De què parlem quan parlem de llibertat d'expressió

✦✦✦

Hi ha conceptes que s'invoquen tant que acaben perdent sentit. La llibertat d'expressió n'és un. La invoquen amb la mateixa convicció el dissident perseguit i el conferenciant que es queixa que un mitjà no l'ha entrevistat. La invoquen el periodista al qual amenacen i el polític al qual se li objecta una afirmació falsa. El reporter amenaçat l'invoca com a víctima; el demagog amb columna setmanal, també. S'ha convertit en una paraula magnètica que tothom es vol penjar al pit, sovint sense saber què protegeix exactament i sovint, precisament, per no haver-ho de saber.

Aquest article no defensa la llibertat d'expressió contra ningú: és un dret fonamental, conquerit amb segles de lluita, i una de les bases sobre les quals s'aguanta tota societat oberta. Aquest article defensa la llibertat d'expressió del seu propi malentès. Perquè el risc més gran que avui té aquest dret no és l'atac frontal del tirà —que continua existint i contra el qual cal vigilància constant—, sinó el desgast lent que produeixen els qui se l'apropien per encabir-hi qualsevol cosa.

✦

Què protegeix, exactament, la llibertat d'expressió

L'origen del dret és clar. Protegeix el ciutadà davant l'Estat. Vol dir que el poder no et pot empresonar, censurar prèviament, multar o silenciar pel que penses i dius. És una conquesta liberal moderna —Locke, Mill, els revolucionaris americans i francesos— que respon a una necessitat històrica precisa: el monarca, l'Església, el partit únic, no han de poder dictar el que es pot pensar.

Aquest és el nucli del dret. Al voltant, la jurisprudència moderna —des de la Declaració Universal fins als grans textos europeus— l'ha estès per cobrir també certes interferències privades i per imposar a l'Estat l'obligació de garantir-ne l'exercici efectiu. Però aquesta extensió ha conservat sempre la lògica original: el dret protegeix la paraula davant el poder, en totes les seves formes, sense convertir-se mai en immunitat universal del qui parla. La línia s'ha fet més ampla; no s'ha esborrat.

La llibertat d'expressió no és el dret a no ser contestat. Quan algú diu una barbaritat i mil persones li responen, no l'estan censurant: estan exercint el seu propi dret a expressar-se. Confondre la rèplica amb la repressió és confondre l'aigua amb el foc.

La llibertat d'expressió no és el dret a tenir audiència. Una plataforma privada que decideix no publicar-te, un mitjà que no et convida, una xarxa social que t'expulsa per haver violat les seves normes —tot això pot ser discutible, criticable, fins i tot políticament problemàtic, però no és censura en sentit estricte. És la decisió legítima d'un actor privat sobre el seu propi espai. El dret protegeix la veu, no l'altaveu.

I, sobretot, la llibertat d'expressió no és la impunitat. El dret a expressar-se no anul·la la responsabilitat pel que es diu. Hom pot ser civilment denunciat per calúmnia, professionalment apartat per mentides, socialment “ostracitzat” per ofenses greus. Que la repressió penal no sigui legítima no vol dir que cap conseqüència no ho sigui. Aquesta distinció elemental —entre la llibertat com a protecció contra l'Estat i la llibertat com a immunitat universal— és la frontera que avui està més erosionada. I és la frontera que aquest article vol restablir.

✦

Quatre maneres d'invocar el dret per fugir-ne

Hi ha un patró que es repeteix tant que ja conforma una mena de gramàtica. El reconeixereu de seguida.

Primer: «Em censuren». L'usen dirigents polítics quan la premsa els repregunta, opinadors quan se'ls discuteix una afirmació, personatges públics quan reben crítiques. Però el que descriuen no és censura: és contestació. La paradoxa és gairebé còmica —tenen plataforma, micròfon, columna setmanal, programa de televisió— i diuen estar silenciats. La queixa, en realitat, és una altra: no toleren que parlar tingui rèplica.

Segon: «No tinc llibertat d'expressió». Variant més sofisticada de l'anterior. La utilitzen els qui confonen el dret a expressar-se amb el dret a una audiència garantida. Quan una editorial els rebutja un manuscrit, quan un mitjà els retira la columna, quan una xarxa social els suspèn el compte, ho llegeixen com una violació d'un dret fonamental. Però el dret no obliga ningú a publicar-te, a contractar-te o a amplificar-te. Cobreix el fet de poder parlar; no el fet d'haver de ser escoltat.

Tercer: «És la meva opinió». Aquí el dret ja no s'invoca per protegir el missatge sinó per blindar el missatger. La frase pretén convertir tot enunciat en intocable pel sol fet d'haver estat formulat com a parer personal. Però el dret a tenir opinions no equival al dret a tenir-ne d'irresponsables. Una opinió és, per definició, un judici que es presenta al món, i el món té dret a examinar-la, contrastar-la i, si cal, qualificar-la. La fórmula «és la meva opinió» té una funció precisa: fer immune l'enunciat sense haver-lo de defensar.

Quart: «Han tret les meves paraules fora de context». Aquesta és la més tòxica de totes, perquè ja no defensa la paraula —la nega. Quan algú es veu acorralat per haver dit el que ha dit, en lloc de defensar-ho, rectificar-ho o disculpar-se, recorre a aquesta fórmula màgica. La transcripció és exacta, l'enregistrament és íntegre, la frase és inequívoca. Però el problema, ens diuen, és el context. Sempre hi ha un context que justifica, atenua, transforma. I com que el context invocat mai no es presenta sencer —sempre falta més—, l'argumentació és, per disseny, irrefutable.

Qui ha treballat trenta-quatre anys amb missatges públics aprèn a reconèixer aquesta operació de seguida. El «fora de context» no apareix mai com a primera reacció: apareix quan totes les altres han fallat. I sempre porta la mateixa estructura interna: la culpa és del receptor, no de l'emissor; el problema és la lectura, no l'enunciat. Una operació gairebé perfecta de transferència de responsabilitat. El comodí del covard amb micròfon.

✦

El dret com a coartada

Hi ha, però, un ús de la llibertat d'expressió que va més enllà de la confusió i que entra de ple en la perversió. És el que la converteix en cobertura farisea per a allò que precisament hauria de combatre.

Quan algú invoca la llibertat d'expressió per blanquejar una doctrina la finalitat de la qual és deshumanitzar l'altre, no està exercint un dret: està abusant-ne. El catàleg històric d'aquestes doctrines és llarg i va molt més enllà dels exemples que ens venen primer al cap. Hi ha el feixisme i el nazisme, certament. Però hi ha també els comunismes totalitaris, que en nom d'una veritat històrica han silenciat, deportat o liquidat dissidents. Hi ha les monarquies absolutes que no admetien rèplica perquè parlaven per delegació divina. Hi ha els fonamentalismes religiosos —de totes les confessions monoteïstes— que dicten el que es pot dir sobre el sagrat i ofeguen el que no s'hi conforma. Totes aquestes doctrines comparteixen una mateixa estructura: reclamen per als seus el dret a parlar mentre el neguen, en la pràctica, a la resta. Tolerar la intolerància en nom del pluralisme és, com va escriure Karl Popper, signar la sentència del pluralisme. La llibertat d'expressió no és, no pot ser, una escletxa per als enemics de la llibertat.

Quan algú invoca la llibertat d'expressió per defensar el negacionisme dels fets històrics establerts, no està exercint el dret a discrepar: està manipulant la realitat. Els negacionismes són tan diversos com les víctimes que cada règim produeix. Hi ha qui nega els grans genocidis del segle XX. Hi ha qui nega les fams provocades per planificacions ideològiques. Hi ha qui nega els crims dels totalitarismes propis o aliens. Hi ha qui nega les violències que la seva pròpia tradició política, religiosa o nacional ha exercit. Discrepar sobre les causes, les responsabilitats o les conseqüències d'un esdeveniment és legítim i necessari. Discrepar sobre la seva existència, quan està documentada per arxius, testimoniatges, proves materials i jurisprudència, no ho és. La història no és una opinió. Els fets no són un menú on cadascú escull el plat que li convé. Pretendre el contrari deixa de ser una posició intel·lectual per esdevenir una operació política.

I quan algú invoca la llibertat d'expressió per defensar la mentida flagrant —la mentida deliberada, sostinguda, repetida com a estratègia de comunicació— no està protegint un dret: l'està utilitzant com a escut. La paraula pública té un pes que el dret protegeix però no atorga: l'atorga l'honestedat, no la protecció jurídica. La mentida sistemàtica no és l'exercici d'un dret; n'és el paràsit. Confondre les dues coses és el que permet que avui certs dirigents puguin dir, amb tota la cara, que els qui els desmenteixen els ataquen la llibertat d'expressió.

Cal dir-ho clar: el dret a expressar-se no inclou el dret a deshumanitzar, ni el dret a falsificar el passat, ni el dret a mentir sense reserves. Qui pretén el contrari no defensa la llibertat d'expressió: l'utilitza, la buida i, quan li convé, l'arracona. La llibertat d'expressió és una conquesta civil massa important per ser convertida en coartada del seu contrari.

✦

El revers que ningú no vol pronunciar

Tot dret porta inscrita una responsabilitat correlativa. La llibertat d'expressió també. Però aquesta responsabilitat —el deure de pensar abans de parlar, el deure de respondre del que un diu, el deure d'honestedat amb els fets— rarament s'invoca per part dels qui invoquen el dret. És, sospitosament, la part que sempre queda fora.

Tanmateix, és la part decisiva. Perquè un dret sense responsabilitat associada no és un dret en exercici: és un privilegi reclamat. I un privilegi reclamat per tothom contra tothom és la definició mateixa del soroll on el pensament s'ofega.

La defensa més seriosa de la llibertat d'expressió no és invocar-la a crits cada vegada que algú ens contradiu. És exercir-la amb pes. Pensar abans de parlar. Defensar el que es diu en lloc d'amagar-se en el «fora de context». Reconèixer un error en lloc de blindar-lo amb «és la meva opinió». Distingir entre fets i opinions, entre crítica i atac, entre rèplica i censura. I, sobretot, no fer servir el dret de tots per protegir el privilegi propi.

És exigent, certament. Però la llibertat d'expressió és exigent per definició. Si no ho fos, no protegiria res que valgués la pena protegir.

«Anomenar malament les coses és afegir-se al mal del món.»

— Albert Camus

✦

Contacte

Ens encanta escoltar les teves idees i comentaris.

Contacte

hola@civisetomo.cat

© 2025. Tots els drets reservats.