Bruce

✦✦✦

Va ser a X — Twitter per als amics — on vaig llegir la pregunta. Apareixia enmig del soroll habitual de la xarxa, amb la lleugeresa d'aquells jocs que semblen trivials però que de vegades contenen alguna cosa que talla. La pregunta era: si et donessin ara un milió de dòlars en efectiu, renunciaries per sempre a escoltar música? La resta de la teva vida, sense una sola nota.

La meva resposta va arribar abans que hagués acabat de llegir la pregunta. No.

No per càlcul ni per reflexió elaborada. Simplement perquè hi ha preguntes que toquen alguna cosa tan constitutiva de tu que la resposta no necessita ser pensada: surt. I en aquest cas concret, el no immediat m'estava dient una cosa molt precisa sobre mi: que la música no és per a mi un plaer entre d'altres. Que sense ella no seria del tot jo.

Però el no, de fet, tenia un nom. Té un nom. I el seu nom és Bruce.

✦

Una presència que no saps que tens fins que la necessites

No penso en Bruce Springsteen cada dia. No l'invoco en les converses, no el cito quan vull impressionar ningú, no el faig servir com a referència fàcil. Durant setmanes senceres pot ser que no soni res seu a casa ni al cotxe ni als auriculars. I tanmateix hi és. Engranat en alguna capa de mi que no governo del tot, actuant de manera silenciosa i constant des de fa gairebé quaranta anys.

Me n'adono en moments concrets. Quan necessito inspiració i, sense haver-ho decidit, el que m'arriba instintivament és la seva música. Quan estic decaigut i el que m'ajuda no és cap consell ni cap raonament, sinó posar-me a escoltar-lo — sense triar cançó, sense programa, simplement deixant que soni. Quan sento que m'estic perdent i penso en la seva lluita, en com de malament ho va passar ell en determinats moments de la seva vida, i en com no va parar. Quan penso en honestedat i en la contradicció de voler ser millor persona del que ets i no sempre aconseguir-ho, penso en ell.

No és un recurs racional. És instintiu. I la distància entre el racional i l'instintiu, en aquest cas, ho diu tot: Bruce Springsteen no és per a mi algú a qui admiro conscientment. És algú que forma part del que soc, en un nivell que l'admiració no arriba a descriure.

✦

Com hi va entrar

No el vaig trobar jo. Me'l va fer trobar el meu germà Jordi, que ha viscut Springsteen amb una profunditat i una intensitat que durant anys em va superar. El meu germà té una manera de parlar d'ell que conté ja tota la comprensió que jo trigaria molt més a construir. Explicava un dia a una amiga que si algun dia baixés un extraterrestre a la Terra i li preguntés què és la música, li posaria Thunder Road. I li diria: això és la música.

Thunder Road és el Big Bang. El meu Big Bang springsteenià.

El meu germà la posava de manera obsessiva — una vegada i una altra — fins que es va convertir en part de les parets de casa. Me la sabia de memòria sense haver-la volgut aprendre mai. Hi havia moments que gairebé l'odiava. Però la repetició d'una cosa que no has triat no és sempre una imposició. De vegades és una inoculació lenta.

Van passar anys. I un dia Thunder Road ja no era la cançó del meu germà: era la meva. No sé el moment exacte en que va passar. Va ser com una marea que puja sense que te n'adonis fins que l'aigua ja és als genolls. La cançó havia arrelat en silenci, i de cop era allà, al centre d'alguna cosa essencial. Però, i això és important, Thunder Road no era el final del camí: era la porta. Darrere hi havia un univers sencer d'una complexitat i una densitat que trigaria anys a comprendre del tot — i que en part encara estic comprenent.

✦

La densitat del personatge

Hi ha artistes que fas servir. Que poses quan vols un determinat estat d'ànim, que t'agraden en certes circumstàncies i en d'altres no. Springsteen no funciona així, o almenys no funciona així per a mi. Springsteen és algú que es llegeix. Que es torna a llegir. Que amb els anys va revelant capes que no havies vist la vegada anterior.

Quan vaig llegir la seva autobiografia, vaig entendre algunes coses que fins aleshores intuïa però no sabia articular. La densitat de la seva prosa, la manera com construeix el relat de la seva pròpia vida — la infantesa en aquella família de Nova Jersey amb el pare difícil i la mare que treballava per mantenir-ho tot, la relació llarga i complicada amb la identitat americana, les batalles interiors que no resol sinó que sosté — tot plegat configura el retrat d'un home que no pretén haver arribat a cap lloc. Que es reconeix limitat, contradictori, imperfecte. I que tot i això — o precisament per això — no s'atura.

Això és el que m'ha format sense que jo en fos conscient. No la qualitat de les seves melodies, que és extraordinària. No la força dels seus concerts, que és inigualable. Sinó la coherència d'una vida sencera dedicada a lluitar amb honestedat: a reconèixer les pròpies mancances i seguir igualment. A no amagar la humanitat darrere del personatge. A cantar sobre gent que continua endavant quan res no li ho facilita perquè ell mateix sap, des de molt a prop, el que costa continuar endavant.

Darkness on the Edge of Town. Land of Hope and Dreams. Cançons que en concert et fan tremolar no perquè siguin grandioses — tot i que ho són — sinó perquè sents que darrere hi ha algú que sap exactament de què parla. Que no canta sobre la derrota i la redempció des de la comoditat de qui mai ha perdut res, sinó des de la cicatriu de qui ha perdut i ha continuat.

✦

Vint-i-set concerts

A més del meu germà Jordi, hi ha l'Àlex. Més de quaranta anys d'amistat — gairebé tota la vida adulta. Una amistat rica i complexa construïda a través de moltes experiències compartides. L'Àlex també és un gran admirador d’Springsteen, i tots dos, el meu germà i ell, cadascun des del seu lloc i en moments diferents, han contribuït a construir el que Bruce representa per a mi.

He anat a més de trenta concerts de Bruce Springsteen al llarg de la meva vida. D'aquests, almenys vint-i-set els he viscut amb l'Àlex al costat. Vint-i-set vegades el moment en que s'apaguen els llums i comença la E Street Band. Vint-i-set vegades el concert, i el viatge de tornada, i les veus que s'han trencat al mateix temps. No és un número banal. És la mesura de fins a quin punt aquesta música ha estat, literalment, una part de la vida compartida amb les persones que estimo.

✦

Quan hi és sense ser convocat

Fa uns tres anys em van diagnosticar depressió. No vull entrar en els detalls clínics ni en les causes. El que sí que puc descriure és una imatge concreta: anava pel carrer, sense que res hagués passat, i de sobte em posava a plorar. Sense motiu aparent. Com si el cos tingués la seva pròpia comptabilitat que necessitava saldar de tant en tant.

En aquells moments, quan agafava el cotxe, posava el Bruce.

No era una decisió. Era allò instintiu de nou — la mà que agafa el que ja sap que necessita abans que la ment ho processi. I hi era, com sempre havia estat. No resolent res, no curant res — simplement present, amb aquella veu que parla de continuar endavant quan tot pesa, de la dignitat possible en la derrota, de la lluita com a estat no heroic sinó simplement humà i necessari. En aquells mesos vaig entendre que Springsteen no m'havia acompanyat tants anys perquè les seves cançons fossin boniques. M'havia acompanyat perquè parlaven d'una veritat que jo reconeixia com a meva, fins i tot quan no hauria sabut formular quina era exactament.

✦

L'herència

La música que estimes no s'atura en tu. Es mou. Passa cap a d'altres per camins que no controles del tot.

El meu germà em va donar Springsteen sense saber exactament el que em donava. Anys després, jo l'he compartit amb persones que m'importen: la Martona, la meva neboda, que l'ha abraçat amb una profunditat i una intensitat que m'admiren genuïnament. I en Pol, el meu fill de vint anys, al qual li agrada molt Springsteen — prou per haver vingut amb mi a alguns concerts fora d'Espanya. Com a pare, i com a algú per qui Bruce ha significat el que ha significat, que el meu fill pugui escoltar aquella música i trobar-hi alguna cosa rellevant per a la seva pròpia vida és una cosa que m'omple d'una satisfacció difícil de descriure amb precisió. Perquè vol dir que el fil continua. Que alguna cosa que va entrar per la porta del darrere a casa, de la mà del meu germà, segueix el seu camí, transformat, en una altra vida que és la meva continuació.

✦

La pregunta d’X segueix oberta, ara com aleshores.

Un milió de dòlars. Sense música la resta de la vida.

La resposta continua sent no. I ara, havent recorregut tot el camí — des del Thunder Road gairebé odiat fins als vint-i-set concerts amb l'Àlex, des dels mesos de pluja fins a en Pol en un concert fora d'Espanya — el “no” és ple d'una cosa que aquell dia, a X, no sabia articular del tot.

Ple de la presència d'algú que porta quaranta anys formant part de qui soc. D'algú que mai ha pretès ser un model a seguir, precisament perquè sempre s'ha mostrat com el que és: un home que lluita, que s'equivoca, que no arriba on vol arribar, i que segueix. Algú que m'ha ensenyat, sense ser-ne conscient i sense que jo tampoc ho fos del tot fins ara, que la lluita no és el que fas quan falles. És el que fas sempre.

Hi ha una expressió que defineix l'esperit d'aquest blog: Humanitas contra strepitum. La humanitat contra el soroll. Quan la penso ara, en el context d'aquest article, me n'adono que Bruce Springsteen n'és una encarnació precisa i involuntària. En un món que premia l'espectacle per sobre de la veritat, la imatge per sobre de la substància, la resposta ràpida per sobre de la reflexió honesta, ell ha triat sempre el camí contrari: cantar sobre la fragilitat humana sense embellir-la, mostrar-se imperfecte quan hauria pogut construir un mite, mantenir la coherència entre el que és i el que canta durant dècades senceres. Això és resistència. No la resistència grandiosa dels herois, sinó la resistència humana, quotidiana i sovint invisible, de qui continua essent honest quan seria molt més còmode no ser-ho. Potser per això hi és quan el necessito. Perquè m'ha estat dient, quaranta anys, exactament el que aquest blog intenta dir: que la humanitat autèntica és possible. Que val la pena. Que el soroll no guanya si no el deixes entrar.

Renunciar a tot això per un milió de dòlars? Impossible. No perquè la música sigui sagrada ni intocable. Sinó perquè sense ella — sense ell — jo no seria del tot jo.

I jo, amb tots els meus defectes, he triat ser jo.

«Sense música, la vida seria un error.»

— Friedrich Nietzsche

✦