Breviari per a cínics cansats

Breviari per a cínics cansats

Hi ha una actitud que es repeteix sovint, sobretot quan acumulem anys, decepcions i titulars: la del somriure escèptic que ja no s’empassa res. És una postura comprensible: quan has vist massa vegades com les paraules boniques tapen misèries molt concretes, la desconfiança és gairebé un reflex.

El problema no és el primer gest de lucidesa, sinó quan aquesta mirada es converteix en una cuirassa permanent. Quan el “ja m’ho conec” s’instal·la a tot arreu i no deixa espai per a res més.

Aquest petit “manual” va per a tots nosaltres quan notem que ens passa això: quan el to crític que un dia ens va salvar de la ingenuïtat comença a assemblar-se massa a un cansament que ho empetiteix tot.

Quan la lucidesa es torna mandra

Un primer símptoma és aquest: res t’entusiasma gaire. Les notícies et semblen previsibles, les iniciatives col·lectives, sospitoses, les alegries dels altres, una mica ingènues. Qualsevol proposta de canvi et desperta, abans que res, un “ja en parlarem d’aquí a uns anys”.

Ser crític pot ser un acte de responsabilitat. Però, quan la crítica s’automatitza i es converteix en filtre, deixa de ser una eina i es transforma en un mur. I un mur massa opac no deixa passar gairebé res, tampoc el que val la pena.

El cinisme: protecció que acaba tancant portes

El cinisme té una seducció clara: si ja ho dones tot per perdut, res no et pot decebre. Si no esperes gaire res de ningú, ningú no et podrà fer mal. És una posició “segura”.

El preu, però, és alt: també costa més que res et commogui, et sorprengui o t’animi a fer un pas concret. El cinisme extrem protegeix tant del dolor que acaba protegint també de la possibilitat d’alegria. Et deixa al marge de la decepció, però també al marge de la vida.

Civis et Homo no vol alimentar aquesta mirada fatigada. HOMO RIDENS existeix per recordar-nos que es pot ser escèptic sense deixar d’estimar el món, i que hi ha un humor que no serveix per humiliar ningú, sinó per fer-nos més humans.

El somriure com a forma de respecte

Aquí l’humor no és un esport de combat. No es tracta de buscar víctimes ni de fer sang. Es tracta d’una altra cosa: de veure el costat absurd de la realitat sense deixar de tenir-ne cura.

Hi ha una ironia amable que ens permet riure de les nostres manies, dels nostres drames exagerats, de la nostra tendència a complicar-nos la vida. Aquest riure no és cínic: és una manera d’acceptar-nos millor, de desinflar el patiment innecessari i de dir-nos, gairebé en veu baixa: “sí, ens equivoquem molt, però encara ens importa”.

Aquest és el territori d’HOMO RIDENS: històries petites, escenes quotidianes, situacions una mica absurdes on ens podem reconèixer sense fer-nos mal. Un humor que alleugereix, no que aixafa. Un somriure que convida a pensar, no a menysprear.

Per no quedar-se instal·lat en el cinisme

Hi ha petits gestos que poden ajudar a no quedar-s’hi enganxat:

• Permetre’t admirar algú sense buscar-hi el defecte immediatament. Pot ser una persona propera o una figura pública. No es tracta d’idealitzar-la, només de donar-te uns segons abans de buscar-li el “però”.

• Fer un acudit sobre tu mateix abans de fer-lo sobre els altres. No des de l’autoodi, sinó des de l’autoironia: riure’t de la teva impaciència, del teu perfeccionisme, de la teva mania de tenir sempre l’última paraula. És un bon antídot contra la superioritat moral.

• Celebrar les coses petites sense vergonya: un bon cafè, una conversa inesperada, un detall d’algú que no t’esperaves. Sembla poc, però són moments que el cinisme menysté i que, en canvi, sostenen molts dies.

Per què HOMO RIDENS forma part d’«Humanitas contra strepitum»

En temps de soroll i crispació, riure bé és una forma de responsabilitat. No per restar importància al que és greu, sinó per evitar que la duresa del món ens converteixi en còpies exactes del que critiquem.

HOMO RIDENS és, en el fons, una invitació a mirar el món amb ulls atents, a mantenir el sentit crític sense renunciar a la tendresa, a la sorpresa ni a la capacitat de dir “malgrat tot, encara val la pena intentar-ho”.

Si alguna vegada t’has descobert pensant “m’estic tornant massa cínic”, aquest espai vol dir-te, amb un mig somriure: no ets l’únic; parlem-ne i, si podem, riem-ne una mica… sense deixar de prendre’ns seriosament el que és important.

«Potser sé millor que ningú per què només l’home riu: pateix tan profundament que s’ha hagut d’inventar el riure.»
— Friedrich Nietzsche