai no la cultiva i acaba travessant la vida d’una manera diferent. Persones que viuen sobretot en l’estar-hi i que mantenen amb el que fan una relació funcional i correcta, i que no per això són persones menys plenes. Algunes d’aquestes persones reserven la dimensió del ser-hi per a un parell de coses molt seleccionades —un fill, una afició, una causa— i en la resta es queden en l’estar correcte. Aquesta és una arquitectura vital perfectament habitable, i potser fins i tot saludable. No hi pot haver imposició d’una forma sobre l’altra; la pluralitat de maneres d’habitar la vida és la regla, no l’excepció.

I hi ha qui canvia de règim al llarg dels anys. Hi ha èpoques de la vida en què un és en moltes coses; en d’altres es retreu, viu sobretot en l’estar-hi, i descansa. La vida té estacions internes que no responen ni al calendari laboral ni als propòsits anuals: responen a un ritme propi que cadascú coneix més o menys, i que cal respectar tant en un mateix com en els altres. Demanar-se a si mateix —o demanar a un altre— estar en el ser-hi permanent és demanar una cosa que cap ésser humà sosté indefinidament.

✦ ✦ ✦

Si hi ha alguna observació pràctica que es desprengui de tot això, no és cap recepta. És, més aviat, una invitació a fer servir la diferència entre ser-hi i estar-hi com a llum interna, no com a jutge. Posar-se davant d’una activitat, d’una conversa, d’una persona, i preguntar-se de manera senzilla: ara mateix, hi soc o hi estic? La pregunta no es fa per culpa, ni per disciplinar-se cap a un règim que no es vol o no es pot mantenir. Es fa per saber. Algunes vegades la resposta serà hi estic i estarà bé que sigui així: és el que toca, és el que el moment permet, és el que un escull. Altres vegades la resposta serà hi soc i també estarà bé. I, ocasionalment, la pregunta revelarà que un està en una situació en què voldria ser-hi i, tanmateix, hi és només estant-hi —i aquí la pregunta sí que pot orientar una correcció petita, sense necessitat de drames.

Reconèixer el ser-hi quan es presenta, en un mateix i en els altres, és potser la utilitat més concreta de la distinció. No per premiar-lo ni per posar-lo en cap pedestal, sinó simplement per veure’l. Qui és allà on és rarament demana res a canvi —però sentir-se vist sol ser suficient. Una observació precisa, dita amb senzillesa, fa més que qualsevol agraïment retòric. No és afalac: és precisió.

Aplicada a un mateix, la pregunta no canvia: on hi soc? on només hi estic? No es tracta d’arribar a ser-hi a tot arreu —és impossible i probablement fals. Es tracta de saber on s’és i on s’està. I, més encara, de comparar la distribució que un ha anat fent sense pensar-hi amb la que faria si parés un moment a pensar-hi.

Aquesta és tota la conclusió: una distinció més per a la caixa d’eines de l’autoexamen amable. No una virtut nova per perseguir; només una llum, una de tantes, per veure-hi una mica millor.

✦ ✦ ✦

«És el temps que has donat a la teva rosa el que fa la teva rosa tan important.»

— Antoine de Saint-Exupéry, Le Petit Prince

Contacte

Ens encanta escoltar les teves idees i comentaris.

Contacte

hola@civisetomo.cat

© 2025. Tots els drets reservats.